Resulta especialment repulsiu que cultures polítiques que branden el seu caràcter de catòliques es neguin a prestar socors, ni que sigui en nom de la caritat cristiana

Un dels dramàtics efectes col·laterals de la desigualtat econòmica i social entre Europa i el continent africà són els menors no acompanyats que arriben amb els contingents migratoris irregulars. La major part d’aquestes criatures no és que perdin els seus pares durant l’atzarosa travessa, sinó que són embarcats per les seves famílies sabedores que, per la seva minoria d’edat, no podran ser tornats al país d’origen i esperant que tinguin la sort de construir-se a Europa un futur millor que el que els espera als països del Sud. En el primer que pensem quan ho veiem és en la immensa irresponsabilitat i falta d’humanitat d’uns pares que abandonen uns fills petits a la seva sort, en mans de màfies del transport i arribant a un lloc absolutament desconegut i sense referències. Però també es pot fer una mirada diferent: quin nivell de desesperació s’ha de patir que et porti a despendre’t dels fills, quina falta d’esperances i de futur senten les famílies que actuen d’aquesta manera. El tema resulta emocionalment dramàtic d’abordar i les dificultats de fer-ho de manera humanament adequada en els països d’arribada –en aquest cas Espanya–, no resulta gens senzill. Un tema que cal abordar amb sensibilitat, recursos públics i protecció cap a uns menors als quals cal donar-los la seguretat de no acabar en mans d’explotadors i una formació i perspectives que els evitin una marginalitat a què semblen abocats pel destí. A Espanya el tema ha anat adquirint importància numèrica. En la progressió d’arribades som ja a 19.000 nens en aquesta condició. Han entrat a formar part del debat polític pervers que es fa sobre la immigració, així com de la relació interessada que alguns estableixen amb la delinqüència. Estan generant un rebuig fomentat en alguns barris, reticents a la idea que hi hagi centres on resideixen aquests joves. Estem parlant d’un col·lectiu majoritàriament masculí, de procedència africana i que en un 60% són d’origen marroquí. El govern espanyol té molts problemes per fer un repartiment en el territori d’aquests menors en la mesura que han de ser adequadament tractats i, alhora, compartir la càrrega econòmica i social que poden representar a les administracions públiques. A les Canàries, on arriben en gran part amb les pasteres, n’hi ha 8.500, cosa que esdevé insostenible i ingovernable per a aquella comunitat, la qual demana solidaritat i correspondència a les altres comunitats autònomes, com també ho fan les Illes Balears, en la mesura que és la nova ruta d’arribada en expansió. Això ha portat el govern central a establir un repartiment proporcional al pes poblacional de les diferents comunitats, cosa que sembla la més lògica i equitativa, com també la manera de mantenir una escala que garanteixi un tractament i inserció adequats. Però la dreta i l’extrema dreta espanyoles tenen tots els fronts de batalla oberts contra les polítiques del govern central i per mantenir un relat absolutament contrari al tema migratori, com si aquest fos un fenomen que es produís, no per raons socioeconòmiques, sinó com a resultat de governs progressistes interessats a “substituir” la població autòctona. Les comunitats en mans de PP i de Vox (la majoria) es neguen a acceptar una solució que, abans de res, és imprescindible i humanitària. Aquesta canalla és aquí i no es pot fer veure que no existeixen o bé abandonar-los a la seva sort de viure al ras. Resulta especialment repulsiu que cultures polítiques que branden el seu caràcter de catòliques es neguin a prestar socors, ni que sigui en nom de la caritat cristiana. Han trobat en la seva negativa l’habitual recurs de referenciar Catalunya i el País Basc, comunitats que queden fora del repartiment en curs, en la mesura que ja atenen menas molt per damunt del que els tocaria. La dreta i els seus mitjans menteixen afirmant que el govern deixa al marge de la càrrega als “independentistes” que ajuden a mantenir la majoria governamental que la dreta pretén abatre. Desgraciadament, la confrontació per això s’allargarà i agafarà tons més dignes del vòmit que no pas de la discussió. Si la dreta extrema –ara ho és tota– manté el rebuig a la immigració i especialment aquest segment no és només perquè hagi perdut la raó i els escrúpols. Lamentablement, una part de la ciutadania ha assumit aquesta actitud insolidària i de menyspreu cap als diferents tot fent-los culpables de frustracions socials i personals que no tenen res a veure amb ells. Per què agrada tant recrear-se amb els més dèbils?

Resulta especialment repulsiu que cultures polítiques que branden el seu caràcter de catòliques es neguin a prestar socors, ni que sigui en nom de la caritat cristiana

Els ‘menas’