Ferran Llistosella Vidal Granollers
Veig una imatge curiosa: un noi amb bicicleta de carreres, antiga però ben cuidada, que està aturat a la cruïlla del carrer principal del poble amb la carretera. Té un peu al pedal esquerre i l’altre sobre un senyal de trànsit baix, en forma de fletxa, que indica el camp de futbol. Sembla que estigui esperant el moment de creuar la carretera, però no és així, perquè amb l’estona que fa que hi és ho podia haver fet moltes vegades. Són més de les dues del migdia d’un dia d’estiu, en un poble petit de muntanya i pels carrers no es veu ningú.
Es podria dir que aquell noi estava fent temps per anar a dinar, però segur que hi havien altres motius per estar com un estaquirot en aquell lloc, amb aquella posició incòmoda i tant de temps. La bicicleta li donava un punt de vista elevat i això li conferia una posició de privilegi per veure els moviments dels possibles vianants. Si hagués vist algú conegut, ell hauria marxat dissimuladament. Si no passava ningú durant una bona estona, deixaria el lloc de guaita per avorriment.
Mentre perdia el temps d’aquesta manera, pel cap li venien imatges d’aquella noia que havia conegut feia pocs dies en aquella colla, quan el van presentar com a cosí d’una altra noia. El subconscient el feia estar de guaita per si es donés la improbable casualitat que fos ella la que passés per aquella cruïlla, aquell dia i en aquell moment. Pensava que la saludaria i així la pròxima vegada que anés amb aquella colla ja no seria un estrany per a ella. Amb aquestes cabòries al cap, no es va adonar que carretera enllà venia una noia amb pas lleuger. Quan la va veure, de seguida va saber que era ella, per la gràcia del seu caminar. De moment va fer com si no la veiés, però ella, en arribar a prop del seu punt de guaita, s’hi va dirigir dient “Què hi fas aquí?” I ell “T’estava esperant”. Li va sortir de l’ànima, sorprès, dubtant si vivia un somni o si aquell moment era real. “Sí home, a aquestes hores!” “Per què no?” “Si jo mateixa no sabia que passaria per aquí!” “No veus que per aquesta cruïlla hi ha de passar tot el poble” “Sí, però tu no sabies que hi passaria jo” “Però podria ser… Cap a on vas?” “Cap a casa que s’ha fet tard” “T’acompanyo”. Va baixar del pedestal i amb la bicicleta a la mà van anar junts carrer avall. Mentre caminaven, gairebé sense dir-se res, ell pensava que aquella noia tractada de prop era molt més atractiva del que es va imaginar aquell primer dia que la veure. Els dos-cents metres caminant junts no van donar per a gaire, però al separar-se van quedar de veure’s més tard amb els altres de la colla. Tots dos es coneixien de vista, sabien cada un on vivia l’altre, però no s’havien relacionat mai. El fet de conèixer-la ara li conferia alguns avantatges per participar en les activitats de la colla. Això per a ell ja era un gran objectiu assolit. Mai s’hauria imaginat que la timidesa ancestral que no es podia treure de sobre hagués cedit una mica.
En dir-se aquell primer adeu ella va pensar que, encara que aquella barba incipient d’un parell de setmanes no l’afavoria gens, aquell noi tenia alguna cosa especial que l’atreia. Notava que sota aquella aparença tímida i de poques paraules hi podia haver una personalitat interessant. Després ja no hi va pensar més, en fondre’s en el seu ambient familiar. Tot i amb això va haver de sentir que algú li preguntava en to sorneguer: “Qui era aquell noi que t’acompanyava?” Ella va fer un esforç per dir alguna cosa coherent, que no semblés que fugia d’estudi. Aquell dia va veure que a casa seva estaven pendents d’ella, més del que es pensava.
Ell va començar, doncs, a sortir amb la colla, que ara seria també una mica la seva, però de seguida va veure que tots eren bastant avorrits. Quedaven d’esma cada dia i poques vegades algú proposava una activitat interessant i si es proposava, mai s’acabava fent. La màxima activitat que feien, quan no es quedaven a la terrassa del bar del poble, era fer un recorregut, sempre el mateix, per anar a buscar algú que no havia vingut o per buscar un lloc apartat per seure i passar l’estona.
El fet d’haver conegut aquella noia el va deixar inquiet, tenia la seva imatge posada al cap quasi obsessivament. Per això intentava sempre seure al seu costat, tant per la conversa que pogués sorgir, com per gaudir de la seva proximitat, de la seva olor i d’algun contacte físic casual i esporàdic que hi pogués haver. Era l’estiu, feia calor i en general la roba es duia lleugera. Una d’aquestes vegades va mirar de provocar el contacte com si fos casual: va acostar el seu braç fins a tocar suaument el d’ella. La reacció el va sorprendre, ella no va apartar el braç! Aquells segons que els braços van estar tocant-se li van semblar una eternitat i, perquè no sabia com podia acabar la cosa, va treure el braç amb naturalitat, com si hagués estat involuntari. Aquell primer contacte amb aquella pell suau i tèbia el va enfilar fins a dalt de tot del cel. Tota la nit va tenir aquell moment gravat, convertit en un somni repetitiu fins que, en llevar-se, una dutxa d’aigua freda el va fer tornar a la realitat.
