“El patrimoni és una construcció social, és la societat qui reconeix un valor a determinats objectes o edificis”

El romànic s’ha considerat com un ‘art nacional’ de Catalunya. D’on ve aquesta idea? Què en sabem realment i què mitifiquem? Carles Sánchez (Terrassa, 1983) és doctor en Història de l’Art i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, on dirigeix també el Campus de Patrimoni Artístic. Ara publica de cop dos llibres que ens ajuden a saber-ne més: ‘El romànic, objecte de desig’ (Dalmau Editor) i ‘Patrimoni romànic’ (Farell). Vostè és de Terrassa. Va néixer al costat d’una de les millors mostres de romànic que tenim al país, i no gaire coneguda.Potser Terrassa és més coneguda pel patrimoni industrial però tenim un petit oasi romànic a la ciutat, les esglésies de Sant Pere, conegudes també com la seu d’Ègara. Un conjunt monumental molt singular de tres esglésies de la seu episcopal que no només conserven vestigis de l’arquitectura dels segles XI i XII, sinó de la tardoantiga. Hem començat fent aquest apunt terrassenc, i ara fem una mirada general. Hi ha un moment en què l’art romànic és un llenguatge comú a tot Europa: “Trobem un art comú que és capaç d’imposar unes mateixes directrius estilístiques arreu”, diu vostè.És el primer gran art internacional d’Europa, s’estén des de Noruega fins als regnes ibèrics, i des d’aquests a Hongria. Per primera vegada des de la caiguda de l’Imperi Romà, trobem al voltant de l’any 1000 unes directrius arquitectòniques que s’estenen arreu. Per exemple, la volta de canó o l’ús dels arcs cecs –les lesenes– que podem trobar a qualsevol església romànica que contemplem. Aquestes característiques s’escampen ràpidament per Europa. I també podem trobar una sèrie de trets formals com l’eclosió de l’escultura monumental o de la pintura. El romànic és un estil internacional que utilitzarà la imatge per transmetre el dogma de fe. Jo acostumo a utilitzar l’expressió de la Bíblia dels illetrats. Som en un moment en què la cultura es reduïa a uns cercles molt petits, vinculats a l’Església.La immensa majoria de la gent no sabia ni llegir ni escriure, era analfabeta. L’Església de Roma, després de la reforma gregoriana, utilitzarà les imatges del romànic per transmetre aquests missatges pedagògics, i això explica l’eclosió de conjunts com la portalada del monestir de Ripoll o els frontals d’altar que es poden veure al museu de Vic o el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Això volia dir que una persona que anés d’un país a l’altre dins d’Europa entenia el llenguatge comú de les imatges encara que la llengua ja no fos la mateixa a tot arreu, perquè el llatí només el sabien els eclesiàstics.Exacte. El que volia l’Església a tot arreu era fer visible allò que era invisible. Imatges com el Pantocràtor de Taüll o els cicles de la vida dels sants en les taules romàniques eren entesos pet tothom i en qualsevol lloc de la geografia europea. Surt espontàniament o és, d’alguna manera, una acció pensada i programada, si emprem conceptes moderns?En la disseminació del romànic hi té un paper molt important Roma. A partir del darrer quart del segle XI, aproximadament, hi ha la reforma impulsada pel papa Gregori VII. Es vol tornar als orígens, a l’església apostòlica. Es fan canvis en la litúrgia i en las vida dels monjos i canonges. S’utilitzaran molt més les imatges, per exemple. No és casual, per exemple, que als segles XI i XII imatges com les de Sant Pere i Sant Pau, pares de l’Església, comencin a aparèixer als portals romànics. La institució vol legitimar el seu poder i les utilitza per difondre aquest missatge. Els seus llibres potser ens trencaran alguns esquemes que tenim instal·lats. Ara venerem les pedres nues de les esglésies però en aquell moment entrar-hi era submergir-se en un festival de colors.He intentat trencar alguns dels mites historiogràfics del romànic. La imatge que actualment tenim de l’arquitectura no es correspon amb la realitat del moment. Els edificis, a l’exterior, també estaven encalcinats i pintats. I en tenim alguns exemples: a Sant Joan de Boí, l’exterior estava pintat amb un cicle figuratiu que es conserva avui al MNAC. I els interiors eren un espectacle, una imatge de la Jerusalem celestial. Els textos bíblics en parlen com d’un lloc esplendorós, amb metalls preciosos. I els fidels devien tenir aquesta imatge quan entraven en algunes esglésies de les que conservem els conjunts, com la de Santa Maria de Taüll. Els cicles pictòrics s’estenien des de l’absis, on hi havia la imatge teocràtica –el Crist jutge, cicles de la vida dels sants a les naus i s’acabava amb el Judici Final–. Era com una experiència immersiva, ara que estan de moda. I no només era la percepció visual sinó el so de la litúrgia a l’interior del temple, olors com la de l’encens o fins i tot el tacte dels teixits que s’estenien per tot l’edifici, en el marc d’un acte performatiu que era la celebració litúrgica. A Catalunya hem conservat els que són potser els millors exemples de pintura romànica del món, però la pintura no era el que estava més ben valorat. Eren objectes com els teixits o l’orfebreria. I per què el romànic és objecte de desig, segons la seva pròpia expressió, a Catalunya? En quin moment es comença a tenir aquesta idea que ens identifica, que forma part de la nostra essència nacional?El despertar de la consciència patrimonial es remunta al romanticisme. A Europa, les nacions s’aventuren a buscar les seves credencials històriques, investiguen en el seu passat identitari. A Catalunya això passa en el marc de la Renaixença, el gran moviment cultural basat sobretot en la recuperació de la llengua. Es busca en els orígens de la nació, i es mira cap al món medieval per l’espiritualitat, per l’exotisme, pels valors èpics... En un primer moment, la mirada va ser cap al gòtic, però poc després va canviar cap al romànic. El gòtic va ser considerat un art imposat pels francesos, que trencava amb la tradició autòctona. I també era un art urbà, les catedrals neixen a les ciutats, i més laic, ja que en la seva construcció hi participa la ciutadania. “La construcció social del patrimoni”. En el fons, som nosaltres els que decidim quins valors hi posem, en allò que ens ha arribat del passat.El patrimoni és una construcció social, i això vol dir que la percepció que en tenim no ve donada per naturalesa sinó que és la societat la que reconeix uns valors en determinats objectes o edificis. Valor històric, identitari o econòmic, turístic. Se’n diuen els processos de patrimonialització. Com es produeixen, aquests processos?És quan un objecte, posem per cas unes pintures murals romàniques, perden el seu ús originari –religiós i litúrgic– i la societat n’hi reconeix uns altres, de caire simbòlic, identitari i històric. Aquests objectes passen de tenir un valor cultual, és a dir, de culte, a tenir-ne de cultural. Quan entren en un museu es produeix la neutralització de les ideologies, i aquelles pintures que servien per a la litúrgia –la religió– es converteixen en objecte de desig perquè hi reconeixem el valor simbòlic i identitari. Ha passat en el cas de Sixena? Tota aquesta càrrega ha fet que la demanda i possible trasllat de les pintures hagi pres una altra dimensió que potser no hauria tingut?En el cas de Sixena, s’està produint un procés de patrimonialització. El govern d’Aragó hi reconeix un valor simbòlic. En elles mateixes, són un exemple excepcional de l’art romànic europeu, de les millors pintures a nivell iconogràfic i estilístic que hem conservat. Es van fer en un monestir que era panteó reial de la corona aragonesa, i per tant té un el valor identitari del qual parlàvem. Podríem dir-ne un valor polític. Això va passar també a Catalunya a partir de finals del segle XIX. A les pintures de les esglésies del Pirineu, que en alguns casos es van vendre i van marxar als Estats Units, els van ser reconeguts uns determinats valors des de la Junta de Museus de Catalunya, i llavors van viatjar fins als museus de Barcelona o de Vic. La diferència en el cas de Sixena és que les pintures ja són ara en un dels millors museus del món, i l’equip de conservació en desaconsella el trasllat. Quan entren en joc criteris de preservació són els que s’han de prioritzar. Vostè diu a El romànic, objecte de desig que amb Sixena potser hem obert la caixa de Pandora. Obrim la porta a reclamacions semblants i que els museus en pateixin?És un tema molt delicat, i per això jo insisteixo en el concepte de la patrimonialització o activació patrimonial. No té sentit tornar les pintures al monestir de Sixena. Han perdut el seu ús original, el religiós o litúrgic, i quan el perden han de ser custodiades en espais que n’assegurin la preservació física i la memòria. A Catalunya vam enviar en aquell moment les missions per rescatar pintures a les esglésies del Pirineu, però com vostè recorda, també ens les vam vendre. Se les venia l’Església mateixa, se les venia algun antiquari o marxant també català...Hi ha hagut un interès mercantilista també, amb el patrimoni. En el cas de Santa Maria de Mur, per exemple, el rector es va vendre les pintures per 7.500 pessetes de l’època perquè havia de reparar el temple. Arribaven uns col·leccionistes, ell veia l’interès per aquell art que ell entenia que ja no li servia per a la litúrgia i, per tant, s’ho venia. Quan la Junta de Museus crida l’atenció, es recompren. Però és cert, el romànic va despertar l’interès de col·leccionistes europeus i americans. Les tecnologies ens podrien ajudar a no haver de moure peces, a reproduir imatges?És un recurs que hem d’utilitzar més. En el cas de Sixena, per exemple, en què es desaconsella el trasllat per diversos motius, eines com els videomapatges i les instal·lacions de realitat virtual o augmentada permeten imaginar com devien ser aquests espais. Un dels exemples més fascinants és el mapatge que hi ha a Sant Climent de Taüll, amb el que veiem com era l’interior de l’edifici.

