Cristina Garcia Molina: “He arribat a pensar que d’irredempts en som tots”

Quan Cristina Garcia Molina (Granollers, 1975) escrivia ‘Els irredempts’ va pensar més d’un cop que el llibre no arribaria mai enlloc, que acabaria morint. Però lluny d’això, ha acabat guanyant el 24è Premi Llibreter en la categoria de literatura catalana després de ser publicat per LaBreu Edicions l’any passat. Els irredempts arriba vuit anys després de Silenci a taula. Es pot dir que és un llibre que li ha costat, difícil de fer?Sí, em va costar molt. Evidentment, allò ideal seria que passés un temps prudencial entre un projecte literari i un altre. El que passa és que jo no he tingut mai l’objectiu de fer una carrera literària i de voler tenir un ritme molt sostingut de publicacions. I una altra cosa que passa és que la vida és molt complicada, hi ha la feina, dues filles... faig moltes coses i hi estic molt compromesa, i així van passant els anys. A més, em va costar força trobar la forma d’Els irredempts, perquè no la tenia clara, no m’acabava d’arribar. I així vaig anar passant fins que va sortir. Es pot parlar d’un llibre experimental?Amb aquest llibre, sobretot, he experimentat amb mi mateixa. Jo volia escriure una novel·la que no fos tradicional i hi havia una força exterior que em deia que havia d’anar així. Evidentment, aquesta força exterior era jo mateixa. Tampoc tenia l’objectiu d’experimentar per experimentar, però al final vaig decidir respectar el que el meu cap generava, i el meu cap generava aquesta forma que ha acabat sent Els irredempts. Una forma que vostè mateixa compara amb un tríptic pictòric.És un llibre que no té una estructura clàssica de novel·la, però tampoc és un llibre de relats. Es mou entre les dues coses. Per això he volgut insistir en aquesta idea del tríptic, amb aquesta sinonímia pictòrica, perquè és una cosa que a mi em funciona bé. Quan escrivia Els irredempts em va funcionar, saber que l’art em proporcionava una resposta a la forma que jo buscava i que no acabava de trobar. Jo em demanava més d’un cop: “Què estàs fent? És una novel·la? No ho és?” I no ho sabia. Jo estava ofegada amb aquest text. I quan a través de la pintura, de Francis Bacon, però hauria pogut ser qualsevol altre autor que practiqués el tríptic, vaig trobar aquesta resposta, a mi em va funcionar totalment. Són tres històries que funcionen per separat però que en conjunt hauria de donar la sensació al lector d’una certa unitat, que hi ha uns fils que uneixen les històries, encara que a vegades aquests fils siguin molt subtils i que costin de veure. Però hi són, jo t’asseguro que hi són. El que és clar és que tots els personatges són uns irredempts.Sí, sí, totalment. El títol és l’aglutinador de tot. Els irredempts és com el paraigua que aixopluga totes les històries. Tots els personatges que van circulant són uns irredempts en el sentit que estan capturats, paralitzats per alguna cosa, es volen moure però no s’acaben de moure, i estan a l’expectativa del que passarà. Però el títol sí, està pensat en aquest sentit. D’aquests irredempts potser n’hi ha més dels que ens pensem a la societat actual? Els del llibre en són un reflex?Sí, jo els veig totalment així. Fins i tot, algun dia he arribat a pensar que d’irredempts en som tots, perquè si et pares a pensar tothom té alguna situació o està vivint alguna cosa que d’una manera o una altra l’empresona. I cal tenir l’impuls per voler sortir d’allà, o aspirar que algú el tingui i et tregui d’aquell cau. Per tant, sí, podria ser que tots ho fóssim. “Necessitàvem fumigar-nos cada dia el desànim per continuar”, es diu al llibre. Realment, el desànim i la desesperança planen per totes les pàgines. Aquest era el seu objectiu, fer un llibre colpidor i trist?No, no, ara veig que hi havia uns objectius molt clars, però les coses surten com surten. Jo soc una persona que soc molt crítica amb moltes coses, tant amb les que em passen a mi com socialment. Em diuen que soc una nihilista-optimista. Però el que tinc no és un pensament de derrota, que no hi ha res a fer. No, no, jo no ho penso això. Penso que en qualsevol situació hi ha una petita escletxa, el que passa és que a vegades som nosaltres mateixos els que no volem sortir ni ens plantegem fer l’esforç per sortir d’aquesta escletxa. Entenc quan em diuen que és un llibre fosc, trist i colpidor, però el motor del text no és de cap manera la desesperança. Sí, però al primer relat, “Solar”, apareix un personatge, l’Ipsilon, que és llum i esperança, però aquesta llum s’acaba apagant, no hi ha continuïtat.Sí, és veritat. Moltes de les situacions i experiències que es plantegen no tenen continuïtat, són