El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, ha demanat perdó a Maria Forns pels “abusos sexuals i de poder” que va patir als anys 70 quan era adolescent per part de mossèn Josep Cardús, que va ser del rector de la parròquia de Santa Coloma de Marata des de 1957 fins al 2020, quan va morir. Ho va fer en una carta enviada a Forns al juny que ella va donar a conèixer dimecres en una xerrada a Can Jonch, a Granollers, sobre els abusos a dones que l’Església va cometre durant el franquisme. A banda del perdó, el bisbat ha fet una compensació econòmica a Forns pels danys.
La carta del bisbat evita citar el nom de Cardús. “No s’identifica la persona però de rector de Marata entre 1957 i 2020 només n’hi ha hagut un, mossèn Josep Cardús i Grau”, va detallar Forns al final de la seva intervenció, on, per primera vegada, va verbalitzar el nom en públic. A l’abril, Forns s’havia entrevistat amb el bisbe Cristau per exposar-li els fets i aportar-li documentació. Va ser després de descartar una denúncia als jutjats perquè, en haver mort l’acusat, s’hauria arxivat de manera immediata sense fer cap tipus d’investigació.
El febrer de 2023, en una xerrada a Barcelona, Forns ja va explicar que la influència d’un capellà –aleshores sense especificar noms– va ser clau perquè fos reclosa en centres del Patronato de Protección de la Mujer, que va funcionar de 1941 a 1985. En concret, en centres gestionats per la congregació religiosa de les Adoratrices. “Encara ara gestionen escoles concertades i centres per a dones”, va recordar Forns a Can Jonch. Dimecres la veïna de Marata va fer un pas més i va assenyalar mossèn Cardús “respectat, temut i odiat a parts iguals” i medalla d’honor de les Franqueses l’any 2017.
Forns va explicar que, durant dècades, no ha estat conscient del que li havia passat i que una documentació que li van lliurar i que Cardús conservava entre els seus papers a la rectoria de Marata va ser determinant per posar-hi llum. Quan feligresos i la família de Cardús van buidar la rectoria, un parell de mesos després de la mort del capellà, una de les persones que hi va col·laborar va trobar una carpeta amb tot de documentació referent a la veïna de Marata i va decidir entregar-li. “Va veure que tot el que hi havia allà dins feia referència a mi i que era molt personal”, ha explicat Forns a EL 9 NOU.
“És un material preciós que m’ha ajudat a recuperar la memòria i entendre com va anar tot”, deia Forns. “Entre els papers, entre tota aquella tenebra, vaig trobar una mica de llum: una carta que deia que jo només era una noia adolescent i que tancar-me em feia més mal que bé”, afegeix. Forns sospitava de qui podia ser aquell escrit però no en tenia la certesa. La recerca que va fer, però, li va permetre trobar l’autor: Salvador Estany, professor de l’Escola Municipal de Treball i un dels impulsors del moviment escolta a la comarca. “Si no em va salvar la vida, em va salvar el seny”, deia Forns, que va lamentar no haver-li pogut agrair en persona perquè Estany va morir el setembre de 2022, abans que ella en descobrís l’autoria.
Forns va repassar tota la seva relació amb “el capellà del poble”. El rector Cardús va arribar a Marata l’any 1957 quan ella tenia 1 any. Era un prevere jove, de 27 anys. “Ell em va fer la catequesi, era el confessor dels pecats infantils… Ell em va acollir i va guanyar-se la meva confiança i jo el vaig considerar un amic fins que, amb l’adolescència, –cap al 1971 i amb Cardús amb poc més de 40 anys– vaig començar a percebre una actitud de possessió cap a mi. Em vaig començar a distanciar per la incomoditat que em generava. Ell no ho va acceptar, volia exercir el control cap a mi: em regalava llibres, m’escrivia molt, em convidava al cinema, al teatre… Com més me’n volia allunyar, més em volia controlar amb retrets que semblaven els d’un enamorat. Tenia la sensació d’assetjament i només buscava allunyar-me’n”, va relatar Forns davant d’un centenar de persones que van omplir la sala d’actes de Can Jonch i que van seguir el seu relat amb silenci absolut.
