Joaquim Albareda: “El record a les llibertats perdudes va ser una anella de continuïtat durant tot el segle XVIII”

Joaquim Albareda (Manlleu, 1957) és sens dubte l’historiador català que més bé coneix la Guerra de Successió, els fets del 1714 i les seves con-seqüències. En el seu últim i monumental llibre ‘Vençuda però no submisa’ (Ed. 62) estudia la Catalunya del segle XVIII més enllà dels llocs comuns i amb l’aval d’una rigorosa documentació. El títol ho condensa: un país on persisteix, després del Decret de Nova Planta, la memòria de les llibertats que s’havien perdut. Ernest Lluch, un dels seus mestres, va escriure La Catalunya vençuda del segle XVIII. Vostè no li vol esmenar la plana però el complementa amb la seva pròpia mirada, sobretot política. A la nostra historiografia li feia falta?El segle XVIII català ha estat molt estudiat, sobretot per qüestions econòmiques. L’historiador Pierre Vilar va crear una escola que va analitzar molt bé l’arrencada econòmica de Catalunya a les portes de la industrialització. Ernest Lluch va llançar idees molt interessants al llibre que vostè esmentava, i que jo li reprenc. Ell ens va explicar com els austriacistes elaboraven una alternativa, a l’exili, per si mai canviava altre cop la dinastia i restablir un sistema que funcionés amb les Corts. També va mirar aspectes culturals: va treure de l’oblit Ferran Sors, el millor guitarrista de l’època, per exemple. El que he intentat fer en aquest llibre és mirar què passa amb la política: quina podien fer els catalans sense el seu estat i les seves lleis, amb una repressió que dura tot el segle i unes institucions copades per individus corruptes que les han comprades i sense participació política. I quina política es podia fer, amb aquest panorama que no deixava escletxes?Als primers anys, de revolta, fins al 1735. La de Carrasclet, l’any 1719, que té una certa importància al sud. I que té relació amb la Guerra de la Quàdruple Aliança, durant la qual els francesos i anglesos entren pel nord i ocupen poblacions en què es restableixen els sistemes de participació en els municipis. I volien un esquer a la reraguarda. Aquest moviment es va anar esmorteint, i va haver-hi molta repressió un altre cop. Però en paral·lel i fins a finals de segle hi haurà un altre tipus de moviments organitzats: des dels ajuntaments i denunciant l’impost del cadastre, o les quintes, que la monarquia no para d’intentar establir i no se’n surt. Fins i tot moviments per restablir el sistema representatiu als ajuntaments, d’elecció anual d’una part dels càrrecs. La preocupació dels catalans era pels afers més immediats o anava més enllà?És el més urgent, perquè afecta el dia a dia. Els gremis protestaven per la corrupció municipal, amb uns ajuntaments que s’inventaven impostos i regidors que s’embutxacaven els diners alegrement. Aleshores feien una denúncia, hi anava un investigador però sempre s’acabava igual: ningú no els tocava. I feien memorials: n’hi ha un de molt interessant de l’any 1723, d’un funcionari del cadastre que diu que la solució seria restablir la Generalitat perquè era eficient i tenia “prestigi”. Evidentment no li fan cas. El que és important és que darrere de totes aquestes accions sempre hi ha un record al sistema polític anterior, que es presenta com a millor. El record a les llibertats perdudes va ser una anella de continuïtat: en la identitat dels catalans hi té un paper molt important. Però no perquè hi hagi una influència dels austriacistes que són a l’exili, imaginem...L’austriacisme s’acaba el 1740. Es dona per consolidat el sistema polític a Europa, sense possibilitat de canviar aquest ordre de coses. Però una cosa és això i l’altra, la memòria de les llibertats. Els documents militars ho deixen ben clar: durant tot el segle adverteixen que els catalans aprofitaran qualsevol moment per tornar-hi. Desconfien fins i tot dels seus, com Josep Francesc d’Alòs, regent de la Reial Audiència. Un personatge molt interessant, que arriben a definir com “un hombre muy apegado a los intereses de su patria”. Acaba fent una inspecció per corrupció al Marquès de la Mina, el capità general... que era absolutista però llest. Pensi que quan hi ha la carestia d’aliments del 1766 fa portar blat a Barcelona perquè no hi hagi revoltes. Promou l’òpera, torna a autoritzar el Carnestoltes... tenia una imatge d’il·lustrat. Però l’investigaven per corrupte...I sabem que en diversos moments apunta els canons de la Ciutadella cap a la ciutat. Però Alòs o ell demostren que dins de l’absolutisme hi havia colors diferents, a vegades enfrontats. Entre els catalans, ens explica vostè que hi havia desengany i pragmatisme a l’hora d’enfrontar la situació del país després de la derrota. No li sembla que la història té paral·lelismes actuals?Hi ha un moment que vaig pensar que s’assemblava al final del franquisme, als moments que havia viscut a principis dels anys 70. Els que estàvem mobilitzats inicialment érem estudiants o obrers, no hi havia gaire més que donés la cara davant del règim. Però llavors es va anar ampliant: comerciants, professionals... Com explicaríem la Catalunya del segle XVIII? Econòmicament, és cert que prosperava?