“Després de les riuades de 1994 amb el desbordament dels rius Tenes i Congost, al Vallès Oriental s’ha continuat ocupant de manera massiva les lleres i les zones inundables”, explica Andreu Salvat, botànic i director tècnic d’Aprèn, Serveis Ambientals. “Per allà per on ha passat aigua hi ha la certesa que n’hi pot tornar a passar. El problema és que no sabem quan.” Salvat apunta que cada poble té elements en zones inundables. No tots tenen per què ser habitatges, també hi ha polígons.
Al biòleg li preocupa aquesta situació i detalla la necessitat de començar a treballar tan aviat com sigui possible en una resposta. “Ens cal fer una gestió del territori, hem de tenir municipis més permeables que puguin absorbir l’aigua quan aquesta arribi. Tot allò que s’ha ocupat cal alliberar-ho”, segueix Salvat.
L’expert assenyala no només espais on s’hi ha construït sinó també allà on s’hi han abocat terres. Pel que fa als parcs fluvials, explica que alguns no han aprofitat per dissenyar basses de laminació. Aquestes s’utilitzen per reduir els cabals en cas d’episodis intensos de puja.
“L’aigua primer omple la bassa i després arriba al riu. D’aquesta manera es redueix la velocitat amb què baixa l’aigua de la riuada.” Un exemple d’això és la bassa de Can Dunyó a Lliçà d’Amunt, al polígon del sector de la Mango. La bassa té una capacitat de 1.000 metres cúbics que recull les primeres aigües. A més, el dipòsit està dissenyat per fer una sanejament de l’aigua abans que arribi al riu.
Amb tot, Salvat planteja que cal donar una resposta global a la gestió de l’aigua dels rius. “Necessitem una visió de conca que no pensi en límits municipals, sinó en el conjunt, i hem de treballar per fer aquesta prevenció. Cal eixamplar rius i zones inundables a tot arreu on sigui possible perquè cada metre quadrat d’espai fluvial recuperat és important per minimitzar danys. També es pot aprofitar l’agricultura per guanyar permeabilitat.”
