Després de l’èxit de ‘La Germandat de l’Àngel Caigut’, l’escriptor i periodista Jaume Clotet (Barcelona, 1974) es va decidir a fer-ne una segona part. Ara publica ‘La calavera de l’apòstol’, un nou ‘thriller’ històric que manté els protagonistes –una inspectora dels Mossos i un monjo de Montserrat– i els situa en un nou desafiament. Que té a veure amb les relíquies del primer apòstol, la Bíblia de Sant Pere de Rodes i un orde religiós ple de misteri i foscos propòsits.
Ja tenia la idea d’una segona part o va sortir en veure l’èxit de La Germandat de l’Àngel Caigut? Sí que hi deixava un final obert que feia possible la continuació.
La segona part (i la tercera, perquè serà una trilogia) responen a la bona acollida de La Germandat… És cert que hi havia un final obert, però la decisió no estava presa.
Qui hagi llegit la primera, entrarà de seguida en la història. No li resultarà estrany, per exemple, que a Montserrat hi tinguin tancat a Satanàs en persona. Per al lector que hi arribi de nou, La calavera de l’apòstol té vida pròpia?
Es pot arribar a llegir perquè té una trama independent i autoconclusiva. Però és cert que hi ha un rerefons de personatges protagonistes, el fil principal, que continuen. Als primers dos o tres capítols, intento introduir algunes coses que permetin recordar la trama, com allò de “en capítols anteriors…”.
Parlava dels personatges. La Berta Bosch, inspectora dels Mossos d’Esquadra, i el Bernat Balaguer, un monjo de Montserrat. Una parella ben especial.
Penso que encaixen molt bé. Al principi, els vaig crear perquè necessitava una policia i un monjo –un home i una dona– i ha funcionat molt bé. Allò que diuen que els autors s’acaben estimant els personatges és la veritat. Han cobrat vida, i jo hi simpatitzo.
Montserrat ja era un escenari, i ara se n’hi afegeixen d’altres que també són monestirs catalans: Sant Pere de Rodes o Ripoll, on es van escriure en temps de l’abat Oliba unes grans bíblies.
Ell va encarregar aquestes bíblies, plenes d’il·lustracions i anotacions, unes autèntiques obres mestres. Una es va perdre, l’altra és a Roma a la Biblioteca Vaticana i la tercera era a Sant Pere de Rodes. Va passar a mans dels francesos a resultes d’un saqueig del monestir a finals del segle XVII i ara és a París, a la Biblioteca Nacional. És la més coneguda. I aquest és un dels nusos inicials que desencadena la trama, quan la bíblia és robada.
A l’escena inicial, el duc de Noailles li entrega com a present a Lluís XV, un home acostumat a rebre molts regals. Però el noble i militar l’adverteix que aquest és especial.
És un tresor! Ara està molt ben protegida i custodiada, i tanmateix es pot consultar. La trama de la novel·la arrenca amb el seu robatori i el d’unes restes arqueològiques a Sant Pere de Rodes. Dos fets aparentment desconnectats però que tenen un nexe d’unió evident: el monestir. El cas cau al despatx de la inspectora Berta Bosch, que immediatament truca al seu company d’aventures, Bernat Balaguer, perquè són temes religiosos i necessita suport per entendre ben bé què pot significar tot això. A partir d’aquí comença el thriller.
L’apòstol del títol és el primer de tots, sant Pere. Està documentat que les seves relíquies haguessin estat a Sant Pere de Rodes, o això és imaginació de l’autor?
Està documentat que hi ha un papa, Bonifaci IV, a principis del segle VII, que entra en pànic perquè els perses puguin arribar a envair Roma. I envia relíquies a tota l’Europa occidental en previsió que el centre de la cristiandat caigui. Les dispersa per molts llocs, inclosa la península Ibèrica. Entre elles, les restes de sant Pere, el primer apòstol (i el primer papa), que haurien anat a parar a Sant Pere de Rodes. Perquè era una basílica clavada, en aquell moment, a la de Sant Pere de Roma. Però hi ha un moment, quan li sembla que el perill ha passat, que ordena el retorn de les relíquies. No està documentat res, que s’enviessin a Sant Pere de Rodes. Però tampoc que tornessin a Roma. És plausible que no haguessin tornat mai. Pius XII, quan ja al segle XX li van preguntar per les relíquies de sant Pere, va arribar a dir que creia possible que no estigués enterrat a Roma. Se li va escapar! Ell mateix, al cap d’uns dies, va dir que no en fessin cas, que sí que hi era… però ja ho havia dit. Els experts també diuen que allò s’ha remogut tant, que han passat tantes guerres i vicissituds, que no se sap ben bé què hi ha en aquella tomba de sant Pere que tothom pot visitar al Vaticà. Sobre tots aquests elements reals (des de la Bíblia a les relíquies escampades) vaig pensar que tenia la base per a una novel·la fantàstica.
A l’anterior, hi teníem els templers. En aquesta, un altre orde molt menys conegut, el de Sant Llàtzer.
Documentant-me al principi, vaig trobar moltes referències a l’orde del Temple, al de l’Hospital, als Cavallers Teutònics… Han sortit a moltes novel·les i pel·lícules, són els més coneguts. Però de monjos guerrers n’hi havia molts, era com una lliga de futbol amb els clubs grans i els petits. Els de Sant Llàtzer eren un orde molt petit, però quan vaig llegir què feien me’n vaig enamorar.
I què feien?
Hospitals per a leprosos. I molts dels monjos eren precisament exleprosos, que com tothom sap els faltaven extremitats, orelles… Persones amb deformitats, que potser havien estat al llindar de la mort i havien tornat a la vida. Per això es deien de Sant Llàtzer, a qui Jesús va ressuscitar. M’encaixaven molt, a més, per allò que volien fer.