dures. A la segona part, a més, també hi apareix la mort. Però jo continuo insistint que Els Irredempts no és una lectura trista, el que passa és que les coses a vegades tenen formes que no ens agraden, però som aquí i hem de continuar. I hi ha molt de la seva vida i experiència personal a Els irredempts? Ho dic perquè vostè es professora i a “Solar” situa la història en uns barracons prefabricats.Probablement hi ha molt de mi. Escriure et permet jugar amb moltes coses, molt teves, que tens dins teu i que d’alguna manera van apareixent en alguns moments de la narració. La història que va néixer de la meva experiència personal és la primera, “Solar”. Jo vaig treballar set anys en un centre escolar d’altíssima complexitat a Salt, en unes condicions dures i complicades, però per a mi van ser uns anys meravellosos. I d’aquí ve “Solar”. Evidentment, també hi ha molta ficció, molta creació pura, però és la història que més clarament puc dir que l’he viscuda. I després, en la resta del llibre, no t’ho sabria dir. Sí que hi ha coses esmicolades en totes les parts, hi ha frases amb les quals jo m’identifico molt, que jo he sentit, que jo he viscut així, que ho he rebut així, però després hi ha molta ficció també. Parla molt de l’exili: la bogeria ho és, la poesia també. Però diu que l’exili més gran és el coneixement.Bé, a veure. Jo soc una persona de buscar molt la cova, la protecció en el llibre, en tot allò que em pugui proporcionar el coneixement. És com una mena de consol que tinc, pot semblar molt dramàtic això, però m’hi agafo per tenir respostes o per obtenir el que jo vull. Jo vaig perdre la meva mare fa uns anys, i el meu pare més recentment. I meu dol l’he fet de manera intel·lectual, he buscat i busco llibres d’autors que em facin saber què van sentir ells o com van abordar ells la qüestió de ser orfes. Jo necessito sempre aquest coneixement. Les referències artístiques i literàries són una costant en tot el llibre. El mateix Bacon, Txékhov... Són els seus referents?Sí, jo tinc moltíssims referents. Però potser aquests són els que m’han acompanyat més, els que no han marxat durant aquests últims anys. Perquè alguns venen i marxen. N’hi ha algun que en un moment donat m’ha colpit moltíssim però al cap d’un temps, no sé per què, l’oblido, el meu cervell el deixa de banda. Però aquests són constants. A mi m’agrada molt el teatre, i Txékhov és un autor constant a la meva vida, perquè m’agrada molt. També m’agrada Shakespeare. I després hi ha les referències més pictòriques, i sobre el món de la dansa, com Pina Bausch... Veig que són referents que tenen un paper important en la meva vida. I el fet que apareguin a Els irredempts no és per pedanteria, per demostrar que en sé molt, no és això en absolut. És perquè formen part de la meva vida, com si fossin amics o algú més de la família. I també va lligat a allò del coneixement, llegir t’aporta coneixement, anar al teatre, a un teatre amb cara i ulls, t’aporta coneixement. I això és el que jo busco constantment. Parlant de llegir, una altra frase del llibre diu: “Jo he llegit molt, però també he oblidat molt. Podria dir que no m’ha servit de res.”Sí, ho deia en el sentit, no que la lectura sigui una cosa dolenta, sinó en el sentit que llegeixes però no ho pots retenir sempre tot. Acostuma a haver-hi un percentatge, que no sé quin és, que s’escapa del teu cervell de manera molt clara, i que costa de recuperar. No pots contenir tota la lectura dins teu. I a vegades he tingut aquesta sensació d’haver llegit moltíssim però sense que m’hagi servit de res. Perquè vols llegir i acaparar molt, però hi ha una part d’aquesta lectura i d’aquesta informació que desapareix. Però no deixaré de llegir per això, ho continuaré fent. Una altra frase: “Parlem molt sobre la mort però ningú ens prepara per la poesia.”La meva experiència personal és que sé parlar més sobre la mort, me’n veig més capaç, que no de parlar sobre la bellesa, sobre la poesia, perquè la bellesa se m’escapa, en canvi la mort l’he viscut amb gent molt propera. Sé descriure la mort però la bellesa no tant. En algunes ocasions llegeixo poemes que em deixen totalment trastocada, que no acabo de saber ni què m’estan dient. És un procés molt curiós. Ni sabria fer arribar a l’altre el significat total d’allò que acabo d’escriure. Un altre element molt important del llibre és el llenguatge, precís, concís, com cops de puny, sense guarniments, sempre molt directe. Un llibre com aquest necessitava aquest llenguatge?Suposo que les dues coses van juntes. El que em demanava el llibre era aquest ritme de les frases. Això de frase curta o frase llarga, a vegades no pots triar-ho. Simplement