Si la vens abans de Nadal, et doblo la comissió!
Tots els de l’oficina riuen. L’Anna se’ls mira estranyada. El seu tiet li dona les claus amb l’etiqueta “C/ TIL·LER, 24” i un rètol ben gran amb el telèfon que la immobiliària li ha adjudicat i el seu nom al costat.
Fa poc que ha acabat el grau d’arquitectura. Ha acceptat la feina d’agent immobiliari que li ha ofert el seu oncle mentre no troba res més adient als seus estudis. És el seu primer dia. Aparca davant la casa. Ara entén per què porten tants anys sense vendre-la. El rètol vell està pràcticament esborrat, trencat i podrit. Impossible contactar amb la immobiliària. El canvia pel nou. La façana li causa bona impressió. La tanca del jardí vessa de gessamí en plena floració, sense que ningú n’hagi tingut cura. S’obre camí entre l’herbassar fins a la porta (això s’hauria de segar; ho comentarà amb els propietaris). Entra i treu l’alarma. Torna enrere i obre el garatge. Se sorprèn que estigui perfectament vuit. Hi ha espai per a dos cotxes.
L’interior de la casa no està gens malament. Cuina i bany correctes. Distribució encertada. Sense moblar. Obrirà les finestres per ventilar-la i li passarà un cop d’escombra. Després es mirarà el jardí del darrere. Li han dit que té piscina. A veure com estarà… Sona el telèfon.
Bon dia! Anna Domènech? Estic interessat en aquesta casa. La podria veure?
L’Anna no s’ho pot creure. Si no fa ni mitja hora que acaba de penjar el cartell…
Bon dia! Sí, és clar. Quan li va bé?
Ara mateix. Soc a la porta.
(¿?!) I no ha fet més que treure les teranyines del menjador… A veure com s’excusa per la brutícia…
Surt i es troba un motorista amb el casc a la mà. El negre de la indumentària de cuir destaca entre les columnes de gessamí. L’aroma blanca quasi la mareja.
Mostra la casa a aquell desconegut amb la il·lusió i els nervis de la seva primera vegada. La planta baixa li sembla molt bé. Planta superior: també conforme. Quin preu? Tal preu. I li sembla correcte! (T’imagines que la venc? Quina cara posarien a l’oficina…). Li falta ensenyar la terrassa del dormitori principal. Des d’allà podran veure bé el jardí posterior i la piscina. De sobte, i en una sincronia perfecta amb el gest d’obrir la porta, la gran cridòria. La parcel·la del darrere és el pati d’una escola i els nens hi surten, corrent i xisclant. Entre les herbotes del jardí hi ha una munió de pilotes. Un parell floten a l’aigua verda de la piscina. L’Anna perd tota esperança. Ara ho entén tot.
Me la quedo.
(Què???) No s’ho vol repensar? No hi ha cap pressa. La hi reservo, no pateixi.
No. És ideal.
(Fantàstic!!!)
Però, per què la inquieta aquell estrany somriure?
En uns dies es formalitza la compravenda i l’Anna surt amb les amigues a celebrar-ho. Té una bona picossada al compte corrent. Es prendrà un gintònic en aquest antre per rematar la nit. Ja està cansada de ballar. A més a més, el reggaeton l’atabala. S’ha d’acostar molt al bàrman per fer-se sentir.
Senyor Puig! Què hi fa aquí?
Treballo aquí.
Ja ho veig… No em va dir que era conductor d’ambulàncies? (Es veu que també) Què tal la casa? Hi està a gust? Ja ha pogut netejar el jardí i la piscina?
I resulta que sí, que està encantat.
I no el molesten molt els nens?
Doncs no, no el molesten; encara que caiguin pilotes al seu jardí, dia sí, dia també.
Quin cop de sort, nebodeta, amb el teu vidu!
El meu vidu?
Sí, el Senyor Puig.
Com ho saps, tiet, que és vidu?
Pel notari. Consta així a l’escriptura.
Es queda parada. Això no s’ho esperava. De fet, no havien parlat de la família. Tot havia anat molt de pressa. Vidu? No li feia més de trenta anys, trenta-cinc a tot estirar. Pobre! De què deuria morir la seva dona?
No pot parar de rumiar-hi. Avui ha quedat amb una parella per ensenyar una casa no gaire lluny del carrer Til·ler. No li cal, però es desvia per passar pel davant del número 24. La pintada amb esprai a la porta metàl·lica d’accés pels cotxes la deixa glaçada.
“PEDERASTA”
Pederasta! Pederasta… El Senyor Puig? Però, què ha passat? Sent una estranya sensació a l’estómac i accelera per marxar d’allà. S’ha de sentir culpable? No, ella només ha venut una casa. La primera i última, de moment. Però hi ha quelcom que la preocupa.
Sortint de la feina queda amb una amiga que té fills a l’escola. No ho sap ben bé… Tot són rumors. Sembla que el Sr. Puig es banya i pren el sol just quan els nens surten al pati. Que se’ls acosta molt per tornar-los les pilotes per sobre d’una simple tanca de filferro. Que algunes mares s’han queixat a Direcció. A més a més, per què voldria algú comprar una casa a tocar d’una escola?
L’acompanya a recollir els nens. Precisament coincideix que el seu client torna a casa amb la moto. Observa la reacció de les mares que passen per aquell carrer. Totes agafen fort els seus fills per canviar de vorera. Ell no la veu, barrejada entre la multitud.
Caminen un tros en direcció contrària. S’acomiada de l’amiga i torna enrere. La zona ja està deserta. S’atrevirà a fer-li una visita? Truca al timbre. Ningú. Torna a trucar. El veu per la finestra de la cuina, amb una cervesa a la mà. Ell mira a fora. Ella li fa un senyal. Li obre de seguida.
