L’esquerra ha caigut en assumir un rol petitburgès, igual que els sindicats han deixat de representar els treballadors

'Abstraktes Bild (N. 635)' pintura de Gerhard Richter (1932) / dipòsit: Centre Cultural de Belem (Lisboa) Arreu es produeix un fenomen que sembla imparable: la dreta més extrema i desacomplexada s’imposa políticament, i ho fa comptant amb el suport dels sectors socials més exclosos, que abans se sentien representats pels partits d’esquerres. L’Argentina de Milei n’és un bon exemple i, em temo, que no el darrer: els que malvivien gràcies a ajuts socials de contenció acaben votant a qui afirma que el primer que farà és eliminar-los. Una mostra que amplis sectors socials, els més necessitats, s’han desacoblat dels sindicats i partits que els representaven. Alguna cosa es deu haver fet malament. Fragmentar identitats fins a la ridiculesa està posant fi a la cultura d’esquerres i fa robust el liberalisme a través de l’arma de xoc que és el postfeixisme. L’esquerra ha obviat una cosa fonamental que, històricament, l’ha fet forta: ser d’esquerra era una identitat. Una identitat forta amb un projecte comú per superar la desigualtat estructural, l’exclusió i possibilitar una vida digna. Mentre que el populisme de la dreta ofereix als ciutadans una referència i una sortida al seu odi, l’esquerra secciona el que és col·lectiu en multitud d’instàncies identitàries. Focalitzar el debat en la cultura de la diversitat fa que les classes subalternes perdin consciència de ser-ho. Tota emancipació que no tingui un peu a la iniquitat material acaba per reforçar la reacció i el capitalisme actual. A la dreta ja li convenen aquests rols establerts, ja que no es posa en qüestió el predomini dels privilegiats. Quan es reitera el tema de la diversitat, s’està validant la desigualtat que crea l’economia de mercat. Es renuncia a establir el principi d’igualtat. Es compartimenta la vida pública en col·lectius encapsulats en la seva identitat cultural. No hi ha compromís universalista, ni tan sols noció de ciutadania. No deixa de ser rellevant que la defensa del que és cultural al món occidental no es fa brandant la il·lustració, sinó reivindicant cultures nacionals o l’individualisme. Tota l’esquerra, la socialdemòcrata i l’altra, ha incorporat el tema de la diversitat com una qüestió essencial del seu projecte polític. Potser d’una manera més funcional a l’àmbit moderat i de manera més absoluta, com a marca pròpia, l’esquerra més radical. La influència acadèmica en aquests àmbits polítics ha estat extraordinària. Els seus quadres i militants no procedeixen del món del treball fordista ni del precariat, sinó del treball intel·lectual i l’activisme cultural. Aquí l’hegemonia i els estudis al voltant de les qüestions de diversitat ostenten una hegemonia total. Com ha escrit Daniel Bernabé, “com menys capacitat de canviar allò material té un corrent polític, amb més insistència tendeix a buscar les maneres d’influir en allò simbòlic”. Les polítiques redistributives queden per més endavant. Però en assumir el camp de la correcció l’esquerra, la dreta assumeix que el seu camp de joc és a la incorrecció. De fet, l’esquerra ha fet seva la cultura de la classe mitjana amb un cert nivell cultural i amb formació universitària. Ha caigut en assumir un rol petitburgès, igual que els moviments sindicals representen els treballadors públics i amb més seguretats i no els que són víctimes de la precarització i l’exclusió. En aquest entorn social i cultural, l’estabilitat i la moderació que se’ls suposa resulta compatible amb actituds radicals i promeses d’aventura. Passa el mateix a Catalunya amb unes classes mitjanes donades a jugar a la revolució amb el procés. En realitat, no és una radicalitat estructural, que afecti allò material, és només un desfogament fet a través de happenings i un activisme carregat de grandiloqüències. Analitzar la composició social d’algunes ONG donaria molta informació sobre la figura de l’activista acomodat. Perquè aquí, allò important no és la consecució de res, sinó identificar-se, ser algú en el món de la diversitat. El llenguatge és molt eloqüent. Les polítiques d’esquerra ja no apel·len al que és col·lectiu o al paper de la intervenció o de la despesa pública. Se centren en el concepte de drets. Així, la població, bàsicament seria dipositària de drets, cosa que té un cert biaix cap a la prelatura de l’individual. L’esquerra es presenta com qui garanteix, expandeix i, fins i tot, crea drets nous. Ha desaparegut qualsevol noció de solidaritat, de benestar compartit, de reciprocitat, de limitacions a les capacitats de satisfer desitjos, a la necessitat d’acceptar determinats sacrificis a favor de la sostenibilitat mediambiental. L’esquerra europea havia fonamentat la seva fortalesa a saber representar les classes populars, tot configurant un col·lectiu en què les aspiracions eren, justament, conjuntes. Hi havia un projecte compartit en pro de l’emancipació. Però a partir dels anys 80 va mutar cap a la defensa de valors grupals de sensibilitat (gènere, orientació sexual, etnicisme…) i interessos individuals. Els antics representats ja no disposen d’esperança, només de frustració, i l’han abandonat.

L’esquerra ha caigut en assumir un rol petitburgès, igual que els sindicats han deixat de representar els treballadors

Quina esquerra?