Alba Dedeu: “És més divertit escriure sobre feines diferents de la teva”

Després de dos reculls de contes, el premiat ‘Gats al parc’ (2011) i ‘L’estiu que no s’acaba mai’ (2012), Alba Dedeu ha tornat a l’actualitat literària amb la novel·la curta ‘La conformista’ (L’Altra Editorial). L’escriptora de Granollers ha canviat de gènere però continua bevent de les històries quotidianes, en aquest cas la d’una parella que comparteix feina en una botiga de pollastres a l’ast. Un cop publicat i presentat el llibre, Dedeu ha tornat a la seva feina de traductora. Des del seu darrer llibre, L’estiu no s’acaba mai, han passat gairebé 12 anys. Quan va decidir escriure de nou per publicar i per què una novel·la i no contes?Que fos una novel·la no ho vaig decidir, va sortir de forma natural. Jo vaig començar a escriure com acostumo a fer-ho sempre fins que em vaig adonar que el text s’allargava i vaig pensar que els capítols que anaven sortint els podia relligar en una novel·la. Vaig començar a escriure-la l’octubre del 2019, és a dir, que ja fa un temps que la tinc escrita, igual que altres cosetes que he anat guardant en un calaix. Però aquesta novel·la tenia ganes que sortís publicada perquè m’agradava. Primer vaig ensenyar-la a un editor, però no ens vam posar d’acord. Després vaig anar a L’Altra i a Eugènia Broggi sí que li va agradar. Una cosa curiosa és que vaig enviar la novel·la el 14 de febrer de l’any passat i just el 14 de febrer d’aquest any ha sortit publicada. Ha sigut un any molt intens després de tant temps sense publicar. Amb els llibres de contes ja s’inspirava en les persones corrents, en el dia a dia. En aquesta primera novel·la ho continua fent, però com es va fixar en una botiga de pollastres a l’ast?Bàsicament va ser perquè aquell estiu del 2019, em vaig trobar un dia anant a comprar pollastres. Feia molta calor i a dins la botiga encara en feia més. Veure els dependents com estaven allà suant la cansalada intensament em va fer pensar en com s’ho feien un cop arribaven a casa. Bé, vaig pensar que eren parella. A partir d’aquí em vaig imaginar una història, que en cap moment és la d’ells. Després ja no vaig voler tornar a la botiga perquè no m’interferissin en la història que jo tenia al cap. Com em sol passar, m’inspiro en coses que veig, que sento. I també m’agrada fixar-me en aquestes feines tan diferents de la meva. Per a mi tenen més interès a l’hora de posar-me a escriure. Em costaria mantenir l’interès, per exemple, si escrivís sobre una traductora. Ja m’ho conec de cada dia. És més divertit escriure sobre vides diferents de la teva. Molta gent segur que ara es mira diferent la gent que ven pollastres a l’ast. La literatura és això, fer veure la vida, el que passa al teu voltant amb uns altres ulls?Sí, sí, potser et fa veure coses en què abans no et fixaves. Jo tendeixo a posar-me al lloc dels altres, dels que fan una altra feina. És una cosa que passa als escriptors, que tenim tendència a fantasiejar molt. Quan estic esperant que em serveixin el pollastre a l’ast, em poso molt en el paper dels que estan allà treballant. O quan viatjo en autobús de Barcelona a Granollers per anar a veure la família a les Franqueses, m’assec al davant, al costat del conductor, i també penso quina vida té aquest home que va amunt i avall amb l’autobús. Al final, totes les vides són curioses. Segur que al món hi ha molts Pere i moltes Eva, i molta gent s’hi pot sentir identificada.Sí. La qüestió és que en l’àmbit estrictament laboral potser hi ha poca gent que s’identifiqui amb aquest estrès de la calor, del greixum de l’oli que ho impregna tot, del cansament aquest... Però després hi ha la banda més personal, amb els problemes que passen de la feina a la família i a l’inrevés: els fills, les relacions amb la parella... és tot aquest món més íntim, al qual és molt fàcil entrar-hi perquè són problemes que tard o d’hora té tothom. Jo ofereixo la història d’una persona o d’una família que aprèn a adaptar-se a la seva vida personal sense fer canvis radicals. La idea també era jugar una mica amb el que és el conformisme, això sí, jo només poso la història i a partir d’aquí cadascú que pensi el que vulgui, si són conformistes o no. La paraula conformista té una connotació negativa i pejorativa.Sí, sí. També és la gràcia de posar aquest títol. Que d’entrada el lector ja s’imagini com anirà la cosa. I potser en el fons, sí que sap que la protagonista no farà cap canvi radical, però