Perdoni, Anna, estava escoltant música. Fa molt que és aquí?
La fa passar.
Vol una cervesa?
Té una clara?
Sí. Vaig a buscar-la.
Es treu els auriculars i els deixa, amb el mòbil, sobre la tauleta del saló.
No ha apagat l’aparell i els sons estridents de METALLICA li arriben a dos metres de distància. No es pot resistir a acostar-se un auricular a l’orella. L’ha d’enretirar de seguida. Mare de Déu! El volum és insuportable. Mira al seu voltant. A part del sofà, la tauleta i la televisió no hi ha cap més moble. La decoració, minimalista o inexistent. Hi ha un ficus davant la vidriera que dona al jardí.
Em troba de miracle. Avui tinc festa.
Veig que té problemes amb l’escola…
És per la piscina… Faré posar bruc a la tanca. Ja hem quedat amb la directora que vindrà ella mateixa a buscar les pilotes que caiguin aquí.
Tinc dret a banyar-me a la meva piscina, no?
Em sap greu… La pintada…
No s’amoïni. Demà pintaré la porta. En uns dies quedarà tot oblidat. I si no, m’és igual… No em preocupa gens.
Ara és ell qui li ensenya les millores a la casa. L’herba ben tallada, l’aigua blava, la barbacoa, els mobles del jardí. La veritat és que li ha quedat molt bé. Llàstima l’escola a tocar.
Com és que posa la música tan alta? Dispensi’m… No he pogut evitar sentir-la.
Un silenci incòmode.
És pels acúfens. Pateixo d’acúfens.
Acúfens?
Sí… Sento un xiulet permanent a dins de l’oïda. A totes hores. Dormo poc i malament. El heavy metal em relaxa.
Ostres! Ha de ser molt molest…
Sí que ho és.
A finals d’agost la immobiliària tanca per vacances. L’Anna se’n va de càmping a la Costa Brava amb els pares i el germà petit. S’estan en un bungalou. Més enretirada i com a novetat d’enguany hi ha la zona de glàmping, que s’ha posat de moda entre el jovent. Dins d’aquelles tendes glamuroses fan xivarri fins a altes hores de la nit. Calla! Que li ha semblat veure al Sr. Puig de lluny. Però no pot ser. L’haurà confós…
Doncs no. L’endemà se’l troba al bar.
Quina casualitat!
Fem una cervesa?
S’asseuen a una taula.
S’està en una d’aquelles tendes? Ja pot dormir amb tanta gresca?
(L’ombra de la pederàstia la torna a envoltar).
Com més soroll, millor dormo. És així.
Parlen de coses banals fins que s’acosta el cambrer, amb una paella que li havia encarregat.
Marxo, que avui ve la meva germana a veure’m. M’espera a recepció.
Molt bé. Que vagi de gust.
Pobre home!
L’Anna es mira el cambrer.
Per què, “pobre home”?
Venien cada estiu, amb la seva dona i les nenes. Van tenir un accident de cotxe. Els bombers no les van poder treure. Van morir cremades.
VAN MORIR CREMADES!
LA SEVA DONA!
LES SEVES FILLES!
Passa tot el dia esglaiada. Cap al tard va a trobar-lo. La germana ja ha marxat. No sap què dir-li.
Ha anat bé la paella?
Sí, boníssima.
D’això… No li sembla que ja és hora que deixem de parlar-nos de vostè?
(Riallada) D’acord. Digue’m Albert.
Albert, anem a donar un volt per la platja, per veure la posta de sol.
Ell dubta. Accedeix.
La platja és a tocar. Només han de fer un tros del camí de ronda i baixar unes escales entre els pins.
Caminen descalços per la sorra.
Albert, el cambrer m’ha explicat el que va passar… L’accident… Ho sento moltíssim.
A ell li canvia la cara. Se li entelen els ulls. Deixa de caminar. No se la mira. Mira l’horitzó. El sol ja és a la posta.
Tu no sents xiulets, oi? Tu sents els crits de la teva dona i les teves filles.
Ell tanca els ulls i assenteix amb el cap.
A tot arreu i a totes hores.
És horrorós.
Per això busca sempre el màxim soroll, per tapar aquells crits que té incrustats al cervell. Per què no va morir també en aquell accident?
Es deixa caure sobre la sorra. Ella s’asseu al seu costat i li agafa la mà.
Li explica amb pèls i detalls la cruesa de l’accident. L’enorme camió que se’ls tira a sobre i que ell no pot esquivar. La certesa de l’impacte. Els ferros retorçats. Els esquitxos de sang. Crits i flames. Atrapats entre ferralla i envoltats de foc. Una eternitat a l’infern. Les sirenes que s’acosten. Els bombers que el rescaten i l’allunyen d’allò que havia estat el seu cotxe i que ara té atrapades la seva dona i les seves filles. Els esgarrifosos xiscles d’auxili. L’explosió final.
Dos mesos a l’UCI i tres a planta. La reincorporació a la feina. Fer vida “normal”.
Ja és negra nit. El clar de lluna fa brillar les llàgrimes que a tots dos els cauen per les galtes.
Quant de dolor, Déu meu!
S’incorporen i, a poc a poc, van desfent el camí cap al càmping, encara agafats de la mà.
De sobte, ell es para i li estreny la mà amb força.
Anna! Escolta… Ho sents?
El què? No sento res. Només el so de les onades.
Jo tampoc SENTO RES. NOMÉS EL SO DE LES ONADES.