És una societat amb un grau de desenvolupament que ja és prou important, a l’alçada d’altres ciutats europees. Amb un país al darrere, com va explicar Pierra Vilar, una activitat econòmica descentralitzada. Prosperitat que no és gràcies als Borbons sinó que té les arrels a finals del segle XVII, quan cada comarca ja s’havia especialitzat en els productes que li anaven més bé i això obligava a comprar i vendre. Dins de Catalunya mateix, cap a Castella, on col·locaven teixits, cap a Holanda i Anglaterra, on venien aiguardent, o també cap a Amèrica. L’any 1700 estava a punt aquesta arrencada econòmica, però la guerra la va interrompre. Cap al 1740 la recupera, i aquí és on s’ha d’introduir el matís: aquesta societat preparada per créixer aprofita els incentius que li dona el reformisme borbònic. Quins d’aquests van beneficiar Catalunya?L’abolició del dret d’estrangeria: els catalans passaven a poder comerciar amb altres territoris d’Espanya (també podien venir els castellans aquí, i no ho van fer perquè no estaven preparats). L’abolició de les duanes internes –per anar cap a Saragossa, per exemple–. La protecció dels teixits de cotó que es fabricaven a Catalunya. O el proveïment a l’exèrcit: un viatger anglès a finals del segle XVIII constata la seva sorpresa perquè s’encarreguen 30.000 vestits per als soldats a tres fabricants i al cap d’una setmana estaven fets. No era possible fer això a l’Aragó, per exemple. Els catalans van inundar Espanya de teixits, fins al punt que van arruïnar la Castella llanera. I van desembarcar els pescadors a Galícia amb un nou sistema de xarxa i es van fer amos de tot. Són els que van continuar després amb la indústria de les conserves. Fins al punt que va haver-hi episodis de persecució de catalans per fer-los fora, a Galícia. Per tant, incentius sí, però no són l’origen del desenvolupament català. Els burgesos que es van beneficiar de tot això no devien ser antiborbònics...No ens ha d’estranyar que de tant en tant deixin caure elogis a Felip V o a Carles III. Què havien de dir, estaven encantats de la vida! Una altra cosa és el que pensava el poble escanyat amb el cadastre o la repressió. Va sortir el cadastre. Però no s’havia dit que era també un import modern a l’època, fins i tot progressista?Hi ha un historiador, Gabriel Tortella, que ha arribat a dir que Castella va tenir la “mala sort” de guanyar la Guerra de Successió. Vol dir que si hagués perdut li haurien aplicat el cadastre i li hauria anat bé. És una lectura totalment absurda, perquè no va dur a la prosperitat. Va ser una idea que es va intentar aplicar a diferents llocs d’Europa: unificar els impostos és una idea moderna o racional, sí. Però el problema és que no va ser l’impost únic, com es preveia, continuava havent-n’hi molts d’indirectes. En segon lloc –i aquí rau el problema principal– és que no va ser mai just ni equitatiu. Per què? Perquè l’Estat assignava una quota a cada municipi, però qui repartia eren els regidors corruptes. I ho feien, és clar, de la manera que els donava la gana, posant una quota baixa als rics i més alta als pobres, inventant-se impostos complementaris, robant directament... un gran fracàs que ajuda a entendre per què hi ha protestes contra el cadastre fins a final del segle XVIII. Si hagués estat tan bo, com és que l’any 1793, quan es crea la Junta Provincial a Barcelona per lluitar contra els francesos, la primera reivindicació que fan és que s’aboleixi el cadastre? Catalunya es va quedar sense institucions amb el Decret de Nova Planta. Però alguna en va quedar, com els gremis, per on es canalitzaven reivindicacions. Quin paper van tenir?L’única escletxa que quedava, juntament amb les obreries de les parròquies. Els gremis assumeixen un paper que continuava amb el que havien fet sempre: participar en la gestió de la cosa pública. Se’ls va privar l’entrada als ajuntaments, però van organitzar la protesta des de l’associació. Recullen diners, paguen advocats per pledejar, envien emissaris a Madrid per negociar, tenen caixes de resistència. Hi va haver conflictes, com a Lleida, que van durar dos anys! Per cert, allà tenien un corregidor que era un sàtrapa que robava a tothom. El fiscal va sentenciar que hi havia hagut “embrollos, corrupciones...” però no el van treure! Era militar, i als militars no els tocava ningú. Aquesta era una altra de les grans disfuncions de la Nova Planta, un dels motius pels quals va ser un francès