Les dades recollides al llarg de 30 anys per les persones que han estat voluntàries del Programa de Seguiment de Papallones Diürnes de Catalunya (CBMS, d’acord amb les sigles en anglès) han permès determinar que, en els darrers 20 anys, hi ha hagut una pèrdua del 44% de l’abundància de papallones a Catalunya. Tot i això, no totes les espècies es comporten de la mateixa manera. “El relat darrere d’aquest número és complex”, admet Andreu Ubach, coordinador tècnic del CBMS, que va iniciar-se l’any 1993 i que, des del 2000, es coordina des del Museu de Ciències Naturals de Granollers (MCNG). Té el suport de la Generalitat i de la Diputació de Barcelona.
Darrere d’aquest descens, hi ha “causes múltiples” que “combinades fan que l’evidència que ara hi ha menys papallones sigui claríssima”, destaca Ubach. “Fins fa poc, el factor més important han estat els canvis en el paisatge amb un increment dels boscos, la intensificació de l’activitat agrícola i la destrucció d’hàbitats per a infraestructures”, comenta Constantí Stefanescu, coordinador científic del CBMS. Però, en els darrers anys, “el canvi climàtic està pressionant”, afegeix. Això ha permès acreditar canvis d’altitud i de latitud en la localització de determinades espècies de papallones.
“Espècies de terra baixa troben el seu refugi climàtic a les muntanyes”, explica Ubach. Els punts de seguiment que hi ha al Montseny –també els del Pirineu– ho acrediten. “Les espècies tenen el seu nínxol climàtic i, per mantenir-se, s’han de desplaçar. Tot i poder volar, la mobilitat de les papallones és molt limitada i si troben obstacles que no els permeten fer aquests moviments això les posa en una situació d’estrès perquè no estan adaptades al nou clima”, detalla Stefanescu, que recorda que les espècies “molt mòbils” són les menys comunes en el cas de les papallones.
A banda de la capacitat de desplaçament, hi ha un altre factor: el lligam de les papallones amb la vegetació que serveix d’aliment en la fase d’eruga. Si no la troben al lloc on es desplacen, això pot condicionar la seva supervivència.
Per això, amb el pas dels anys s’està veient que les espècies que tenen una alimentació més generalista –més varietat de plantes– estan esdevenint les més comunes, és a dir, les que tenen un àmbit geogràfic de distribució més ampli. “Les que depenen d’una sola planta no es mouen tant i tenen més dificultats”, explica Clàudia Pla-Narbona, tècnica del CBMS. I des del 2020 s’hi ha sumat l’impacte d’una sequera persistent. “És probable que els pitjors anys siguin aquests tres darrers”, apunta Ubach.
Referent de ciència ciutadana
El CBMS celebra els 30 anys d’existència aquest dissabte en un acte al Teatre Auditori com el projecte de seguiment de la biodiversitat basat en voluntariat més antic de tota la conca Mediterrània.
També convertit en un dels projectes referents de ciència ciutadana que ha permès crear una de les bases de dades de biodiversitat més important de Catalunya. Aquesta nodreix l’equip del Grup de Recerca en Biodiversitat mitjançant l’ús de bioindicadors (BiBio) del MCNG. Els resultats d’aquests estudis han permès la publicació de desenes d’articles científics en revistes internacionals de prestigi.
Des de 1993, els voluntaris del CBMS han localitzat 190 de les 202 espècies de papallones que es poden trobar a Catalunya. Representen el 94% del total. Enguany, el programa ha tingut actius uns 180 dels 240 recorreguts establerts. Hi han participat més de 200 voluntaris. N’hi ha que fan més d’un transsecte –itineraris d’estudi– mentre que d’altres estan compartits per diverses persones. La llargada dels recorreguts està entre els 1,5 i els 2 quilòmetres. N’hi ha de repartits per la majoria de comarques catalanes i també per Andorra i totes les illes Balears.
Els voluntaris poden proposar itineraris per fer el seguiment que, després, són validats per l’equip tècnic del Museu de Granollers. A banda, cada sis anys es fa un inventari de la vegetació que es troba al llarg de cada recorregut. Aquest fet ha permès disposar de dades sobre la transformació del paisatge en els darrers anys.
Entre els transsectes estudiats, n’hi ha una trentena que tenen sèries històriques de 20 anys o més. I una norantena recullen dades de més d’una dècada. “Amb 10 anys de seguiment, ja comences a veure una tendència però un any sol ja t’aporta informació interessant”, indica Stefanescu. El recorregut d’El Cortalet, al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, és el més antic: Stefanescu el va començar a fer l’any 1988 a partir de la iniciativa del tècnic d’aquest espai natural, que va conèixer aquest sistema d’estudi de les papallones a Anglaterra.
Les joies de la corona
Les joies de la corona són alguns recorreguts del Pirineu que han documentat 110 espècies diferents. Això vol dir que en aquell transsecte d’estudi es troben més de la meitat de les espècies de papallones que hi ha a Catalunya o gairebé una quarta part de totes les d’Europa (450). “Però els itineraris que no tenen una gran riquesa també poden ser molt especials. Tots tenen importància”, diu Stefanescu, que cita els de les Terres de l’Ebre. “Ara ens aporten informació sobre l’impacte de la pujada de temperatures.” I el Delta de l’Ebre “és un lloc estratègic per veure migracions”.
El CBMS es crea oficialment l’any 1993 en paral·lel a l’estrena del Departament de Medi Ambient a la Generalitat. “Al principi, era una cosa molt modesta i amb pocs punts”, relata Stefanescu. Els primers se centren al Montseny. L’any 2000, Toni Arrizabalaga, conservador del MCNG, proposa que el museu es faci càrrec de la coordinació i finança els primers itineraris fora de parcs naturals. “Cada vegada s’ha convertit en un projecte més estructurat i professionalitzat”, valora Stefanescu.
Per Arrizabalaga, el CBMS és el “projecte estrella” de la institució i creu que té “molt recorregut” al davant. Valora l’aposta que es va fer en aquell moment per la recerca amb ciència ciutadana que el mateix museu ha portat a altres àrees d’estudi com els ratpenats o els petits mamífers. “Ara tothom parla de ciència ciutadana”, diu.
