És curiós que durant l’època que es fa més vida a l’aire lliure, amb moltes estones de contacte amb la natura, i, a sobre, els dies són plens d’oci, d’esbarjo, despreocupacions i les vacances estan al caure, un pugui sentir-se bloquejat per moments de neguit per qualsevol subtilesa que deriven en un malestar temporal.
Quan succeeixen sempre em ve la imatge i la sensació d’una subtil angoixa d’un final de partit, quan falten trenta segons, temps mort demanat per l’entrenador, última oportunitat per guanyar-lo o si més no per empatar-lo a punts. Els jugadors envolten l’entrenador, concentrats mirant la pissarra, escolten la jugada prevista. L’important és que agafi la pilota el base, que faci una passada al company, el que té més bon tir, i aquí, el moll de la qüestió, el pivot faci un bloqueig al defensor perquè es pugui deslliurar de la seva pressió i llanci tan bé com sàpiga per anotar la cistella i guanyar el partit.
A la vida de tant en tant ens trobem amb un bloqueig mental, pensaments corrosius que descontrolen el dia, paranoies imaginàries que es tornen reals al cap i es poden derivar en molèsties físiques. Com el partit, veus que les coses s’escapen o no les pots controlar com voldries. Llavors un clic imperceptible i solucionat, deslliurat del bloqueig i la pau torna a fer acte de presència. Apareix la llum al final del túnel perquè l’obstacle mental passa de ser present a fluir amb l’harmonia.
Però, i seguint la comparació amb el partit, qui soc realment? El jugador que es beneficia del bloqueig que fa el company? O la pilota que gràcies a tots els diferents moviments arribarà al seu destí?
Penso que moltes vegades el cap va com una pilota, d’una banda a l’altra, donant voltes i més voltes per les mateixes coses, sense saber-ne sortir i veient complicat on anirà a parar. Quan no es veu el camí a seguir, hi ha la necessitat que algú aclareixi el pas. Per això és necessari observar-se, ser conscients del que passa, per descobrir com deslliurar el bloqueig per arribar, si és que allà es vol anar o si allò es vol aconseguir. Per tant, agrair el bloqueig que ens dona l’oportunitat de seguir, per ser conscients de les coses que passen.
Llavors, pot anar bé una petita meditació al capvespre, mentre dura la passejada a la fresca, o si més no quan ja no fa tanta calor, per deixar anar les múltiples coses que s’han fet i les altres més que demà s’hauran de fer. Un cop deslliurat i amb ple moviment físic, deixar-se dur com si fos una pilota que passa d’un pensament a l’altre. Concentrar-se en la respiració, i a poc a poc, i sense gaire més intensió, acabar fent cistella i deslliurar-se dels simples bloquejos.
Recomanació: quan el bloqueig persisteix cal anar a veure l’especialista professional, que com l’entrenador guiï per fer la millor jugada i així ajudi a deixar anar tot allò que manté el neguit i la frustració que no deixen sortir de la foscor.
