Maribel Pou i Montserrat Domènech van viure en dues cases veïnes del tram nord del carrer Tarafa de Granollers, entre el carrer Minetes i la carretera de Cardedeu (Francesc Ribas) a mitjan segle passat. Ara, un cop jubilades, han decidit recopilar i publicar les seves vivències i el testimoni de moltes persones en un llibre de l’editorial Alpina que es diu Viure i conviure al carrer Tarafa de Granollers a mitjans del segle XX.
Pou va treballar al taller de Can Botey i després va ser mestra a l’escola Joan Sanpera i l’institut Lauro de les Franqueses. “Ara ens adonem que la família i el veïnat van ser com un refugi en aquells temps en què tot era tan fosc, i que, per la repressió, a casa no t’explicaven gairebé res”, explica Maribel Pou, que guarda bons records d’aquella època. “Escoltar les novel·les a la ràdio tota la colla al pati, riure, fer revetlla a casa… Tot això penso que ens va anar embolicant amb una mena de llaç dolç i vam viure una infància i una joventut primera extraordinària.”
Les dues dones feia temps que parlaven d’explicar per escrit els records d’aquells temps. “Sempre dèiem que ho hauríem de fer. I un estiu ens hi vam posar i ens ho vam passar tan bé!”
El llibre explica la història de Francesc Tarafa, el personatge que dona nom al carrer, i té el pròleg de l’historiador Jaume Dantí. Parla de persones i també de llocs, com l’escola del Nen Jesús o la botiga de Cal Negret. Montserrat Domènech, que va treballar a l’empresa tèxtil la Vallesana i EGA, recorda el personatge del sereno. “Abans no hi havia despertadors. Per no haver-hi, a vegades no i havia ni rosegons al calaix. Llavors, la gent que havia de matinar posava unes pedres a la finestra perquè el sereno sabés a quina hora els havia de despertar. Si hi havia cinc pedres, volia dir a les 5 de la matinada”.
També recorda quan plovia molt i el carrer s’inundava. “Quan plovia molt ja tremolàvem perquè l’aigua que baixava de la carretera de Cardedeu s’escolava fins aquí i entrava a les cases.”
En el llibre també es parla de la proximitat de la via del tren, pel que avui és el carrer Girona. “L’espai de l’eixida anava fins on passava el tren, on ara hi ha blocs de pisos. Teníem una porteta d’escapatòria a Cal Negret i ja travessàvem la via. Era un perill, però era una gran sensació de llibertat”, diu Domènech.
{{ comment.text }}