El capità
Dilluns a la tarda. He quedat a 2/4 de 5 amb Miquel Prat Palaus (Granollers, 1946) a El Cafè de la Roca del Vallès, on viu des de fa anys, però el protocol de la pandèmia ens ho impedeix. Per tant, seiem en un banc de plaça i, amb la distància corresponent, en Miquel m’explica –“perquè potser no ho saps”– que lluita contra un càncer de còlon des de fa mesos. Al periodista amb uns ulls com taronges, encara li dona més detalls, que li agreixo: “A causa de l’operació vaig quedar força tocat, però passats uns mesos em sento amb ganes de lluitar. Li ho dec a la meva dona i a les filles, a la Sandra Albacarys, la fisioterapeuta que em cuida físicament i mentalment, i als meus gossos, que m’ajuden amb la seva companyia.”
Encara trasbalsat, el periodista procura conduir la conversa al que en principi era l’objectiu de l’entrevista, una de les moltes que li he fet al llarg dels anys, la majoria per la seva exitosa vida esportiva com a jugador del BM Granollers, club que està celebrant el 75è aniversari. En Miquel em comenta la satisfacció que va sentir el dia que va visitar l’exposició sobre l’aniversari al Museu de Granollers. Una mostra a la qual ell és ben present a partir del seu testimoni al documental Orgull BMG!, realitzat per VOTV i dirigit pel periodista Eloi Vila. També hi destaca la samarreta [amb el número 7] que va vestir aquell 10 d’abril de 1976 en què el BM Granollers va guanyar la Recopa d’Europa contra el Gruen Weiss Dankersen. Ell n’era el capità. I una foto, la icona esportiva més gran de Granollers fins ara al meu parer, en la qual aixeca la copa de campió mentre el president Francesc Ventura el saluda. Una imatge que 45 anys després encara deixa almenys dos interrogants, ja que se’n desconeix l’autor –podrien ser Joan Mas, Antonio Alcalde o Esteve Gironella– i tampoc no se sap qui aixecava en Miquel, que aleshores pesava més de 100 quilos. Acabat el partit, en Miquel va ser aixecat a coll a corre-cuita abans i després de rebre la copa. Tot apunta que entre els forçuts aficionats que es van rellevar per portar-lo a coll es trobaven Ernest Duarte, Rafa Barberà, Joan Requena i Pedrito, el del Bar Bèria.
En Miquel va aprofitar aquell moment per posar fi a la seva carrera. Ben dotat físicament, lateral esquerrà àgil i expeditiu, i amb dots de comandament dins i fora de la pista, Prat ha escrit pàgines glorioses al Pavelló d’Esports. El resultat de tot plegat? Copes i més copes com a guanyador absolut de lligues estatal i catalana i la participació en campionats internacionals. “Van ser uns anys en què ho vam guanyar tot”, explica satisfet, al mateix temps que recorda els seus inicis de jugador a l’Escola Pia.
Com altres homes de l’època, en Miquel va compaginar la pràctica de l’handbol amb altres tasques. Nascut a la plaça de l’Oli, 7, des de ben petit va ajudar a la botiga de fruites dels seus pares, Maria Palaus Prat i Enric Prat de Saba. L’establiment el van fundar el 1895 els seus avis Ramon Palaus Sirvent i Dolors Prat Raich. Els de Can Palaus de la fruita, com els coneixia tothom, venien fruita al major i detall, queviures i pesca salada. Als anys 60, hi van treballar també al negoci familiar tots els germans: Dolors, Montserrat, Enric i Miquel. Després de morir la mare, l’any 2000, van tancar la botiga i van llogar l’espai.
En Miquel també ha participat en altres activitats ben diverses. De tarannà mediador, els anys 80 va col·laborar activament en la tornada de la Fira i Festes de l’Ascensió a petició de l’alcalde Rafael Ballús i del regidor i amic Amadeu Castellano. La seva intervenció va ser clau amb els representants empresarials i comercials, cas de Matías Llobet i Jordi Hortolà. També va col·laborar amb els empresaris immobiliaris Jaume Anfruns i Pauet Puig en la urbanització de la Font Verda. Sempre amb el cuc del balonmano, va jugar amb altres veterans gloriosos a l’equip d’El Racó de l’Avi, presidit per Ernest Duarte; va ser entrenador de l’equip femení del BM Granollers…
Home de mar, amb barca al port d’Arenys, quan es va jubilar es va dedicar a bussejar “per tots els mars del món”. En Miquel, el capità que ara juga el partit més important de la seva vida amb l’ajuda de la medicina emocional, segons la seva entrenadora, Glòria Albacarys (Piensafit), està casat amb Emília Estapé Vila; té dues filles: Mònica, de 49 anys, i Judit, de 47; i una neta: Ona, de 15 anys.