Laia Jordà | Sembla que quan som joves vivim dins una epopeia heroica: tot és possible, tot puja, tot està per fer. Però a mesura que madurem i ens tornem més sàvies, deixem de veure aquell “final feliç”. No és una mirada nostra, és la mirada de la societat (Gergen, Kenneth J., 1996).
Les ciències socials i la manera com es parla de la (v)ellesa han modelat la consciència col·lectiva. I la veritat, costa trobar un bri d’esperança o d’optimisme davant l’acte de sumar anys.
Quan porto aquest debat al meu terreny –la salut hormonal, sobretot en l’etapa de la menopausa– m’adono que el problema no és només físic. El que ens fot de veritat és l’enfocament social del fet de fer-se gran. No vivim l’envelliment com una victòria, sinó com una derrota.
Moltes dones amb qui treballo em diuen: “Tu rai, quan tingués la teva edat…”. I jo penso: “Qui pogués arribar a la teva! Qui sap si arribaré als 56, si hauré viscut tant, si hauré après tot el que tu ja saps. Quina enveja més sana. Quina sort ser on ets. Amb tot el que ja has viscut… i, segurament, tot el que encara t’espera”.
En altres cultures, les persones adultes són venerades, respectades, escoltades. Allà, la història continua. Així que, va, girem la truita i posem-nos les piles.
Reeduquem la mirada. Venerem les arrugues com les emocions d’una vida sencera. Gaudim dels nostres cossos mereixedors de plaer. Celebrem les canes com el trofeu després d’una batalla d’estrès. I, sobretot, aprenguem a viure més tranquil·lament.
Movem-nos, provem coses noves i relacionem-nos, que la nostra epopeia heroica, tinguem l’edat que tinguem, encara està per escriure!
Biòloga especialitzada en sexoafectivitat, salut hormonal, medicina de gènere i nutrició
