Els problemes plantejats i les incerteses futures requereixen més Europa i no pas menys, encara que les seves institucions necessitin millores inexorables

Aquest cap de setmana passat s’han produït unes eleccions claus per al nostre futur, les eleccions al Parlament Europeu. Passen relativament desapercebudes, es conceben com unes votacions menors en les quals hi ha força menys representació i encara avui molts electors les afronten com l’àmbit on manifestar el seu rebuig amb relació a problemes interns. La tendència a ser unes “eleccions protesta” es va consolidant i molts ciutadans es donen el capritx de votar amb les vísceres, cosa que fan un xic menys quan les eleccions són en clau interna de país. És com si creguessin que la seva responsabilitat queda diluïda enmig del maremàgnum. En aquest caldo de cultiu, els populismes identitaris tan en voga a Europa s’hi mouen amb molta comoditat i obtenen victòries i resultats espectaculars. Com a conseqüència, un notable debilitament de la Unió Europea i del mateix concepte de l’europeisme. A Espanya, des del punt de vista electoral hi ha hagut un notori reforçament del PSOE, cosa que facilitarà que el govern espanyol pugui tenir un paper més central en la definició de les polítiques futures de la comunitat i Pedro Sánchez pugui tenir un rol preferent dins la malmesa família socialdemòcrata europea. Però a Espanya, la coincidència amb eleccions autonòmiques i municipals ha provocat que les urnes europees quedessin com a secundàries, quan del seu resultat en depenen temes força més rellevants dels que emanaran de les alcaldies o de les presidències de comunitat autònoma. Els fonaments de les futures dinàmiques econòmiques, laborals, socials i mediambientals es posen a partir de les hegemonies polítiques que s’estableixen a Europa. Ni més ni menys. La Unió Europea ha evidenciat notables mancances i debilitats els darrers anys, especialment arran de la crisi econòmica de 2008 i degudes també a una ràpida ampliació cap a l’est d’Europa que, a hores d’ara, està costant molt de fer-ne una digestió complerta. El predomini de les polítiques neoliberals de l’austeritat, el trist paper del Banc Central Europeu amb relació als problemes dels seus membres, l’aclaparadora i excessiva hegemonia alemanya, una enorme burocràcia en creixement exponencial, una imatge de respondre únicament a un projecte economicista o la feblesa de legitimació democràtica d’algunes de les seves institucions en faciliten la crítica i una més aviat escassa identificació popular. Però hauríem de reconèixer que bona part dels ciutadans europeus som on som gràcies al paper de les institucions europees. I això no només pels abundants fons de cohesió i de convergència que han aixecat notablement el nostre nivell econòmic, sinó també per haver estat beneficiaris del model social europeu integrador i per haver imposat o bé augmentat a tots els països les exigències i estàndards de cultura i comportaments democràtics. Els problemes plantejats i les incerteses futures requereixen més Europa i no pas menys, encara que les seves institucions necessitin millores inexorables tant en el seu funcionament com amb relació a la seva credibilitat. La major dificultat per fer avançar la europeïtat és justament que aquesta no respon a una noció identitària, almenys en el seu sentit tradicional. Europa són valors compartits de llibertat, democràcia, dignitat col·lectiva i cohesió. Representa un model social i cultural i no pas un sentit de comunitat feta a partir d’arguments ètnics, lingüístics o religiosos. Això li dona una certa debilitat davant d’uns estats-nació que es resisteixen a diluir-se i, especialment ara, davant el creixement d’argumentaris nacionalistes que contraposen comunitats tancades en nocions gairebé tribals, escassament democràtiques, i donades a l’exclusió i la xenofòbia, que neguen el concepte d’Europa o bé es defineixen com a euroescèptics. Pescadors en temps de confusió que no fan sinó construir enemics i aixecar barreres que no comportaran res més que aprofundir en l’empobriment d’aquells que diuen representar i voler emancipar. El nacionalpopulisme s’ha imposat a molts llocs, a massa: Gran Bretanya, França, Polònia, Itàlia, Hongria o Bèlgica. I també a Catalunya.