“El patrimoni és una construcció social, és la societat qui reconeix un valor a determinats objectes o edificis”

Com cuidar la salut mental en el dia a dia

Què és la sociolingüística educativa?

Com triar la millor varietat de patata en cada cas

‘28 años después: El templo de los huesos’, de Nia DaCosta

LA PREGUNTA

Està d’acord amb la prohibició de les xarxes socials als menors de 16 anys?

[AMPLIACIÓ] Mor un motorista veí de la Garriga en un accident de trànsit a Llerona

[AMPLIACIÓ] Dos joves de Sant Celoni moren en un accident entre dos cotxes a la drecera de Palautordera

Mor a 70 anys Marc Ricart, conegut carnisser del Mercat de Sant Carles de Granollers

Tanca la botiga de màquines per atrapar peluixos del centre de Granollers

Les autoritats turques detenen i deporten Joan Peiró, de Canovelles, de camí a Síria per denunciar els atacs al poble kurd

La nova era de Can Moreno arriba al Mercat de Sant Carles

Els Mossos detenen un noi de 18 anys per agredir un home al polígon del Ramassar de Granollers

Dol a l’Ametlla per la mort d’un jove de 30 anys veí del poble

El públic salva Gerard, de Mollet, de l’expulsió a ‘Eufòria’ de 3Cat

Adif ajorna a darrera hora el tall de tres dies de la carretera de Llerona a la Garriga per les obres a l'R3