La grip de 1918

Concurs de narrativa curta La Gralla. Text de Ferran Llistosella Vidal, de Granollers.

El 9 Nou
09/07/2021
Granollers

Ferran Llistosella Vidal (Granollers)

Ja és fora. El vaixell ara surt per la bocana del port ies comença a veure més petit; a ell ja fa estona que no el veiem. Hem anat tots a acomiadar-lo, grans i petits. Més d’un ha plorat. Jo n’he tingut ganes, però no he pogut. Ja fa molt de temps que no puc. No el veuré més. Del 1918 al 1956 han sigut 38 anys sense ell i ara estic altre cop igual, sense pare.

–Àvia, què li passa a la mare? La teniu a dalt en una habitació fosca i veig que tot sovint ve aquell home del maletí negre.

–No et preocupis i ves a cuidar els teus germans.

–I el pare, quan vindrà?

–El més segur és que vingui per Nadal, ara és a prop de Lleó.

–Per què sempre és lluny de casa?

–Perquè fa una feina molt important, porta les obres d’una presa. Ja t’ho explicaré més bé un altre dia.

Penso, no caldrà perquè sé molt bé el que és una presa.

–Però, ho sap que la mare està malalta?

–Sí, ja li he escrit una carta, però encara no ha respost.

Avui se l’han endut a l’hospital. Diuen que allí es curarà més ràpid, però han tingut feina per trobar-li lloc. Tots els hospitals són plens de gent que té la grip, com la mare.

Nosaltres hem marxat cap a Sant Aniol amb l’avi i la seva vella tartana. Hem fet nit a Santa Coloma, perquè el camí fins a Sant Aniol és molt llarg. L’àvia s’ha quedat a Calella per cuidar la mare, que no té ningú més. Tota la família la té a Madrid.

A Sant Aniol havíem de fer passar el temps, ara que encara quedava una mica d’estiu. De tant en tant jo ajudava l’avi en les feines del camp, sobretot m’agradava abrillantar les pomes que havien d’anar a mercat, especialment les vermelles, que de semblar brutes passaven a semblar “perles”, com deia l’avi.

També anàvem algun dia a estudi amb una noia més gran del poble. Jo amb gairebé 6 anys ja començava a saber de números i una mica de lletra. Em fixava en els títols dels diaris de l’avi i li preguntava què deien. Ell no em feia gaire cas, però sempre deia el mateix, mira que això és castellà!
Els meus germans, de 4 i 2 anys, no s’adonaven de res. Jo veia que les coses estaven canviant i que potser canviarien molt per a nosaltres. Sentia els grans com deien que hi havia molts morts per culpa de la grip d’aquest any, tant aquí com a tot el món, una cosa que no s’havia vist mai. Jo tenia molta por per la mare.

Ara ja fa dos mesos que no la veiem. Ens diuen que vindrà a trobar-nos quan estigui bona. No m’ho crec. Un dia avisen l’avi que el missatger ha deixat una carta per a ell a la cantina. “La mare és morta”, penso jo. I això és el que diu l’avi quan torna del poble amb la carta. Què farem ara?

El pare va tornar de Lleó, avisat de la mort de la mare. Uns dies després li vaig sentir a dir que la feina no li anava gaire bé i que pensava canviar. L’endemà de l’enterrament de la mare, al qual no ens hi van deixar anar, el pare va comunicar als avis la seva decisió d’anar-se’n a un altre país, on es pogués guanyar més bé la vida. Li havien parlat de Buenos Aires com un dels llocs més bons per trobar feina, que el país era molt endreçat i que no tindria cap problema amb l’idioma.

Els avis no s’ho creien, ja que precisament ara que s’havia quedat sense dona i amb tres nens no era el moment de plantejar aquests disbarats. Així ho deia l’àvia amb molta vehemència, estava feta una fúria i discutia sense amagar el plor. L’avi, que també pensava el mateix, callava amb la seva cara més llarga.

Uns dies després el pare els va dir: “D’aquí a quinze dies me’n vaig. Els nens ja vindran quan estigui establert i tingui feina”. I així va ser. Vam quedar sols els tres germans i els avis. Ells, amoïnats i tristos com no els havia vist mai; nosaltres, sorpresos pel que estava passant. Començàvem a sentir-nos sols, cadascú a la seva manera. En poc temps havíem quedat sense mare i amb el pare a deu mil quilòmetres de distància i els avis amb la responsabilitat de la cura de tres nens i el fill ben lluny.

A la mort de la mare ara es va afegir la marxa del pare. Això em va afectar per molt de temps, jo diria que per sempre. En cada moment important de la meva vida he pensat “què estarà fent ara el pare? Hauria de ser aquí!”.
Al cap de sis mesos de ser fora, vam rebre una carta del pare explicant que ja tenia feina i lloc per viure. “Envieu-me els nens”, deia al final de la carta. Això als avis els va fer reviure la indignació d’aquell dia, quan els va dir que marxaria, però alhora van tenir la tranquil·litat de saber que el seu fill estava bé. Els avis van respondre que si volia els nens els havia de venir a buscar. No veien com uns nens tan petits podien fer sols un viatge tan llarg, de trenta dies i per mar! La cosa va quedar de moment aquí. El pare, al cap d’un any, ho va tornar a intentar i la resposta va ser la mateixa. Ja no se’n va tornar a parlar més.

