No ens deixem engavanyar pel caramel que representa aquesta promesa perquè, en la lluita pel català, hi ha fites a assolir molt més importants

Aquest proper dimarts, el Consell General de la Unió Europea debatrà la petició que ha fet el govern espanyol de fer possible l’ús de català, basc i gallec i de promoure’n l’oficialitat a la UE. Una petició, producte no pas d’un sincer convenciment del govern espanyol, sinó de la mera necessitat conjuntural de Sánchez de ser investit president. Paral·lelament, sembla que el mateix dia es podran fer servir les llengües oficials de l’Estat també al Congrés.

Si, efectivament, això es produeix, representarà un important avenç per al català, sobretot, pel que fa a prestigi i visibilitat, que caldrà celebrar com cal. Tot i això, no tinc gens clar que, a Europa, s’arribi a aconseguir ni que, a Espanya, no es tiri enrere, dintre d’un temps, just quan l’aritmètica parlamentària sigui diferent de l’actual.

En qualsevol cas i sense voler llevar al fet ni una engruna de la importància que té, perquè en té molta, cal que no ens hi deixem enlluernar: com ja va avisar Unamuno, als catalans ens perd l’estètica. És a dir, ens delim pels reconeixements solemnes i pels seus efectes simbòlics, però n’oblidem la part pràctica. Per tant, haurem de procurar que no ens sembli que aquesta victòria és la definitiva. Perquè la veritable batalla, en realitat, es lliura al carrer. I quan dic el carrer, em refereixo, bàsicament, a l’ús oral a les botigues, als establiments de restauració, a l’escola, a les oficines de les administracions autonòmica i estatal, a la policia, als jutjats, a les empreses, etc. i, per descomptat –i això és fonamental–, a la no-renúncia dels catalanoparlants a la pròpia llengua en cap circumstància.

No perdem de vista, doncs, quins són els veritables objectius. No ens deixem engavanyar pel caramel ensucrat que representa aquesta promesa –avui encara per complir i, en tot cas, amb perill de ser efímera– perquè, en la lluita pel català, hi ha fites a assolir molt més importants i molt més difícils.

Naturalment, també són rellevants la retolació pública, l’emissió de prospectes farmacèutics i manuals d’instruccions, l’etiquetatge comercial, els registres notarials, les sentències judicials, els contractes, etc. i, naturalment, també brillants assoliments com el que ens ocupa avui, efectivament, però el que és veritablement fonamental és l’ús oral en el dia a dia.

Que això sigui possible, ho hem d’exigir en part –només en part– a l’Administració catalana, que pot i ha de fer-hi molt. Perquè, com a parlants d’una llengua que avança cap a la residualització, ens cal també corresponsabilitzar-nos-en. I la primera cosa que ens cal fer és exigir una actitud decididament proactiva en el foment de l’ús quotidià de la llengua per part de l’Administració catalana. Que no defugi la seva obligació, com han fet fins ara, en tants àmbits, els successius governs. I el més cridaner és, segurament, l’escola, on una bona part dels professionals que tenen l’obligació legal de parlar als nois i noies en català ho fan en castellà sense que cap autoritat els cridi a l’ordre per incomplir una norma de comportament lingüístic a la qual estan obligats.

Doncs, bé, si l’Administració catalana és tan indolent a l’hora d’exigir el compliment de la llei, és imprescindible que tot pare o mare afectat denunciï aquests incompliments davant l’equip directiu, davant la inspecció, davant les autoritats educatives o, si convé, fins i tot, davant la síndica de greuges. És ridículament contradictori protestar airadament, indignar-nos i esquinçar-nos els vestits perquè se’ns obliga a fer el 25% de les classes en castellà mentre que permetem tranquil·lament que s’incompleixi el 75% que ningú ens discuteix que s’ha de fer en català.

Però no és tan sols l’escola. Quants de nosaltres no ens hem trobat en un establiment comercial de qualsevol tipus –i especialment de restauració– on la persona que ens atén no és capaç de comprendre’ns bé en català? És una situació insostenible. Tota empresa que contracta algú que hagi d’estar en contacte amb el públic hauria d’assegurar-se que el nou contractat és capaç d’atendre en català sense problemes i rebutjar-lo en cas contrari. Per què no ho fan les empreses? Per poder pagar sous de misèria a nouvinguts? No ho podem consentir. I, a més, és que això tindria dos efectes molt positius per a la llengua: d’una banda, faria augmentar l’ús quotidià del català oral i, de l’altra, actuaria d’eficaç incentiu per a tots aquells que no senten cap necessitat de fer l’esforç d’aprendre’l. Només aquest petit detall seria capaç d’elevar de manera exponencial l’ús –i, per tant, les possibilitats de preservació– del català.

Però mala peça al teler tenim si no som els usuaris els qui ho exigim sistemàticament. Per això mateix, hem de negar-nos, també, a atendre ofertes o respondre enquestes comercials que ens arribin exclusivament en castellà. Altrament, les empreses, emparades en la no-exigència d’aquesta societat nostra, tan mesella en matèria de drets lingüístics, no sentiran cap necessitat de contractar personal competent en català i la situació anirà fent-se cada cop més irreversible.

CAL MANTENIR EL CATALÀ TOTHORA
Tot això es resumeix en una norma que hauríem d’assumir –que hauríem d’haver assumit ja fa molt de temps, de fet– i que consisteix a mantenir el català en totes les ocasions, forçant que sigui l’altre, si vol, el que canviï de llengua, igual que ell pretén fer amb nosaltres. Si sempre cedim, els altres no sentiran mai la necessitat d’aprendre català perquè no els caldrà: podran viure plenament en castellà sense que ningú els destorbi. I mentrestant, anirem sufocant la nostra llengua a poc a poquet fins que no en quedi ni una engruna.Parlar sistemàticament en castellà a tots aquells que se’ns hi adrecen, a més, és barrar-los el pas a adquirir el català. Primer, perquè els impedim practicar-lo encara que vulguin i segon, i molt més important, perquè els traslladem un missatge demolidorament dissuasiu: “No cal que aprenguis la meva llengua perquè jo estic submisament disposat a fer servir la teva.”

Som una societat que, entre moltes altres coses, ha estat capaç de rendir-se gregàriament a un personatge tan tòxic per al català com Messi, sense que ningú no li hagi retret mai la seva falta de compromís lingüístic ni la seva postura completament indiferent, si no refractària. Només és un cas de tants, però exemplifica un servilisme que faríem bé de revisar perquè són actituds com aquesta les que ens han abocat, entre altres raons, a tenir serioses dificultats per a fer servir la llengua pròpia al propi país.

Celebrem, doncs, com cal, aquesta possibilitat que s’obre a les seus parlamentàries, però fem-ho en la justa mesura i evitant eufòries excessives. I, sobretot, no perdem de vista on hem de centrar la nostra màxima atenció: en l’ús quotidià, sobretot, oral.

I, de l’aranès, no tinc espai per a parlar-ne aquí, però ens caldrà vigilar de no repetir mimèticament, amb l’idioma de l’Aran, algunes de les actituds que els espanyols tenen amb el català. Miraré d’abordar aviat el tema en un altre article.