Les democràcies es van buidant de valors i de continguts

Ha començat el 2019 i, qui més qui menys, ha desitjat bon any algú tot esperant que així sigui. Ja sé que el pessimisme està sobrevalorat a la nostra societat, però són temps en què les raons per a l’optimisme resulten més aviat escasses. La puixança de la nova dreta extrema sembla tenir llarg recorregut –dreta desacomplexada, en diuen– i la reculada en termes de llibertats i de dignitat civilitzatòria sembla tota una evidència. El trumpisme ha agafat velocitat de creuer i les seves perilloses excentricitats i sortides extemporànies prenen carta de normalitat, reforça els vincles amb el seu electorat més ignorant i groller, mentre un moviment similar va avançant a bona part d’Europa. La pujada al poder de Bolsonaro al Brasil, ha anat acompanyada d’un cant a la violència, el reforçament dels privilegis als rics i a la crida perquè les nenes es tornin a vestir de color rosa i els nens de blau. L’eclosió de Vox en la política espanyola té molt de recuperació de les pulsions més primàries entre un electorat a hores d’ara ja hostil al que és políticament correcte i a la cultura democràtica. Els tombs que encara donarà el Brexit no faran sinó debilitar la Unió Europea, fer créixer l’euroescepticisme i provocar desajustos econòmics que afectaran a tot el món occidental. El moviment francès de les “armilles grogues” posa en evidència els esclats violents que genera la irritació d’una ciutadania faltada d’expectatives, de referents i de canals per manifestar els seus malestars. Les democràcies es van buidant de valors i de continguts, mentre la societat es fractura i es debilita a base de postveritats i d’habitar tots plegats en la irrealitat d’un món digital que ens confina en un túnel i que ens activa cap a temes irrellevants. Es va imposant una economia de plataforma que destrueix els ecosistemes productius i muda els hàbits tradicionals, mentre no entenem per què anem perdent la feina i les seguretats de les que antany gaudíem, i acabem per veure que som víctimes de la “precarietat laboral”, que és una manera elegant de dir “treballs de merda”. Com que els darrers anys no hem après gran cosa, tornem a construir una bombolla immobiliària i insistim a fiar bona part de l’economia a un voluble sector financer. La fugida de la pobresa continuarà tensionant les fronteres territorials i mentals del món occidental, mentre que maltractar el diferent i presentar-nos com a insolidaris, en nom de la por, recuperarà la consideració de normalitat que en algun moment semblava que havia abandonat. Malgrat el «#MeToo», s’entreveu una regressió en la persecució de la violència cap a les dones i dels passos en pro de la igualtat, amb la legitimació d’un masclisme també sembla que “desacomplexat”. Blade Runner és una mítica pel·lícula de ciència-ficció estrenada el 1982 i dirigida per Ridley Scott a partir d’una novel·la de l’escriptor Philip K. Dick. Una cinta de culte, innovadora i amb multitud d’entusiastes que encara avui recorden les seves frases grandiloqüents i el seu rerefons filosòfic que contenen les diverses versions del film. Va marcar tota una època, tant per la temàtica tractada, per una fotografia densa i obscura com per una narració en primera persona que l’acostava a la novel·la negra a la manera de Raymond Chandler. Va donar el tret de sortida al gènere del ciberpunk. Encara que vista a dia d’avui la pel·lícula pateix de pretensiosa, amb una insofrible i pomposa música de Vangelis, s’hi dibuixava un món a venir fred i inhumà, una distòpia futurista que reflectia un planeta dominat per la robòtica, la cibernètica i l’enginyeria genètica, i amb una població subjugada per un sistema que podríem definir com a tecnofeixisme. Curiosament, o no tant, aquesta predicció tan poc desitjable se situava a Los Angeles del 2019. Només es van equivocar en considerar que els exclosos serien només una part de la societat. Avui, replicants ja ho som tots.

Les democràcies es van buidant de valors i de continguts

‘Blade Runner’