La situació en què van quedar els avis els va sobrepassar i aviat van canviar les coses per a nosaltres. Ens van internar a uns col·legis de Mataró: els nens, rapats al zero, als capellans, i la nena, a les monges del costat. D’aquests anys d’internat no tinc gaires records bons. Va ser una època molt estranya: estàvem amb molta gent, però cada un de nosaltres se sentia molt sol. El que sí que em va quedar gravat és el tarannà dels capellans.
L’avi ja no podia fer la feina del camp, cada dia li costava més. “No sé què haurem de fer”, deia l’àvia, i jo, un marrec de 15 anys fent de cap de família, li deia: “Àvia, no pateixi que ens en sortirem”. Vam vendre les terres de Sant Aniol a un pagès veí, el de Can Tura, i vam començar a pensar un lloc per viure, un lloc on ells estiguessin bé i nosaltres poguéssim anar a estudiar.
Així va ser com vam llogar un pis a Barcelona, al carrer Minerva, a prop de la Diagonal. L’avi era el més reticent a fer el canvi. Deia que aquell pis estava en un carrer massa estret que no podria veure el cel. Nosaltres li vam dir: “La cosa ja està feta. Vostè podrà sortir i veure el cel, els carrers i places de Barcelona i el seu tragí. Ja veurà com s’hi avesarà aviat”.
No va tenir gaire temps de fer-ho. Un dia al matí no es llevava, l’àvia el va deixar una estona més, però quan va veure que no es movia va trucar al metge: era mort. La mort de l’avi la vaig sentir molt. Entre ell i jo hi havia un lligam molt fort i una certa complicitat, encara que sempre tingués aquell posat seriós i sorrut.

Potser era que a tots dos ens faltava algú: a ell, el fill i a mi, el pare.

Els estudis m’anaven bé, però moltes matèries no m’interessaven perquè tenia pressa per acabar i poder començar a treballar i així ajudar a casa, que els diners de la venda de les propietats de l’avi s’estaven acabant. Mentre jo pensava aquestes coses, l’àvia, ja molt gran, no estava per a res. Va morir un dia en què el cel era roig, com aquells cels que vèiem de bon matí amb ella a Sant Aniol.

Així va ser com vaig rebre la torxa de la responsabilitat de la família, família de tres germans, de 17, 15 i 13 anys. Això juntament amb l’obligació d’espavilar-me per fer-la tirar endavant.

La vida va seguir i nosaltres vam anar definint el nostre futur, com la resta de joves de l’època. Això sí, fem excepció dels tres anys de la Guerra Civil, que a nosaltres ens van acabar d’endurir, sense gaires miraments. Després, quan vam poder, ens vam casar i vam tenir fills. El nostre pare a l’Argentina es va tornar a casar i va tenir dos fills més. Ja érem cinc germans, encara que no ens coneguéssim. Teníem contacte amb el pare a través de les cartes que s’escrivien la seva segona dona i les nostres. Cada carta duia sempre alguna fotografia per saber més de nosaltres.

Un dia en una reunió familiar el germà petit va dir:

–Per què no escrivim al pare i li diem que vingui a veure’ns?

–El viatge és molt car i no sé si se’l podrà pagar –vaig dir jo, que sabia la situació real del pare.

–Paguem-li el viatge nosaltres –va dir el petit, al qual els negocis li anaven bé.

–Si vosaltres tampoc podeu, ja me’n faré càrrec jo.

L’estiu del 56, doncs, el pare, amb 71 anys, va venir per estar tres mesos amb nosaltres: el vam conèixer i ell ens va conèixer a nosaltres.

En anar-lo a rebre, tots teníem el mateix pensament: com sabrem que és ell? Algú portava fotografies per fer més fàcil la trobada. No van caldre. Mentre el vaixell feia les maniobres per atracar, la coberta ja era plena de viatgers que buscaven els seus parents, movent les mans enlaire. Jo el vaig veure de seguida. Segur que era ell, tenia el posat de l’avi. “Mireu allí, a la dreta, el de l’americana blau marí”. Una vegada a terra ens hi vam atansar tots: els tres germans al davant. Gairebé no sabíem què dir. Quan ens vam abraçar amb aquell silenci tens, vaig estar a punt de plorar.

L’estada amb nosaltres va tenir un desenvolupament progressiu, primer era com si el pare fos un estrany, un amic que començàvem a conèixer, i després, a poc a poc, el tracte es va tornar més familiar. Fèiem trobades, excursions i visites a la ciutat, sempre tots junts. També vam anar a Sant Aniol de Finestres a veure la casa dels avis i les seves antigues terres. Aquí va plorar ell.

Ens va ensenyar a jugar a la canasta i fèiem partides que podien durar més de quatre hores. Això creava complicitats i a poc a poc ens anàvem coneixent. Durant aquests dies ningú li va retreure la seva decisió d’anar-se’n i deixar-nos sols amb els avis. Potser és que ja feia massa temps d’això… Els tres mesos van passar molt ràpid. El dia de la marxa del pare vam anar, també tots, al port a acomiadar-lo. Sabíem que aquell comiat era per sempre i això ens feia estar amb el cor encongit. Va ser un moment de forta emoció i alhora de ràbia.

En tornar del port em van venir al cap, desordenats, els records dels anys passats sense pare ni mare. He estudiat, treballat, passat una guerra i he trobat una dona que sembla vinguda del cel, amb la qual he tingut fills. Ara penso en cada un d’ells, com si fos jo a la seva edat, i desitjo amb totes les forces que no sàpiguen mai el que és viure sense els pares. En el meu interior hi ha un gran buit, que, per molts anys que passin i per molt que la vida em pugui anar bé, no es podrà omplir mai: “Maleïda grip del 18!”.

Col·laboren:

La Gralla Institució Puig-Porret

Notícies relacionades

LA PREGUNTA

Aprova els primers cent dies de Salvador Illa com a president de la Generalitat?

En aquesta enquesta han votat 137 persones.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't