Tractar la immigració com a 'problema' no és una bona manera d’enfocar-ho

La globalització va forçar els estats a obrir les seves fronteres al capital, la informació, els béns i serveis, però també les persones / foto: Lauren Manning El tema de la immigració ha saltat a la política catalana i, probablement, no de la millor manera. Òbviament, és bo que el tema sigui a l’agenda política, que se’n parli, però no sembla que hi arribi de la millor manera. Tractar-ho com a problema no és una bona manera d’enfocar-ho, i encara menys les expressions de xenofòbia o de supremacisme. Tampoc, abusar de la feblesa per imposar condicions laborals i salarials injustificades. La globalització va forçar els estats nacionals a obrir les seves fronteres al capital, la informació, els béns i serveis, però també les persones. Els països són com contenidors perforats on la imatge idíl·lica d’acollir contingents necessaris es veu desbordada per la realitat. L’obertura del teló d’acer, l’ampliació de la Unió Europea i les rutes de refugiats a través de la Mediterrània per a la classe mitjana social el país és una fortalesa que cal defensar davant intrusos. Estranys que es filtren de totes maneres i que són vistos com el Cavall de Troia de la nostra identitat. Neix la por de la massa de migrants, que es concreta una classe perillosa que pertorben l’ordre, la cultura i que són mantinguts per l’Estat social. Els nouvinguts, per sobreviure, es tanquen al seu entorn i, així, continuaran sent un cos estrany al nostre propi país. Mentrestant, els mateixos als quals no agrada la immigració es beneficien d’ells en un devaluat mercat de treball. La mirada xenòfoba que veu els immigrants com uns competidors per uns recursos escassos, des de l’11 de setembre del 2001, es barreja amb una por latent a l’islam. Una religió amb barreres innegociables i que, en la seva dimensió més radical, s’ha cuidat molt de sostenir i augmentar aquest temor. La distància cultural, també la cultura religiosa, provoca un gran allunyament d’una part significativa del món occidental cap a l’islam. Lògicament, no es distingeix entre àrab i musulmà, entre laics i religiosos, entre gihadistes i gent que viu la seva religió respectant les altres confessions. Tampoc no es distingeix entre faccions religioses, moltes de les quals tenen una gran dissintonia entre elles. La percepció de la població autòctona sempre és que hi ha molts més àrabs dels que realment hi ha a Europa. De fet, hi viuen entre 16 i 18 milions de musulmans que formen part de famílies provinents de la immigració. Pels 450 milions de persones de la Unió Europea, això representa menys del 5% del total. El discurs reaccionari sobre la gran substitució no té cap base. Si la gent s’aferra a la noció d’un nosaltres comú, el dubte és quin nosaltres es pot configurar en un medi multicultural. Per això en les darreres dècades ha aparegut un nou racisme, el qual més que centrar-se a degradar el migrant de manera directa i oberta, se centra en les amenaces culturals que aquest representaria en relació amb la identitat nacional. Formes suaus i descafeïnades per mantenir la mateixa prelatura i les pulsions xenòfobes. Les polítiques tendents a la contenció dels moviments migratoris, en la mateixa línia, s’anomenen nativistes, i alimenten la vella idea que a cada nació correspon un poble i una cultura. Tot i això, seria un error de percepció greu a llarg termini atribuir que el nacionalpopulisme és simplement un refugi de racistes i gent que es deixa portar per una por irracional a allò diferent. És una forma, per més inadequada que ens sembli, d’expressar malestars profunds que no poden canalitzar a través de la democràcia liberal més convencional. Una evidència de crisi del sistema. Les preocupacions pels canvis culturals són tant o més importants que les preocupacions de caire econòmic. Hi ha una gran dificultat per desmuntar els mites interessats que es construeixen sobre la immigració. En un informe de l’OCDE, ja del 2013, s’arribava a la conclusió que, a la Gran Bretanya, cada llar d’immigrants contribuïa a les arques públiques, de mitjana, 2.000 lliures més del que rebia a les prestacions. Ara bé, és cert que la desigualtat global impulsa les migracions molt més enllà de la demanda de treball al món occidental a causa de l’envelliment de la població. Com més s’ampliï la bretxa, més grans seran els contingents i la pressió per accedir a Europa. Segons el sociòleg François Dubet, a França hi ha al voltant d’un 10% d’immigrants. A les enquestes d’opinió la percepció de la ciutadania és que s’ha arribat a més del 30%. La proporció dels que estimen que a França hi ha massa estrangers ja s’acosta al 70%. A la crisi de confiança general, se li uneix la desconfiança envers els altres. La inquietud es transforma en por quan gairebé el 60% de la població tem caure en la pobresa.

Tractar la immigració com a 'problema' no és una bona manera d’enfocar-ho

El debat de la immigració