A l’escola, en bon català
No fa gaires dies, publicava l’article A l’escola, en català [vegeu EL 9 NOU del divendres 17 d’octubre] a propòsit del reconeixement públic que havia fet el conseller d’Educació, en el sentit que, contràriament al que disposa la normativa vigent, molts professors no fan servir el català en la seva activitat docent. En aquell article, denunciava aquesta situació, però no vaig tenir prou espai per dir que també és de cabdal importància quin model de català transmeten els nostres professionals de la docència.
Fidel reflex de la nostra societat, al cos d’ensenyants, n’hi ha de tota mena: n’hi ha d’autòctons, n’hi ha de vinguts d’altres terres, n’hi ha que, tot i haver nascut a Catalunya, són de llengua primera castellana i tots ells, sense que el seu lloc de naixença o el dels seus pares tingui una importància determinant, són capaços d’expressar-se en català amb uns nivells de competència extraordinàriament heterogenis, segons cada individu.
Des del docent que sempre ha procurat parlar amb respecte per la normativa, fins al que no se’n preocupa gens, podem trobar una gradació que es correspon perfectament amb les característiques dels parlants de la nostra societat, amb l’excepció que no n’hi ha cap –si més no, jo no en conec cap– que no sigui capaç d’entendre el català o de parlar-lo amb més o menys correcció.
Aquest fenomen, que és propi d’una comunitat diversa que, com la nostra, no gaudeix de plena sobirania és explicable en el gruix de la societat, on ha de ser prioritari garantir la llibertat de l’individu i, per això, només s’hi pot intervenir amb estímuls positius. Ara bé, en el cas d’un cos de docents i més si aquest rep la seva remuneració de l’erari públic, i encara més si resulta que treballa en un àmbit que té com a objectiu fonamental transmetre i difondre la llengua entre els parlants que són el futur del país, no es pot plantejar en els mateixos termes.
Es pot acceptar que qualsevol ciutadà no sàpiga dividir o que sigui incapaç de resoldre una regla de tres. Però crec que ningú em contradirà si afirmo que això mateix no seria acceptable en un professor de matemàtiques. Doncs, de la mateixa manera, si l’escola catalana té com un dels objectius prioritaris que les dues llengües oficials se situïn al mateix nivell, no es pot permetre que hi hagi docents que cometin faltes d’ortografia en català, que facin gala d’una morfosintaxi lamentable (com ara fer servir “lis”, “la meva casa” o “s’ha caigut”) o que no tinguin cap inconvenient a usar castellanismes fàcilment evitables (com ara “silló” per “butaca”, “quarto” per “habitació” o “sala” o “la llum” per “el llum”). I també hi ha encara uns quants docents, segurament dels de més edat, que exhibeixen una intolerable laxitud en la pronúncia i donen per bona la transformació de sons elementals de la nostra llengua en altres d’existents en fonètica castellana (com ara “iugar” per “jugar”, “djop” per “llop” o “cassa” per “casa”). Reconec, però, que aquest és potser l’aspecte més difícil de redreçar i, per tant, seria acceptable exhibir una certa tolerància a l’hora d’exigir-lo, sempre que es complissin uns mínims.
Però ortografia, morfosintaxi, lèxic i fonètica són quatre elements fonamentals de qualsevol llengua. I m’atreveixo a dir que els nostres centres docents no hi vetllen amb prou rigor. I els nostres alumnes, siguin de llengua castellana o de llengua catalana tenen dret que els seus docents siguin veritables models perquè ells seran, en molts casos, i sobretot en el cas d’alumnes de llengua primera castellana els qui els han de servir de referents, en moltes ocasions –i això és molt important–, referents únics. Referents a qui poder imitar amb la seguretat que la llengua que els transmeten correspon a un model homologable amb criteris de genuïnitat i correcció. Lamento haver de dir-ho, però el docent de qualsevol especialitat que no pot transmetre un model de llengua correcte, a parer meu, està desqualificat per ensenyar a Catalunya, igual que el que no sap prou matemàtiques està desqualificat per ensenyar matemàtiques. Em sap molt de greu, però és així. I algú ho havia de dir.
I voldria que quedés clar que estic convençut que aquest fenomen no té res a veure amb la llengua primera del docent. És cert que, a priori, pot semblar que els mestres de llengua primera castellana són més sospitosos de transmetre un model de pitjor qualitat, però això no és així en molts i molts casos. Hi ha docents de llengua primera castellana que han fet un esforç admirable per aconseguir fer servir un català fluid i de prou qualitat i, en canvi, hi ha també un bon nombre de docents de llengua primera catalana que han caigut en una intolerable laxitud que els empeny a transmetre un model híbrid, poc genuí i ple d’incorreccions. Una situació, doncs, absolutament inacceptable que és el pa de cada dia als centres docents de Catalunya, però que si es donés anàlogament en castellà a les zones espanyoles de parla castellana, tothom es posaria les mans al cap.
