Si en algun moment t’has sentit com Robinson Crusoe, sol com un mussol, parlant amb les parets o, com feia ell, amb un lloro, és a dir, que d’això no se’n pot dir conversa sinó una repetició de sons durant molt de temps perquè l’altre els acabi memoritzant i els vagi repetint sense entendre’n el significat, només per inèrcia i costum. Potser ara també passa una cosa semblant amb els assistents virtuals instal·lats en moltes cases. Tot i que s’activen amb els sons que un emet i responen a les demandes amb respostes aparentment coherents, és difícil mantenir-hi una conversa que nodreixi l’intel·lecte humà.
És obvi que mirar de no parlar amb ningú i evitar les converses és una cosa difícil de complir. Perquè, tard o d’hora, un necessita mantenir una conversa amb un interlocutor, que per breu que sigui té la intenció d’establir una comunicació amb un resultat que, encara que insignificant, sigui d’utilitat. La conversa més simple, però que segurament alegra el dia, és dir “bon dia”. Això ho saben molt bé els excursionistes que quan fan ruta per la natura i es troben algú, sempre, o quasi sempre, si estan acostumats a fer camí, es diuen unes paraules que conviden a continuar la jornada amb alegria.
Llavors podem anar a parar a les converses en l’aire, aquelles en què un parla de naps i l’altre de cols. Com quan dius “bon dia” en entrar en un local on hi ha més d’una persona i ningú et respon. També hi ha totes aquelles converses que mantenen sense voler-les tenir; es voldria estar en silenci, però no pot ser i, per tant, s’han de sostenir.
També tenim la conversa que un fa en forma de conferència, quan parla per motivar l’altre sobre la vida i els fets imprescindibles per viure-la d’una manera plena, conscient i amb la màxima felicitat possible. Però resulta que l’altre només voldria ser escoltat, poder dir allò que té encallat a la gola i deixar-ho anar. Però, és clar, l’altre no el deixa parlar, i així aquest tampoc no presta atenció. Un possible motiu de la desconnexió en una conversa és no tenir un vincle físic que faciliti el contacte a través de l’observació corporal del receptor, per comprovar si està connectat i si allò que l’emissor transmet arriba en les millors condicions. Si el corriol és estret, la conversa és més difícil de mantenir, perquè un va davant de l’altre. Així si vas amb algú i hi ha ganes de conversa, és millor fer camins amples, on puguis anar al seu costat perquè, de tant en tant, la conversa rebi el vistiplau de l’altre a través d’una mirada, encara que sigui instantània, d’atenció del que s’està parlant.
Cal tenir clar que no sempre s’ha d’obligar ningú a mantenir una conversa. Hi ha moments en què pots anar al costat d’una persona i continuar escoltant l’entorn sense que ningú digui res. Perquè, a vegades, el silenci acompanya tant com una bona conversa.
