El 20,7% dels habitants del Vallès Oriental no utilitzen mai el català, segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població del 2023, que han publicat recentment l’Institut d’Estudis Catalans (Idescat) i el Departament de Política Lingüística de la Generalitat. A Catalunya, la mateixa dada, que es refereix al percentatge d’ús diari del català, frega el 24%. És la primera vegada que l’enquesta pregunta per aquesta qüestió.
Segons la mateixa estadística, que valora la situació de la llengua en diferents àmbits, la població de la comarca que la fa servir habitualment representa el 31,6% del cens, sis punts menys que el 37,5% del 2018, i només el 27,8% la té com a llengua inicial (la que es parla a casa), a diferència del 32,1% de les dades que havien sortit cinc anys abans. El Vallès Oriental se situa una mica per sota el global de Catalunya, on el 2023 el 32,6% de la població tenia el català com a llengua habitual, i un 29% com a llengua inicial. El castellà, en canvi, puja com a llengua d’ús habitual a la comarca (del 50,3% al 52,2%) i baixa lleugerament com a llengua inicial, en favor d’altres idiomes que no siguin el català.
Tot i que no hi ha dades per territoris d’abans del 2018, la caiguda de l’ús del català com a llengua habitual arreu del país és demolidora: del 46% el 2003, al 36,1% el 2018 i al 32,6% el 2023. Per territoris, l’ús habitual del català ha retrocedit de manera generalitzada a tot arreu, Només hi ha quatre àmbits territorials del país on l’ús habitual del català se situï per sobre el 50%.
La professora i investigadora de Filologia Catalana a la Universitat de les Illes Balears Júlia Ojeda, de Sant Celoni, sosté que més enllà dels números, l’enquesta serveix “de presa de temperatura”. “Hem de parlar de tendències i la tendència és la minorització de la llengua catalana”, diu. Ojeda explica que hi ha diversos factors per entendre la davallada: els fluxos migratoris, que han canviat la realitat lingüística catalana; el dèficit de polítiques lingüístiques i polítiques d’integració i assimilació de la catalanitat o la globalització i les xarxes socials, que arraconen encara més el català. Això ajudaria a explicar el perquè de la caiguda del català com a llengua d’identificació a la comarca: del 37,2% el 2018, al 25,9% el 2023.
Realitat comarcal
Les dades del Vallès Oriental, això sí, de moment són més bones que a l’àrea metropolitana. “El Vallès Oriental i el Baix Montseny, estem en una situació de frontissa amb l’àrea metropolitana. Barcelona està tensionada sobretot per l’habitatge, que ha generat un exili que se’n va a comarques, sobretot a les que estan ben connectades amb tren com nosaltres. Això està generant unes dinàmiques de pressió lingüística que Barcelona ja tenia des de fa anys i que ara, amb aquet exili de la ciutat, fa que estiguin arribant a altres zones del rerepaís”, explica Ojeda.
El lingüista i escriptor Jordi Sedó, de l’Ametlla, insisteix que es podria fer una línia que passés pel mig de Granollers i que dividís la comarca en dos segons l’ús del català: amb una que la fa servir més, al nord del Vallès Oriental, i una que la fa servir menys, al sud. Júlia Ojeda coincideix amb aquesta diagnosi i hi afegeix l’excepció de Granollers, amb “unes dinàmiques particulars”, on encara es manté un ús “molt fort de la llengua al centre” de la ciutat.
Sedó, d’altra banda, insisteix en les bones dades pel que fa al coneixement del català a la comarca. “De fet, al Vallès Oriental l’entén el 96% de la població, més que la mitjana catalana, del 93,4%. “El que passa és que tothom parla castellà a la mínima sospita i això incentiva poc a relacionar-se en català. A les persones no catalanoparlants que volen aprendre a parlar la llengua els és difícil si ens passem al castellà. Això fa perdre prestigi i utilitat a la llengua”, diu Sedó.
Per canviar el rumb de la llengua, Sedó insisteix en el gest de mantenir el català. Ojeda afegeix a fer polítiques lingüístiques efectives des de l’administració: “Hi ha hagut molts anys de deixadesa política amb la llengua i no es pot centrar la culpabilització en els fluxos migratoris. Estem subjugats a lleis i polítiques marcades des de Madrid, també en la llengua, però tenim algunes eines per desplegar mesures. Els ajuntaments poden fer regidories de política lingüística que tinguin pressupost propi.”