Cal que el Departament d’Educació hi prengui mesures de manera immediata per tal d’impedir que aquest model, altament perniciós per a la qualitat de l’idioma, continuï minant les possibilitats expressives dels nostres infants i joves. Cal urgentment un pla d’intervenció per la qualitat del català a l’escola. Un pla d’intervenció seriós que cal començar a dissenyar immediatament i engegar-lo tan bon punt sigui possible. Un pla que, respectant els drets dels treballadors de l’educació, hauria d’incloure mesures encaminades a millorar la llengua que fan servir alguns –bastants, molts– i a conscienciar-los de fins a quin punt és important que la nostra llengua es transmeti als joves amb un nivell de qualitat que la dignifiqui i tendeixi a col·locar-la a l’altura de les llengües europees d’Estat. De la mateixa manera, hauria d’incloure apujar el nivell d’exigència als alumnes, que han de ser conscients que no tot s’hi val en català, que hi ha unes regles del joc que són les que estableix la normativa i que, per obtenir l’aprovat al final de qualsevol etapa obligatòria o postobligatòria, cal haver demostrat una competència lingüística suficient, molt més alta, per cert, que la que s’exigeix avui, que és de pa sucat amb oli.
L’empobriment que ha sofert la llengua catalana en els darrers anys davant la irresponsable passivitat de les autoritats que han de vetllar-hi és inacceptable. I més encara si aquest empobriment es produeix en el si de la institució escolar. Ho és fins al punt que utilitzar-la d’acord amb la normativa ha deixat de ser modern i es considera retrògrad i encarcarat. Hi ha la creença generalitzada que cal acostar el model acadèmic al que fa servir la gent al carrer i que això afecti, fins i tot, l’estàndard i el nivell escrit, un fenomen que no té lloc a cap comunitat de parlants on hi hagi un cert amor propi com a usuaris de la pròpia llengua.
Per què és més modern fer servir els híbrids “currar”, “sobar” o “papejar”, quan “pencar”, “clapar” i “halar” poden fer exactament la mateixa funció? Per què ens hem de conformar a utilitzar els calcs “menys mal que…” o “a lo millor”, si en català, tenim “sort que…” i “potser”, que poden fer el fet a la perfecció, sense encarcarar la llengua ni fer-la més antipàtica? Em temo que és, simplement, perquè són paraules i expressions calcades del castellà, que és la llengua que mola i que estem acostumats que moli, més que no pas que faci patxoca. Un complex d’inferioritat lingüístic de què també estan afectades les nostres autoritats polítiques, que, per això, no s’atreveixen a donar un pas imprescindible en la direcció de començar a dignificar la llengua que tenen l’obligació de protegir.
En matèria de normalització lingüística, hem anat sempre a empentes i rodolons, segons les possibilitats que oferia la situació política i social de cada moment. Però, en les dues darreres dècades, fent més demagògia que no pas feina efectiva. Ara, però, després de gairebé 40 anys –que sembla mentida que encara siguem on som!– el català necessita urgentment un pla d’actuació global a l’escola –i a molts més àmbits, per descomptat– que sigui efectiu i que inclogui el foment de l’ús i l’adopció d’un model d’estàndard que dignifiqui convenientment una llengua que, tot i que gaudeix d’una vitalitat que fa ben possible encara la recuperació, també és cert que resta afectada de determinades dinàmiques que la fan molt vulnerable i en posen en greu perill la pervivència. Entre aquestes dinàmiques, podem comptar l’actitud acomplexada dels propis parlants, el sotmetiment a les lleis d’un estat que fa tot el que pot per enfonsar-la, malgrat que la Constitució estableix que la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya “és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció” (art. 3.3) i el contacte amb el castellà, l’única llengua que gaudeix veritablement de la protecció d’aquest estat, que propicia, així, un intolerable desequilibri entre les dues que són oficials de Catalunya.
Que no ens faci por potenciar el català a l’escola en tot allò que puguem, fins i tot, si és en detriment del castellà, que té la pervivència assegurada a Catalunya. Fins que tothom no sigui capaç d’entendre, parlar, escriure i llegir totes dues llengües amb fluïdesa, no podem deixar de discriminar positivament el català, que és la que, encara avui, es troba en clara situació de desavantatge.
Senyor González-Cambray, doncs, dos objectius fonamentals: a) retornar al català la seva condició de llengua vehicular de l’educació en totes les ocasions en què això no contradigui les lleis espanyoles, si més no, de moment i b) millorar notablement la qualitat de la llengua que fan servir els nostres docents.
El lloable reconeixement de la situació que vau fer fa unes quantes setmanes perdrà tot el valor si no us hi poseu immediatament.