Crítica de cinema | ‘The Bastard’

El cinema danès té una salut de ferro i cada any ho demostra amb les seves estrenes: Los jinetes de la justicia, Otra Ronda, El secuestro de Daniel Rye… En la primera de la llista, a més a més, el mateix Nikolaj Arcel, director de la pel·lícula que ens ocupa, va ser el coguionista.

The Bastard és un drama històric amb prestacions de western americà que funciona especialment bé pel bon retrat que es fa de la doble lluita del seu protagonista –encarnat pel grandiós Mads Mikkelsen (Miquelet Emprenyat?)–. Interiorment, entre trobar un lloc que pugui anomenar casa i aconseguir el màxim prestigi possible. Exteriorment, contra el veí aristòcrata de torn i amb complex d’inferioritat que no el deixarà tranquil fins que no se’n vagi de les terres que li interessen.

Tenint en compte que s’ambienta a Jutlàndia, que amb els seus paisatges infinits i les seves planúries té una potència visual d’un ordre superior, l’entorn dels personatges no s’imposa tant com es podria creure en un principi, i el film prefereix jugar les seves cartes en els dilemes morals i qüestions vitals que connecten més amb els nostres temps. És evident que la gràcia de les pel·lícules històriques és plantejar preguntes i donar una nova perspectiva als temes d’actualitat, però la màxima virtut de The Bastard és el tractament del tema etern i atemporal d’un pària buscant una casa. En els seus intents de parlar sobre racisme o de por a la diversitat, sembla que peca de presentisme, i tampoc sembla que trobi un encaix gaire encertat entre les desigualtats aristocràtiques de l’època i les purament capitalistes de l’actualitat. I és quan deixa de banda les pretensions profètiques i es dona a la història i als seus personatges quan aconsegueix una suggestió més profunda.

A vegades, simplement cal deixar lloc als arquetips més clàssics de la tragèdia –la venjança, la traïció, l’abandonament, l’assassinat…– per donar lloc a una història ben filada. The Bastard excel·leix en aquest sentit, i acaba funcionant tot i les seves imperfeccions.

Però fins i tot té més gràcia, perquè respecta tots els arquetips menys la glòria de l’heroi, perquè –la cosa agafa un toc romàntic, així que estigueu atents si busqueu consells vitals transcendentals– la clau de la bona vida no són ni els títols nobiliaris ni la prosperitat econòmica. A base de patates l’heroi d’aquesta pel·lícula pretenia ser el triomfador de la zona, però en el camí s’adona que amb una sola patata ja es pot ser feliç. Disculpeu la frivolitat.