m’agradaria que pensés si realment és ser conformista el que fa en cada moment de la seva vida: quan té una crisi, quan se li presenta una bifurcació de camins... És com qüestionar una mica el que es considera avui com a conformisme. Sí que es veu un canvi molt gran dels personatges del principi de la novel·la al final i tampoc els hi ha anat tan malament.Exacte. Quan es fa servir el terme conformisme per parlar d’un conformista sempre es pensa molt en coses externes, en l’ascens professional: s’espera que comencis a guanyar un sou als 20 anys i que quan en tinguis 50 hagis duplicat o triplicat aquest sou i t’hagis pogut comprar una casa i tot plegat. Tot això són marcadors molt externs del que és l’èxit. Hi ha persones que ho fan però n’hi ha altres que potser no evolucionen tant en el sentit més material, però amb els anys canvien i aprenen a gestionar millor la seva vida i a viure bé. I és que costa molt viure bé en qualsevol capa social on estiguis. El Pere s’acaba convertint en un petit heroi.Sí, perquè és una persona discreta, que no aixeca mai la veu. Està acostumat a callar per mantenir la pau a casa, però arriba un moment que creu que ha de prendre decisions per ell mateix. I ella, en aquell moment, ha d’aprendre a respectar les seves decisions. Abans feia referència a la calor. En aquesta novel·la hi és molt present, però també en altres contes seus.Sí, és que jo tolero molt malament la calor. Ara, per fi, posaré aire condicionat a casa perquè no puc tornar a passar un estiu com el de l’any passat. Una persona que fa una feina intel·lectual i ha d’estar a 33 graus a casa és molt dur. Ja fa uns quants estius que ho intento, i al final acabo anant a biblioteques, cafès... Ho visc molt com una cosa opressiva. Potser hi ha gent que això li passa amb l’hivern, però a mi em passa amb l’estiu. Quan vull transmetre una sensació d’opressió, suposo que em surt això. I també m’ha passat que sempre he escrit els meus llibres a l’estiu o sortint de l’estiu. I els escenaris sempre són ciutats. No la tempta escriure una novel·la en ambient rural?A veure, a mi m’agrada molt la natura i anar a fer les meves desconnexions en un ambient rural. Però després, quan escric, sempre m’imagino les ciutats perquè és el lloc on visc. Com que la inspiració em surt de coses que veig o sento habitualment, doncs clar, seria estrany que em sortís d’un dia que anés a caminar per la muntanya, allà sola intentant escoltar el cant dels ocells... no ho sé, de moment faig més una literatura urbana, podem dir. Pel que fa a l’estructura del llibre, són sis capítols sense cap punt i a part, com si fossin un bloc compacte. Per què?Això va ser una cosa d’aquelles que faig per mantenir una mica l’interès quan començo a escriure, que és posar-me un repte. En aquest cas va ser intentar fer una novel·la com ha fet altra gent, sense posar ni un punt i a part. Vaig veure que es podia fer, tot i que en algun moment tenia la temptació de posar-ne algun. També m’interessava per l’estil de narració de l’autora, que és com un monòleg interior, i per fer un text que fluís sense pauses. Per això també poso els diàlegs en el text mateix, com una manera de reforçar el monòleg. Cada capítol també ve marcat una mica per la temàtica: la maternitat, la malaltia...Sí, tenia unes quantes coses que d’entrada volia explicar quan vaig començar a escriure, per exemple, la crisi familiar que tenen a l’apartament d’estiu quan es troben tots allà i no hi caben. O també la crisi de la infidelitat, o suposada infidelitat d’ell, i la suposada infidelitat d’ella. El tema del trasplantament se’m va acudir després i em va semblar que era una manera de posar a prova definitivament la parella. Em sembla bé aquesta estructura, amb uns capítols que són com finestres a diferents moments de la seva vida perquè fa una sensació de pas del temps. La seva etapa literària va començar fa 13 anys amb el llibre de contes Gats al parc, premiat i reconegut. Això li va suposar més un estímul o una pressió?Al Premi Mercè Rodoreda m’hi vaig presentar perquè necessitava diners, bàsicament. Però també m’anava bé en aquell moment. Era finals d’estiu, s’acabava el termini i tenia temps lliure perquè havia deixat una feina. I el segon llibre, que va sortir un any després, va ser una mica per aprofitar l’embranzida del primer. No sé si va ser pressió o no. Tenia els estalvis del premi i tenia temps fins que em situés de traductora. Entre una traducció i una altra encara