Al lector potser li sobta la naturalitat amb què es transita a la novel·la des d’escenaris ben reals (històrics o actuals) a llocs com l’infern. Un ambient més del relat.
Em vaig assabentar que a Catalunya tenim 30 portes a l’infern. Perfectament obertes, o sigui que amb aquest tràfec continu es deu explicar com ens van les coses de malament, als catalans. Algunes les vaig anar a veure. Per cert, n’hi ha una que és al Ripollès, prop de Mongrony: el forat de Sant Ou. Tu vas allà i veus una cavitat negra, profunda, que se’n va cap avall. I entens perfectament que a l’edat mitjana algú pensés que allò anava cap a l’infern. I com aquest, d’altres. A la novel·la en surt un del Penedès, que es diu Sant Pere de l’Avern. Més clar, impossible. La gent d’allà diu: “Sant Pere de l’Avern, primer graó cap a l’infern”. Amb tot això, la temptació de fer-hi sortit l’infern era massa gran… no vaig resistir-m’hi. I a la tercer part, sortirà una mica més.
Vostè és creient? La presència d’allò sobrenatural, o si vol espiritual, en les nostres vides, la contempla?
No soc creient, però diré dues coses. La primera és que hi ha un mossèn del Poblenou que m’està ajudant a fer els tres primers llibres, que m’assessora i em dona orientacions sense ficar-se amb la trama. Li estic molt agraït, perquè jo no em vull equivocar, ni tampoc ser irrespectuós. Que algú creient s’ho llegeixi i li sembli que me’n foto o que soc imprecís, res més lluny de la meva intenció. Jo no puc negar que tot això existeixi. El mossèn i d’altes m’expliquen que existeix tot això: el bé i el mal, el cel i l’infern… Jo no ho crec, però qui soc per dir que no? Jacint Verdaguer bé que era sacerdot i feia exorcismes amb els dimonis, que estan documentats. O s’ho inventa o ho va viure… i si és així, encara fa més por.
I bé que té exorcistes, l’Església. També la de Catalunya.
Això dels exorcismes es fa encara avui. Per això, encara que no hi cregui, no puc dir taxativament que no existeix.
Els seus són referents nacionals, que vostè diu sempre que hem de tenir. Patim de manca d’autoestima, en aquest sentit?
És un dels nostres pecats capitals. A mi m’ha sobtat molt quan ha vingut gent a comentar-me que sortia un monjo de Montserrat. I què volen que surti? No serà un monjo budista del Nepal, jo soc català. I si surt un monestir és Montserrat, si surt una gran ciutat és Barcelona i si surt un policia és una mossa d’esquadra. És el meu món, no sé fer una altra cosa. Construeixes un producte com aquest, que sembla que funciona, entreté i agrada, en un país normal i amb una llengua normal. Tot això podria passar a l’Argentina o al Japó però passa aquí perquè ho he fet jo, que soc d’aquí .La part que més m’agrada és quan et ve algú i diu, per exemple, que no sabia que hi havia un lloc al Solsonès que és el Miracle, que ho ha sabut per la novel·la i que hi anirà el cap de setmana. Ja m’està bé! Posem en valor les nostres coses, que són igual de bones o dolentes que les altres, però són les nostres.
No fa gaire, l’algoritme d’una web em deia que si m’agradava vostè, m’agradaria Dan Brown. Ja els posen de costat!
Ara mateix, el seu últim llibre és el més venut d’autors no catalans en la nostra llengua. Per tant, és un gènere que agrada i potser això explica que es llegeixi el meu. I ves a saber si hi ha cases on aquesta novel·la o l’anterior són dels pocs llibres que hi han entrat en català. Hem de portar el perímetre de la lectura en català més enllà. Si només fem coses per als d’aquí i per als de sempre, no anirem enlloc. Hem de tocar aquest gènere i qualsevol altre en català.
Ara que parlàvem d’autoestima, i adreçant-me al Jaume Clotet periodista i analista polític. Com encaixem en la nostra autoestima el record de l’1 d’octubre, ara que fa poc es van complir els vuit anys d’aquella data? El món ja no ens mira, té moltes coses i molt greus per mirar…
Que el món ens miri o no és igual. És un tema nostre. És veritat que estem una mica desanimats, hi ha coses que no funcionen en l’àmbit polític, social i econòmic. Hi ha un desencís però no oblidem que hi ha gent que treballa perquè hi hagi aquest desencís. Treballen perquè estiguem més desanimats encara. I tanmateix, l’última enquesta del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) al mes de juliol diu que hi ha un 40% d’independentistes. Que és moltíssim. La gent hi és, potser està fent altres coses o fins i tot vota altres opcions, però hi és. S’ha de buscar la manera de sortir d’aquí. El que no compro és que això s’hagi acabat i que vam tenir aquella opció i no n’hi haurà cap altra. D’aquí a poc –és inevitable, tard o d’hora– hi haurà un govern del PP i Vox a Madrid, i quan això passi també passaran coses aquí. Perquè els catalans som una mica reconsagrats, i saltem quan ens toquen.
Se’l considera una persona propera al president Carles Puigdemont. L’aplicació de la Llei d’Amnistia en el seu cas sembla que ara es posposa enllà de 2026.
En part era previsible perquè hi ha hagut la recusació d’alguns jutges Però el més important és que quan torni, torni bé i no se’l pugui detenir. Soc dels que sempre he pensat que tot això es fa molt llarg per a ell, la família i els amics però millor que acabi bé que no calcular malament les opcions i equivocar-se. Pensem que allà hi ha un sector que se saltarà la Llei d’Amnistia per poc que pugui. Val més que torni bé l’any 2026 que no pas que torni ara amb risc.
