L’emblemàtica sastreria Tarrés de Mollet tancarà les seves portes aquest any. L’últim sastre de la ciutat, Josep Tarrés Nogués, confeccionarà els darrers vestits als seus 70 anys, després d’haver seguit l’ofici familiar que havia iniciat a Mollet mateix el seu avi, Joaquim Tarrés, informa Marta Santisteban.
Aquest últim, també sastre, va ser el primer de la nissaga familiar a dur a terme l’ofici a Mollet. Acompanyat dels seus dos fills, Jaume Tarrés, pare de Josep Tarrés Nogués, i Josep Tarrés, el seu oncle, Joaquim Tarrés va marcar l’inici del que seria una llarga empresa de sastres a la seva família.
Amb el temps, i després de treballar també a Barcelona, Jaume Tarrés va obrir la seva pròpia sastreria, arran de la mort del seu pare. Els primers anys d’aquesta sastreria, liderada per Jaume Tarrés i la seva esposa, la Montserrat, que era modista, van ser a la plaça Prat de la Riba. Després, amb el suport del seu fill, el Josep, la sastreria es va traslladar on és ara, al passatge Aureli Maria Escarré número 3, i on serà fins a finals d’any, quan tancarà definitivament les portes després de dècades de dissenyar i servir els millors vestits d’home de la ciutat: trajes, com els anomena el propi Josep Tarrés.
“Primer es tria la roba, es prenen les mides, i es pregunta al client com ho vol. Ho talles, i després comença la pel·lícula”, explica Tarrés. Una vegada té el vestit prou enllestit, “es fa una primera emprova, quan està tot embastat, i després, quan s’han fet els arranjaments, es fa una segona emprova”.
Rarament es fa una tercera emprova, però pot passar. Amb tants anys prenent mides i confeccionant vestits, el Josep les ha vistes de tots colors, amb clientela a qui ha costat pagar i centenars d’anècdotes: “Quan era petit, un dia el pare estava emprovant mentre jo cosia i em vaig travessar el dit amb l’agulla de la màquina; vam haver d’anar a l’hospital i tot”, recorda.
L’ofici de sastre ha anat evolucionant amb la societat. “Als 2000 hi va haver una davallada de la feina molt pronunciada”. Des de llavors, la societat i els sastres s’han hagut d’adaptar. “Abans hi havia teixits clàssics i diplomàtics que els feien totes les empreses, ara ja no hi ha fabricants”, explica.
Ell havia anat moltes vegades a comprar la tela a Sabadell, però des de fa temps, el seu mostrari està format, principalment, per roba anglesa i italiana. Així i tot, Josep Tarrés ha tirat endavant el negoci amb èxit i ha estat un proveïdor important d’uniformes de policia a la comarca, a més de confeccionar uniformes de bombers, de gala i vestir Reis d’Orient i patges reials, o teixir desinteressadament telons de teatre o el cos d’un bestiari popular. “De vegades sents que has trobat la clau”, confessa Tarrés.
L’ofici de sastre no només s’ha transformat de cara enfora, sinó que també ho ha fet dins del taller. “Amb el meu pare, només teníem una màquina Signer. Ara en tinc nou que fan coses diferents.” I és que un dels avenços més pronunciats ha estat la informatització del patronatge. “Això em treu la feina d’una persona. Queda tot guardat i només ho has d’anar a buscar.” El que no ha canviat, però, és la manera de cuidar els vestits: “No s’han de cordar els botons de l’americana quan es guarda dins l’armari per evitar rebrecs; i els pantalons han d’anar penjats, si pot ser amb penjador de pinces, millor”, assegura el sastre.
La importància de les dones
Amb tot, una de les peces essencials i indissociables de l’èxit i la longevitat de la sastreria Tarrés han estat les dones de la família, “el 50% del motor del negoci”. Hi ha hagut tres dones troncals en la història de la sastreria Tarrés a Mollet: la mare del Josep, la Montserrat Nogués, modista i gerent; l’Angeleta Tarrés, tieta del Josep i ajudant del seu avi;, i l’esposa del Josep, la Teresa Corominas, amb qui fa anys que comparteix i tira endavant la sastreria.
Emulant la prudència del seu progenitor, el Josep assegura que pren totes les decisions juntament amb la seva companya de vida: “El pare no comprava res si jo no hi era, i així ho faig jo amb la Teresa: sempre hem comprat tots dos alhora.” Ara, també junts, s’acomiaden de l’ofici que durant tants anys ha estat el centre de les seves vides.