que els mateixos borbònics ja admetien a finals de segle. Hi ha informes que diuen que els militars saben manar, però no governar, cosa evident! La pugna entre la Capitania General i la Reial Audiència paralitzava la justícia. Els canvis de rei tenien alguna influència? Era el mateix viure sota Felip V que sota Ferran VI o Carles III, el rei que tenia fama d’il·lustrat?No era il·lustrat. Venia de Nàpols i havia fet algunes reformes. Va ser rebut amb moltes esperances de canvi, que van durar una dècada. Sí que va tenir el gest de rebre directament els catalans que van anar a Madrid a les Corts de 1760, i va semblar un gran què. Però de mica en mica es va veure que les coses no canviaven. Les coses essencials no es van tocar, tot i que una reforma interessant va ser crear la figura del Diputat i Síndic del Comú, després de tantes queixes per la corrupció. Un individu que havia de controlar els ajuntaments, una mena de representants del poble que vigilaven... i eren prou combatius, però la reforma no havia anat a l’arrel del problema. Durant el mandat de Carles III, de fet, hi ha una revolta important contra les quintes, l’any 1773.Un gran desafiament a la monarquia. La Diputació de Gremis va dirigir el moviment i quan va acabar, el Consejo de Castilla va fer un dictamen on s’hi deia que era un cuerpo republicano que havia intentat implantar la democracia. Som el 1773, i aquests conceptes ja estan sonant a Europa! Ells n’estaven al cas. Fixi’s que la seva visió és que aquests gremis eren republicans i volien la democràcia! I què fan davant d’això? Empresonen gent, deporten el bisbe Josep Climent que havia fet de negociador, i al fiscal – el comte de Campomanes– se li fica al cap que ha de liquidar els gremis. En canvi, és va crear la Junta de Comerç.Va ser fonamental. La institució on hi havia la burgesia industrial i comercial. Es van adonar, per exemple, que el país necessitava unes escoles professionals que la Universitat de Cervera no proporcionava. Pensi que encara hi impartien medicina sense tocar cadàvers. Van impulsar l’Escola d’Arts i Oficis. Es van crear acadèmies no oficials amb gent important, com metges que van investigar la transmissió d’epidèmies. Cap a final del segle XVIII hi ha una florida d’institucions que anuncien el pas cap a un país modern, com era modern el paper de la dona en el món del treball. La dona, ja en aquell moment?Eren presents en el món del treball, en el món dels oficis, i d’una manera significativa. Hi ha un moment en què les separacions a Catalunya augmenten amb relació a Espanya. Perquè s’han alliberat econòmicament, i poden separar-se. Hi havia un tribunal (format per homes, evidentment) que els concedia no un divorci però si una separació. Els il·lustrats ja deien que el grau de desenvolupament d’una societat es mesurava pel paper que hi feia la dona. Per tot això podem dir que en aquest moment, i malgrat tot, Catalunya era diferent?Sí, i les diferències es van accentuar amb la industrialització. Configuraven una societat radicalment diferent a la rural, agrarista, que hi havia a altres llocs de la Corona. Aquí va acabar havent-hi burgesos i treballadors, amb una problemàtica social greu que a Madrid –com que no la tenien– no sabien ni com tractar. I això allunyava més la societat catalana de l’espanyola, pel que fa a composició, a tarannà. Llavors entens la reacció d’alguns militars que, quan hi havia conflicte a Barcelona, l’única solució que se’ls acudia era bombardejar. Això ho va explicar Josep Fontana a La formació d’una identitat: allò que fa diferents els catalans al llarg de la història és la cultura política (basada en el constitucionalisme, en el pactisme) i el model econòmic, amb un paper important del comerç que ja des de l’edat mitjana mediatitzava el poder dels reis i permetia negociar amb ells cara a cara.

Joaquim Albareda: “El record a les llibertats perdudes va ser una anella de continuïtat durant tot el segle XVIII”

Els millors minuts… | Tomàquets assassins de cinèfils puritans

El so de caminar | L’heroi en vaga

Els parquets | Deliri aranzelari

Crítica de cinema | ‘Cónclave‘, d’Edward Berger

LA PREGUNTA

Creu que s’acabarà aviat la guerra d’Ucraïna?

Mor el fotògraf, activista i excursionista Antoni Anguera

Nandu Jubany i la seva nova Mercedes-Benz Classe V

Dos ferits lleus en un accident a la C-17 a les Masies de Voltregà

Envien a presó l'home que va apunyalar la seva parella a Sant Hipòlit

Detingut per quatre robatoris amb força en establiments de Vic

Mig centenar de persones condemnen l’intent de feminicidi a Sant Hipòlit

Despengen la bandera espanyola de l'Ajuntament de Vic

Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll

Un ferit lleu en una sortida de via a la C-17 a Montesquiu

Activitat comercial a Granollers en temps de pandèmia