| 09:12
Opinió

Ara que tornen les grues per aixafar cases, sempre em crida l’atenció quan veig les seves parets a l’aire lliure

El darrer diumenge de setembre

El sol entrava pel balcó de casa. Era un diumenge radiant de llum. Sentia una certa melangia per moltes coses que vibraven dins meu. El món em feia mal: l’Afganistan, les conseqüències del canvi climàtic, les injustícies, etc. Però el desig de tenir un bon dia m’esclatava. Els últims dies havia llegit alguns escrits i sentit també uns quants raonaments sobre l’esclat del volcà a la illa de La Palma i les advertències que tenien els seus habitants per abandonar les cases i agafar les seves pertinences només en mitja hora. Justament el passat divendres i en aquest periòdic, l’Eloi Vila escrivia un interessant article titulat Mitja hora, només mitja hora.

Mentre feia aquestes reflexions, a l’aparell Sony sonava la música d’uns CD que m’havien atret: un recull d’obres d’orgue de Joan Sebastian Bach, el Rèquiem de Mozart, Temps de revoltes de Lluís Llach, Empúries del meu pare Josep Maria Ruera…

Els CD anaven saltant un darrere l’altre i el meu pensament m’encaminava a pensar què trauria de casa si tingués només mitja hora per empaquetar la vida. Els meus ulls i el meu cor es van posar d’acord: arrencaria les parets; sí, aquestes parets que durant tota la vida han xuclat dia a dia, segon a segon, les emocions, les tristeses, les alegries, les grans trobades familiars i d’amics les enrabiades i disgustos viscuts a flor de pell, els somnis, la soledat, aquestes parets que han vist saltar la canalla i fer les primeres passes, eixes parets amarades d’humitat o torturades per l’escalf de la calor. Parets immòbils i pacients que també són part del nostre alè i de la nostra pell.

Reflexions que em porten a pensar què faria jo si disposés de mitja hora per arrancar les meves parets i gaudir de totes les olors que estan amarades, posar-les dins el cor i fotre el camp tan aviat com es pugui de casa. Evidentment, ploraria de dolor, però amb la vista posada en sobreviure i tirar endavant.

ARA QUE TORNEN LES GRUES
Ara que a la nostra ciutat tornen les grues per aixafar cases, generalment antigues, sempre em crida l’atenció quan veig les seves parets a l’aire lliure i penso en tot allò que aquestes parets hauran vist i sentit: els menjadors i les cuines i les olors que les han impregnat; les cambres matrimonials amb llurs amors i desamors, pintades gairebé sempre de color verd, rosa o groguenc; les parets de les escales que han vist i sentit les petjades airoses i harmonioses de les anades i vingudes; el bany amb les seves rajoles blanques de València i aquell armariet encastat on s’hi guardava la pinta, els raspalls i les millors colònies per si de cas un dia…; l’eixida on segurament hi havia quatre geranis –no hi havia gaire temps per a més–, al fons unes cordes per penjar la bugada i on els diumenges s’estenien els llençols i les tovalloles i els dissabtes les bates blavoses del treball. La meva imaginació em porta a pensar en un arbret petit que era el deliri de la mestressa de casa.

Maleït i beneït diumenge, el darrer del mes de setembre, que m’ha recordat les parets d’una casa familiar on tots els olors desprenien estimació i música. Torna la tardor!