“Però no li va funcionar i va ser llavors quan em va voler controlar a través dels pares, que estaven preocupats i desorientats”, va afegir. Va ser aleshores quan els pares de Forns van seguir els consells del capellà. Primer, la van tancar a casa durant uns dos mesos. Durant aquest temps, “vaig quedar sola i aïllada” mentre Cardús “tenia entrada franca a casa”. Va ser llavors quan es produeix l’abús sexual que relata Maria Forns: “Un matí es va presentar a la meva habitació, em va agredir amb l’excusa de comprovar si era verge.” A més, “em va robar tots els meus papers personals”, alguns dels quals va poder recuperar a la carpeta que Cardús guardava a la rectoria, tot i que havia passat mig segle dels fets. “Sentia que havia estat violada. Havia passat, però era com si no fos real perquè no en podia parlar amb ningú, no en podia parlar amb la família.”
A continuació, els pares la van portar a un psiquiatra indicat per Cardús i, finalment, la van fer tancar en un reformatori per a noies del Patronato de Protección de la Mujer. “Jo, llavors, el conflicte el tenia amb els pares. Pensava que ell [Cardús] estava a la meva banda.”
Maria Forns va ingressar en un d’aquells “internats de la por”, com els va definir d’acord el títol d’un documental. Primer, va estar en un convent de Barcelona i, després a Sant Just Desvern. En total, va ser 11 mesos de reclusió. “Érem 20 noies tancades, sense accés al carrer, vigilades sempre, que dormíem en un espai col·lectiu. Teníem només un petit armari per guardar quatre coses personals i ens el revisaven periòdicament. Era un règim carcerari d’oració, treball i penitència per reformar-nos i convertir-nos en allò que creien que havíem de ser: unes bones dones i mares de família.” “Estava prohibida qualsevol llengua que no fos el castellà, la música, els llibres –excepte els que ens donaven elles– i l’amistat. Impedien les converses entre nosaltres i davant de qualsevol vincle d’amistat els trasllats eren constants.”
A banda, Forns va exposar com va ser sotmesa a “sobredosis de psicòtics”. “M’invalidaven”, deia. Ella va aconseguir no prendre’ls i, per no cridar l’atenció, simulava que patia els efectes que haurien tingut els fàrmacs sobre ella. A més, la llosa de l’internament en un manicomi hi era. “Allò sí que em destruiria, pensava.” “L’objectiu era que ens penedíssim dels nostres pecats. Però què havia fet jo per merèixer aquell càstig? No havia fet res, res més que buscar el meu camí.”
“Seguia al damunt”
I en la seva absència del poble, novament la intervenció del rector. “Els pares continuaven demanant-li consell. El mossèn no va deixar mai d’estar-me a sobre, de controlar-me.” “Van començar a córrer rumors pel poble. Que si havia marxat amb un home més gran, que si estava embarassada…” Llavors, el rector va fer una carta que va fer arribar a totes les famílies erigint-se en portaveu de la família: “Deia que m’havien hagut d’internar”. És a dir, un nou estigma sobre aquella adolescent, el de la malaltia mental, compartit davant de tothom.
Forns va acabar sortint dels centres del Patronato de Protección de la Mujer. No va tornar a viure a Marata. Només hi anava de manera puntual. Van haver de passar tres dècades perquè s’hi tornés a instal·lar. Llavors, Cardús encara era el rector. “Coincidíem en alguna reunió. No em mirava mai a la cara i jo tampoc. No m’adreçava mai la paraula i jo tampoc. Hauria volgut trencar el mur, però no podia.”
L’endemà de la xerrada, l’alcalde Juan Antonio Corchado ha informat que l’Ajuntament iniciava els tràmits per la retirada de la medalla d’honor a Cardús.