tenia força temps per escriure. Amb el tercer llibre no ha anat tan ràpid.Després de publicar el segon vaig haver de dedicar-me molt més a traduir, i com que no puc fer les dues coses alhora, per desgràcia, he de buscar espais per escriure. La conformista és una novel·la curta perquè no tenia més temps, segurament. Ara que parlem de la feina de traductora, es pot dir que traduir és com escriure una mica?Traduir és com un gimnàs lingüístic, perquè veus molts estils diferents, alguns que xoquen amb el teu. Aprens a apreciar coses que tu no faries mai i recursos que després pots adaptar a la teva manera. Hi ha gent que diu que no és necessari anar a cap escola d’escriptura per ser escriptor, que només cal posar-se a traduir.Sí, tal com deia, des de la meva experiència puc dir que és un entrenament, però també depèn molt del que tradueixes. És diferent si et posen a traduir novel·les frívoles i comercials, tot i que no totes són iguals. Jo dic que tant s’aprèn de les coses bones com de les no tan bones, però de les molt dolentes no sé si s’aprèn gaire. Sí que amb les traduccions bones fas un gran entrenament, és un gimnàs literari. Pel que fa a les escoles d’escriptura, jo no seria dogmàtica. Jo no hi he anat. Sí que vaig començar un curs, però no em va anar bé i ho vaig deixar. Tampoc diré que no van bé en cap cas. Hi ha a qui li va bé i l’ha ajudat a trobar-se com a escriptor, i hi ha altra gent que no li va bé, com és el meu cas. Hi ha algun traductor que l’ha influït més a l’hora d’escriure?Que m’hagi influït costa de dir, però m’ha agradat molt traduir Jane Austen, Gabrielle d’Anunnzio o Harriet Beecher Stowe, amb La cabana de l’oncle Tom. Aquest és un molt bon llibre, igual que Jack, de Marilynne Robinson. També he traduït Alberto Moravia. De fet, té una novel·la que es diu El conformista. El títol de la meva novel·la és com un petit homenatge, encara que els dos llibres no tenen res a veure, ni pel que fa al tema ni per l’estil, però quan se’m va acudir el títol de seguida vaig pensar en Moravia i no em va saber greu. Es considera més una traductora que escriu llibres o una escriptora que es guanya la vida traduint?Aiii, que difícil. No sé, escriure és el que he fet sempre, des que era molt petita. Potser soc escriptora que es guanya la vida traduint, però a vegades he passat moltes temporades llargues sense escriure. Després també penso que una escriptora és qui escriu. És complicat. Escriure és el que m’agrada i el que voldria fer si tingués renda suficient. Tot i que també és veritat que si em toqués la loteria continuaria traduint, però només el que m’agradés. Treballa de traductora i escriu llibres, però va estudiar la carrera de Medicina. En certa manera va ser una inconformista?És el que et deia al principi, que cada persona ha de decidir fins a quin punt accepta la seva situació, si continua construint una cosa que ha començat encara que costi, o canvia de rumb. En el meu cas, ja quan estudiava la carrera més o menys tenia clar que la meva professió no seria fer de metge, però tenia ganes d’acabar-la, pensava que potser podria compaginar les dues coses. Però al final, vaig veure que no, que segurament fer de metge em faria desgraciada i que el que jo volia fer era una altra cosa. En el meu cas tenia clar que volia dedicar-me al món de les lletres, i això és el que vaig acabar fent.

Alba Dedeu: “És més divertit escriure sobre feines diferents de la teva”

Paulo Freire i la pedagogia de l’oprimit

Perilla el format fisic dels videojocs?

Ja hi tornem a ser

“Quan mires la història de la humanitat, està plena de dispositius relacionats amb la comunicació: són els ‘fòssils mediàtics”

LA PREGUNTA

Està d’acord que es prohibeixi l’ús de la IA als centres escolars als menors de 14 anys?

El fabricant britànic McBride compra l'antiga Camp de Granollers

Els Blaus meravellen i recuperen el tron de la festa major

El grup d'automoció Drivim adquireix el concessionari Peugeot de Llerona, que incorporarà Fiat i Jeep

Detenen un home per ferir amb arma blanca un altre a Canovelles

Cooper busca una llar especial

Gerard Oms reivindica la cultura i la festa durant el pregó de Blancs i Blaus de Granollers

Una motorista ferida greu per un accident de trànsit amb un cotxe a l'AP-7 a Mollet

Mor a 90 anys Esteve Vila, de Vila Impressor de Granollers

Irene Galán deixarà de ser la cap de colla dels Blaus

Detingut un jove de 22 anys acusat de dos robatoris amb violència a Granollers