Es pot apostar per propostes purament pel que li ofereixen en un moment donat, per sentit d’oportunitat o per una noció d’equilibris i reequilibris de les forces en joc

Encara que en unes eleccions al capdavall el que es dirimeix és quines majories es poden donar a partir de la voluntat ciutadana per tal de governar, en realitat i des del punt de vista de l’elector es poden posar moltes altres i variades coses en joc. Hi ha moltes motivacions. Es pot apostar per propostes purament pel que li ofereixen en un moment donat, per sentit d’oportunitat o per una noció d’equilibris i reequilibris de les forces en joc. També es pot votar a la contra o senzillament apostar per opcions extremes no tant per convicció com per expressar algun descontent profund. Es pot votar per ideologia, per practicitat, per canviar o fins i tot per l’avorriment de veure sempre les mateixes cares. Es pot optar per no anar-hi, que és també una manera d’expressar desmotivació, distància o fàstic. Es pot triar el millor programa, el lideratge més atractiu o senzillament el que es creu més oportú en un moment precís. Finalment, també es pot votar per demostrar un sentit d’identitat: soc d’algú, formo part d’una manera de pensar, aquest és el meu bàndol. Vot emocional, de vincle més enllà de talent, projectes adequats o idoneïtat. Al marge de la credibilitat del projecte o la demostració o no de capacitat de gestió; sense raonar si allò que voto és realista, possible o porta a algun lloc. Una pregunta aquesta darrera que aniria bé que ens féssim sempre. A Catalunya, el bloc independentista ha fet molt els darrers anys perquè el vot fos identitari i, de fet, s’ha presentat unit en alguns conteses per escenificar i forçar el vincle a un bloc d’una part de la ciutadania que ho ha brandat públicament orgullosa en forma de símbols evidents –llaços grocs o xapes– perquè quedés clara la pertinença. El relat proposat pels partits ha mudat una mica segons circumstàncies, però s’ha plantejat cada elecció com alguna cosa més, se’ls ha volgut donar una càrrega simbòlica tal que el tema real d’elegir un parlament del qual sortiria un govern resultava secundari: les darreres eleccions autonòmiques, eleccions plebiscitàries, la porta a una declaració d’independència… En aquestes que es plantegen ara, el repte és mantenir el sentit d’identitat, el bloc, després de tantes promeses incomplertes de proporcionar jornades històriques i d’una gestió real que oscil·la entre irrisòria i inexistent. S’apel·la a assolir la xifra simbòlica de votants del 51% encara que no se sap ben bé per fer què. “Ho tornarem a fer” és un mantra només vàlid per al consum dels molt obnubilats. Afirmar que es reiterarà en vies mortes i accions fracassades no resulta una gran proposta ni, a hores d’ara, pot engrescar gaire a anar a les urnes. El problema de les opcions independentistes en aquest moment és que no resulten gaire creïbles i no proposen ni en els objectius, ni en l’estratègia, res de nou. Final del camí? Es marquen de prop les unes a les altres, i així ningú no es mou. Porten gairebé deu anys de govern i la societat catalana està dividida i frustrada, mentre el país està en situació de declinació econòmica profunda i les polítiques per fer front a la crisi sanitària són contradictòries. Mentrestant, els socis de govern es llancen els plats pel cap i no especifiquen més projecte que continuar essent al govern, més que res i sobretot perquè no hi siguin els altres. Per si de cas no s’aconsegueix mobilitzar suficientment l’electorat amb missatges identitaris, aquesta vegada a més es recorre a la deslegitimació de les eleccions després d’haver fet un intent desesperat i jurídicament insostenible de posposar-les o bé d’insinuar possibles fraus en el vot per correu. Té reminiscències trumpistes tot plegat. L’independentisme, doncs, es presenta a aquestes eleccions barallat, amb les mans buides i sense cap proposta –creïble i plausible– de cara al futur. Demana que se li renovi una confiança que ha malbaratat i que ara de cap manera s’ha guanyat. A les enquestes, els seus votants els suspenen clarament en la seva acció de govern. Enfront d’això, hi ha apostes que no accepten una lectura polaritzada de la societat catalana i proposen dotar el país d’un projecte realista de cara al demà, recuperar la concòrdia i l’esperit de consens de cara a pilotar la recuperació econòmica i política d’un país que, com el seu club de futbol més emblemàtic, es troba fracturat, sense direcció i en hores baixes. Es necessita un canvi, un revulsiu. I això dependrà de si s’imposa entre els electors la pulsió del replegament melancòlic en la identitat o bé guanya la convicció raonada i positiva de proporcionar un futur obert i esperançador al país.

Es pot apostar per propostes purament pel que li ofereixen en un moment donat, per sentit d’oportunitat o per una noció d’equilibris i reequilibris de les forces en joc

El vot identitari