Cristina Àlvarez va néixer a Barcelona el 1973 i viu i treballa a Mollet des del 2012. Amant de l’art i la natura, ha rebut premis literaris, ha participat com a rapsoda en festivals de poesia i realitza col·laboracions radiofòniques. Ha publicat nou poemaris i n’està acabant un altre.
Addicta a les xarxes socials?
Tots ho som una mica, però cada dia m’agraden menys.
Una pel·lícula.
Otto e mezzo, de Federico Fellini.
Un llibre.
Cada any torno a llegir Les ciutats invisibles, d’Italo Calvino.
Un restaurant de la comarca.
L’Espai Degustació de les Termes Victòria, a Caldes.
Li agrada cuinar?
Sí, molt, però només si tinc temps per recrear-m’hi. Cuinar és el més semblant a escriure poesia.
Un plat.
L’escudella i carn d’olla de l’àvia, i de postres, la crema de Sant Josep.
Una beguda.
Incondicional d’un bon vi negre.
On ha passat les últimes vacances?
A Cadaqués.
Té previst fer algun viatge? A on?
A Venècia, per cinquena vegada.
Un lloc o un racó on perdre’s de la comarca, que no sigui el Montseny.
Gallecs, on m’hi perdo gairebé a diari des que visc a Mollet.
I de Catalunya?
La serra de Rodes.
I del món?
La Mediterrània.
Un lloc on no portaria a ningú?
A un centre comercial. No suporto aquests no-llocs.
Amb quin alcalde de la comarca aniria a sopar?
Amb tots menys amb una.
Última obra de teatre que ha vist. On?
Pinocchio. El vaig veure l’any passat a La Faràndula de Sabadell.
Un programa o sèrie de TV.
Fa molts anys que no engego el televisor, excepte per veure DVD.
I de la ràdio?
Perspectiva, de Catalunya Ràdio.
Amb qui es faria una selfie?
Amb els meus gats.
Coneix algun grup de música de la comarca?
Gertrudis.
Ha votat en les últimes eleccions?
Sí, sempre ho he fet però cada vegada amb menys alegria.
Per qui?
Pels qui semblaven menys dolents.
Quin és l’últim regal que li han fet?
Un capell negre, de llana.
A quina hora acostuma a llevar-se al matí?
M’agrada llevar-me tard, perquè sovint escric o llegeixo de nit.
És partidària de les migdiades?
Una becaina de només mitja hora és un petit gran plaer.
Alguna cançó que l’hagi marcat?
N’hi ha moltes, gairebé totes de la meva adolescència, de grups com Queen o Pink Floyd. D’aquest últim destacaria Learning to fly.
Quin fons d’escriptori té a l’ordinador?
Costa de veure, perquè hi tinc massa carpetes davant. No ho sé…
Esculli una paraula que li agradi.
Atzutac. Malgrat que s’empri per descriure una situació irresoluble, l’origen remet als carrers medievals i a un pas estret que ens pot guiar cap a àmbits més diàfans.
Quin cotxe té?
Un Citroën Xsara de l’any 2000 que em duu a tot arreu.
Un projecte immediat.
Revisar i finalitzar un llibre i reprendre’n dos que tinc a mitges.
Un insult.
Tros de quòniam.
Una floreta.
Mai no canviïs.
Una olor.
La del mar.
Un ritual diari.
Llegir una estona mentre assaboreixo un bon te, en silenci i acompanyada dels meus gats.
Una mania.
No deixar res a mitges.
Un personatge històric.
Neus Català.
Un hobby.
La fotografia.
Què la treu de polleguera?
La frivolitat, un dels grans mals del segle.
Què canviaria del seu cos?
Estimo les meves arrugues i cicatrius. No canviaria res.
I del seu caràcter?
Em manca paciència i em sobra obstinació.
Una expressió molt utilitzada.
“A poc a poc i bona lletra.”
Què la fa riure? I plorar?
Moltes vegades ric per no plorar, encara que ploro sovint.
Quin és el seu pitjor malson?
La pèrdua de llibertats en un món en què tot i tots estem controlats i en què se’ns vol uniformes, sense esperit crític i, a sobre, contents i agraïts, com en Un món feliç.
Què té a la tauleta de la nit?
Una pila de llibres i quaderns i tres petits còdols de cales de l’Alt Empordà.