t’acabes expressant així perquè el teu cos necessita d’alguna manera expressar-se així. I també té a veure amb el propi caràcter. Jo soc una persona que puc parlar molt, però a vegades soc persona de poques paraules, i si no estic segura d’una cosa, no la dic. Crec que aquesta manera de fer meva després s’acaba trobant en l’estil de la meva literatura. Tinc clar que sempre diré les coses de la manera més concisa possible, perquè així tinc la sensació de no fer perdre el temps al lector. Si tinc una cosa per dir-te ho faré de manera ràpida i contundent, que es pugui entendre, encara que pugui semblar un cop de puny. El jurat va destacar que l’obra era “una anomalia extraordinària dins el panorama literari català”. Benvinguda aquesta anomalia, no?Sí, i tant. A mi em va agradar molt que diguessin això. En sentir la paraula anomalia pots pensar que té connotacions negatives, però no. Vol dir que és una cosa que surt una mica d’allò que es fa. I tampoc va ser una cosa que jo busqués expressament, no, no. Jo no tenia cap objectiu molt pensat abans de posar-me a escriure. Simplement la cosa va sorgir així. I també és producte de moltes lectures que he fet, de teatre que he vist... i tot això ha anat configurant una mica la meva manera d’escriure. Per tant, sí, va ser molt xulo i molt bonic rebre aquest Premi Llibreter perquè al darrere hi ha moltes llibreries treballant per aquest premi. Guanyadors d’altres edicions sempre han comentat que és un luxe que et premiïn els llibreters.A mi em va fer realment molta il·lusió. Sempre l’havia seguit, aquest premi, l’havia viscut des de fora, com a lectora: “Mira, li han donat el premi a tal o a qual. I quan el reps tu, t’adones de la importància del Premi Llibreter per totes les persones que hi ha al darrere, per la feina que fan com a prescriptors. Per mi és molt important aquest premi. Deu ser una habitual de llibreries.Sí, vaig pul·lulant una mica per tot arreu. A Granollers, Girona, a vegades vaig a Barcelona. No soc molt fidel a una sola llibreria, puc visitar-ne moltes. I aquest any passat, com que he fet moltes presentacions i sobretot he fet molts clubs de lectura, he conegut llibreries que segurament no hauria conegut mai si no hagués estat pel llibre. Voltar per les llibreries ha estat la part més bonica de la promoció. He conegut gent que no oblidaré. És una experiència que no té preu. Aquest premi l’anima a continuar escrivint?De temps, en tinc poc, però de ganes en tinc moltes. És el que et deia al principi, que no tinc aquella fal·lera de publicar. Intentaré això sí, no trigar tant de temps, perquè realment no fa falta. Bé, aquest llibre potser fa dos anys que ja hi era, si més no dins del meu cap jo ja el tenia. Ara vull continuar escrivint, però sense trigar tant entre un llibre i un altre. A més de ser professora de llengua i literatura, fa classes a l’Ateneu Barcelonès, lloc d’on ha sortit més d’un escriptor. Vostè també s’hi va formar?Sí, jo vaig ser alumna fa molts anys de l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Vaig fer l’itinerari de conte, i vaig ser molt feliç allà amb aquesta experiència, va ser boníssima, vaig tenir professors espectaculars. Allà vaig fer cursos que van provocar en mi la necessitat d’escriure, que em van crear l’hàbit d’escriure i el meu compromís amb la literatura. Tot això m’ha fet arribar a una Cristina que jo no hauria ni sospitat que existia. I ara tinc la sort de formar part de l’equip de professors, de ser a l’altra banda, i continua sent una molt bona experiència. Ha estat una gran experiència com a alumna i ara com a docent.

Cristina Garcia Molina: “He arribat a pensar que d’irredempts en som tots”

El 9 ets i uts | ‘Què’ i ‘que’

El so de caminar | ‘Mindfulness’ i multitasca

Pantalles i botons | The Legend of Zelda: Echoes of Widsom

Els millors minuts… | Dies de glòria de l’italo-disco

LA PREGUNTA

La cimera del clima que es fa a Bakú acabarà amb avanços per frenar el canvi climàtic?

Tiroteig i fuga a Viladrau en un operatiu antidroga amb 800 quilos d'haixix

Tallada l'R3 durant dues hores per una furgoneta que ha caigut a la via a Sant Miquel de Balenyà

Venut a Torelló el primer premi de la Loteria Nacional

S'encén una furgoneta a la C-17 a Malla després d'una topada amb un cotxe

Detenen dos joves a Vic per robar en trasters

Obre a la plaça Major de Vic una botiga 'pop-up' amb productes de la Pilarin

L’últim mestre artesà xurrer

Molist compra la gasolinera BP del carrer Torelló de Vic

Colomer 1792 compra la italiana Conceria Ausonia per reforçar l'expansió internacional

La històrica Xurreria Rosa de Vic tancarà al gener si no es concreta un traspàs