La història de la botiga MacKey, que Amadeu Barbany va obrir al carrer Anselm Clavé de Granollers l’any 1975, ha estat lligada des de l’inici i fins ara a un nom: el de Joan Guarinos. Hi ha estat des del primer dia fa 48 anys –va començar amb 15– i fins dilluns 18 de setembre, el seu darrer dia de feina abans de jubilar-se amb 63 anys i mig.
“Ens coneixíem amb l’Amadeu. Ell era el meu entrenador d’handbol i em va proposar venir a treballar a casa seva. Amb 15 anys, no m’havia plantejat mai treballar en una botiga de roba però aquí em vaig quedar. Barbany atrapa”, relata Guarinos, que recorda que molts dels treballadors d’aquesta empresa familiar hi porten molts anys.
El seu primer contacte amb la feina va ser a Barbany l’agost de 1975 i “amb perspectiva perquè a l’octubre s’obria la botiga MacKey”. També va fer unes pràctiques a l’Okey, de Badalona, una amb un producte més semblant al de Mackey. Aquí van arrencar amb Josep Rius, que era l’encarregat.
“Jo era l’aprenent, feia els encàrrecs però també atenia la gent.” “Tot era nou i buscaven una persona jove”, afegeix Guarinos, que recorda com l’obertura de MacKey va trencar amb la imatge tradicional del comerç a la ciutat. “Hi havia el mateix terra negre que ara però la botiga era més fosca. Hi havia pares que no deixaven que hi entressin els seus fills”, relata.
“A banda de la moda del moment de moltes marques diferents, veníem roba de segona mà. Es portava en aquell moment”, diu. A més, es van especialitzar en la venda de texans, un dels productes que continua sent important a MacKey.
Durant diverses etapes, també van tenir roba de dona. “Hi havia una època que les noies només volien que texans molt estrets. Els volien tan estrets per si després es donaven una mica. Per emprovar-los, s’estiraven a terra i teníem unes alicates per poder-los pujar la cremallera.” També explica una anècdota amb uns abrics de pell que van comprar al Pakistan.
“Els dèiem els pakistanesos i feien una pudor terrible! A l’estiu, no podíem tenir-los al magatzem i els vam deixar al pati. Un dissabte els vam baixar a la botiga i es van vendre tots!”
I relata com més d’una vegada s’havia venut les sabates que portava ell. “Eren uns socs que portàvem de Mallorca. Sempre me’n quedava uns. I quan s’acabava el número i algú els demanava els els oferia i molts se’ls emportaven.”
Joan Guarinos destaca que “la botiga ha anat canviant com ha canviat la moda”. Admet que trobarà a faltar “sobretot la vida social que porta la feina” i que li ha permès conèixer generacions de granollerins i vallesans. Ara és habitual que hi entrin fills o, fins i tot nets, de les persones que atenia a l’inici. També enyorarà “el contacte amb la moda, que és una cosa que m’agrada.” Té clar, però, que no s’avorrirà amb aficions com l’hort, la muntanya o els animals.
