'Neopolítica', 'postpolítica' o 'insoberania' són termes utilitzats per alguns teòrics per definir una pràctica política que és una narrativa sense programa ni acció de govern plausible

La política actual és bàsicament espectacle, una actuació teatral on l’emocional i les formes narratives s’imposen clarament als continguts. Ja no hi ha ideologies totalitzadores, tot resulta parcial i amb data de caducitat. També es va debilitant el sentit col·lectiu i la noció d’allò comunitari. La política de representació ha perdut tot calat, tota profunditat, per esdevenir un ritual que té més a veure amb la telerealitat que amb el poder en sentit clàssic. Encara que potser el caràcter performatiu de la política es pot atribuir en els seus inicis a la primera campanya d’Obama, el 2007, en la qual aquest en lloc de programa era portador, en paraules de Christian Salmon, “una bonica història per explicar”, el populisme llatinoamericà va incorporar una infinitat d’elements escènics a la seva representació política, i va diluir el seu programa específic en l’atractiu personal del candidat, el qual esdevé omnipresent. Una política entesa ja únicament com un gran procés de comunicació en la qual la generació de nous impactes esdevé fonamental per mantenir una atenció del consumidor-elector, que tendeix a ser més aviat escassa. Així, el polític no es presenta ja tant com a poder, sinó com un artefacte creador d’emocions a la manera d’un serial televisiu. Neopolítica, postpolítica o insoberania són termes utilitzats per alguns teòrics per definir una pràctica política que és una narrativa sense programa ni acció de govern plausible. Pels nacional-populismes, un terreny extraordinari en què operar, ja que permet fer abstracció i abandonar el principi de realitat que, antany, s’associava a la política. Fins i tot els fets poden ser fixats de manera alternativa. Si venim d’un món en el qual democràcia era fonamentalment deliberació per confrontar interessos contraposats, ara ha esdevingut bàsicament distracció. Wendy Brown parla d’un procés de “desdemocratització”. Cada vegada més, l’èxit o fracàs polític van lligats a disposar d’un bon guionista –Steve Bannon per Trump, David Axelrod per Obama–, algú que construeixi un relat, amb episodis diversos i l’augment de la tensió narrativa. No s’imposa un plantejament polític principalment per la situació de l’economia o per la confrontació d’interessos socials, sinó per fer triomfar una història. Es tracta de convertir uns quants eslògans en representacions col·lectives. Qui s’imposa en una pugna política, explica Jeffery C. Alexander, és qui domina la identificació simbòlica, elabora les metàfores més brillants, crea un fil narratiu atractiu i consistent, saber proporcionar una interpretació favorable del flux dels esdeveniments. El poder ja no significa primordialment disposar dels instruments de l’estat de dret, sinó de ser capaç d’exercir una representació atractiva, encara que resulti buida o poc creïble. Especialment en situacions de crisi, la realitat no és el que compta, només val la percepció que en tenim. És en aquesta percepció del públic on es guanya o es perd la credibilitat i la legitimitat. La política actual no hi és per canviar el món, sinó per proporcionar-nos emocions a canvi d’adhesió. No dista gaire de la presa de posició que fem davant d’un espectacle esportiu. Si ens interessem pel nivell de joc, pels seus aspectes tècnics, però no formem part d’un contendent, ens avorrim i canviem de canal. Així, l’escenari polític, el qual ja no és en els Parlaments o en els àmbits tradicionals de presa de decisions, sinó en nous espais de legitimació com els platós televisius o bé les xarxes socials. L’escenari democràtic és ara un escenari mediàtic on la nova política s’exhibeix de manera, només aparentment, transparent. Les decisions més importants, els biaixos comunicatius, les sorpreses es comuniquen a través de Twitter. Els líders polítics són els encarregats d’anar generant el relat, són omnipresents a internet i tendeixen a establir a partir d’aquí l’agenda política i mediàtica. Al cap i a la fi, els mitjans tradicionals acaben parlant del que es parla a internet. La xarxa permet una aparent proximitat, cops d’efecte que poden canviar la tendència, relats íntims, tensió... És la política en mode just in time, proporció d’entreteniment en flux continu.

'Neopolítica', 'postpolítica' o 'insoberania' són termes utilitzats per alguns teòrics per definir una pràctica política que és una narrativa sense programa ni acció de govern plausible

Cap a una democràcia iliberal