No cal dir que el neguit que portava a sobre no el deixava viure, estava impacient per tornar a fer la volta amb aquella gent que trobava tan insulsa. El rellotge no li havia anat mai tan a poc a poc. Per canviar d’aires i ocupar el temps mentre esperava l’hora de la trobada, va agafar la bicicleta i va recórrer tots els camins que va poder de les muntanyes del voltant, fins que va quedar exhaust. Ella, en canvi, no va donar tanta importància a aquells moments de contacte físic, perquè per a ella eren molt innocents i, potser, més freqüents del que ell s’imaginava. A ella el que sí que li van quedar gravats són els comentaris i les qüestions que ell plantejava en relació amb els temes de conversa del grup. Tenia la sensació que sempre estava més d’acord amb ell que no amb la majoria dels de la colla, quan aconseguien per uns instants no dir banalitats.
I així va ser com dia rere dia, en trobar-se o en seure a la rotllana, aquells contactes innocents es van repetir. Aviat van deixar de ser tan innocents i van ser més freqüents, fins al punt que tots dos, ella i ell, esperaven amb delit l’hora de poder gaudir d’aquells moments, prescindint de la resta de la colla. Això afavoria també les converses entre ells. Va arribar un moment que sempre se’ls veia junts. Sovint els demés els deixaven a part o no els tenien en compte en les seves activitats, encara que fos inconscientment, perquè sabien que ells dos sols ja s’espavilaven prou.
Una tarda passejant sols, perquè no hi havia ningú més a la cita habitual, van passar per la cruïlla del centre del poble, el lloc on aquell dia ell feia l’estaquirot sobre la bicicleta i ella li va preguntar: “Què hi fas aquí?” I ell “T’estava esperant”. Van recordar plegats aquell moment, amb un somriure còmplice, quasi obligat pel que tenia de surrealista aquella situació. Van comentar també les tonteries que a vegades es fan per fer-se notar, especialment els nois. Ell s’excusava, mig rient, en la gran timidesa que l’envaïa des de petit i que molts cops, tot i ser-ne conscient, no el deixava fer res com ell volia. Allí mateix, en continuar la passejada, ella li va dir sense mirar-lo a la cara: “Jo estic bé sense ningú més. I tu?” “A mi em passa igual”, va respondre ell, fent veure que no la mirava.
A partir d’aquell moment la relació es va precipitar. Ara ja no necessitaven la colla i la colla semblava que no es recordés d’ells. Només els veien esporàdicament. Les trobades i els passejos se’ls organitzaven ells mateixos, mirant d’anar a llocs nous i que fossin poc concorreguts. Els contactes físics d’aquells braços nus i bruns d’estiu van ser molt més sovint i consentits. D’aquí van seguir els jocs innocents amb les mans. Es donaven la mà i en resseguien amb el tacte tots els seus racons. Jugaven amb els dits, els entrellaçaven i es recreaven amb les formes i les dimensions de cada un i es referien també a la bellesa, en especial de les mans d’ella.
Una de les passejades que feien sovint era la d’anar fins a un petit turó, des d’on es podia veure tot el poble i seien a cobert d’una alzina surera molt gran, que sobresortia de la resta del bosc. Les seves arrels fora de la terra formaven uns espais molt acollidors i còmodes per seure, però una mica estrets per a dues persones. Això els feia estar molt junts. Aquí s’explicaven la vida de l’un i de l’altre, mentre les mans començaven a explorar els cossos, sobretot les d’ell, mentre ella es deixava fer. Semblava que cada dia l’alzina surera els cridés per fruir també ella d’aquella situació envejable.
Fins el dia que va succeir el que era inevitable, es van dir tàcitament que volien estar junts per molt de temps. Ni ell ni ella no havien fruit mai tant del contacte dels llavis com aquell dia, per això no van poder parar i es van dir moltes vegades i molts dies que volien estar junts per sempre. L’alzina surera va ser testimoni d’aquell pacte o voluntat de no separar-se mai i va fruir, també, d’aquelles trobades sempre que tornaven a pujar al turó, encara que no fos estiu o que haguessin passat els anys. Aquest arbre va ser per a ells el punt de referència del seu voler estar junts, de la seva estimació. Amb el temps la relació va seguir consolidant-se com la soca de la vella alzina i ells van poder estar junts molt de temps, mantenint les promeses fetes amb la dolçor d’aquells petons.
Tot això ell ho recordava amb nostàlgia. Aquests records el portaven a un passat feliç, origen de tota una vida plena i tranquil·la, sempre al costat d’ella. Però ara ja feia algun temps que la trobava a faltar, li mancava aquella companyia que l’ajudava a viure el dia a dia. Tenia un buit davant seu que no el deixava descansar en pau. Quan va sentir que el campanar tocava lent, va entendre que ella ja venia. Altra vegada junts! “Què hi fas aquí?” “T’estava esperant”.
{{ comment.text }}