Fins i tot els més rics acaben per ser conscients que la pulsió acumuladora no hauria d’acabar per destruir el teatre d’operacions

Com cada any per aquestes dates, es reuneix a Suïssa el Fòrum Econòmic Mundial, justament allà on Thomas Mann va situar el sanatori de la seva excepcional novel·la sobre la decadència d’Europa. La trobada de Davos reuneix el bo i millor de les fortunes i del capitalisme mundial en una mena de “fira de les vanitats” on resulta molt important poder-s’hi deixar veure. El més granat de les majors fortunes, l’empresariat de referència, els grans gurus de la tecnologia, els més reputats catedràtics i opinadors, alguns influencers i tota mena de venedors de la ideologia dominant expliciten les seves receptes per fer un sistema més competitiu i sostenible, tot permetent-se algunes dosis d’afectada humanitat. Lloc també on els que tallen el bacallà de l’economia mundial aprofiten per reunir caps d’estat de tot el món i llegir-los la cartilla, tot induint-los a practicar la bona política que els suggereixen i fer-los comprometre a la mínima intervenció estatal en l’economia. Hi ha multitud de sessions públiques amb una gran varietat de temes, però sobretot hi ha molts encontres privats i sense càmera on es decideixen qüestions importants i es fan grans negocis. També hi ha esquí i moltes festes organitzades per les més reputades corporacions. Ser o no ser convidat a determinades soirées determina fins a quin grau comptes o no en un món que, en realitat, el formen gent que viu fora del món. No deu ser casualitat que el cantó suís on es concentra aquesta gent resulta el paradís fiscal més gran del planeta i on estan fiscalment radicades més de 30.000 grans empreses. En aquesta edició del Fòrum, els temes centrals de preocupació, almenys sobre el paper, són la desigualtat i els problemes mediambientals. Més enllà que pugui semblar que hi tinguin només un interès impostat, certament les classes dominants semblen adonar-se els darrers temps que no és possible de mantenir dos processos que estan produint, i ho faran més encara, un nivell de conflictivitat i de posar en qüestió un cert ordre global de cara al futur. Fins i tot els més rics acaben per ser conscients que la pulsió acumuladora no hauria d’acabar per destruir el teatre d’operacions, i que sense una mínima redistribució de riquesa que contingui la desesperació dels exclosos i mantingui una certa aparença d’ordre social, el joc té escasses possibilitats de continuïtat. Que el rendiment anual dels actius de les 10 persones més riques del món multipliqui per tres l’ingrés dels 70 milions de persones que viuen a Etiòpia és mentalment inimaginable, i si torna més si pensem que dins d’Etiòpia també hi ha rics i que, per tant la bretxa d’ingrés de la majoria d’etíops és encara més gran. Mentre que la renda per càpita a Luxemburg és de 78.668 dòlars anuals, al Congo només són 300 dòlars. Els patrimonis concentrats per les 15 majors fortunes del planeta superen el PIB de tots els estats al sud del Sàhara, exceptuant Sud-àfrica. El volum de negoci de General Motors excedeix el PIB de Dinamarca i la valoració borsària de Google s’acosta al PIB espanyol. La facturació de cadascuna de les 100 corporacions transnacionals més importants excedeix la totalitat de les exportacions dels 120 països més pobres del planeta. O que les 200 multinacionals més importants controlen el 23% del comerç mundial. I com ens recorda l’economista francès Thomas Piketty, la desigualtat és creixent i és acumulativa. Com ens recordava ja el 2015 un estudi de la NASA, la combinació de la desigualtat, l’escalfament global i el creixement de la població planetària acabaria per donar lloc a grans conflictes i convulsions i qüestionaria la viabilitat futura del planeta Resulta força obvi que no serà amb la moderació voluntària i l’autoregulació amb que es podran revertir tendències tan destructives. No serà el voluntarisme de les grans corporacions o les pulsions compassives dels rics els que ens portaran cap a un nou camí econòmic i mediambiental, més sostenibles i solidaris. La solució, si és que n’hi ha és en la voluntat col·lectiva que s’ha d’expressar i materialitzar en la política. No ens enganyem, no ens trauran de l’atzucac aquells els interessos desaforats dels quals ens han portat a ser allà on som.

Fins i tot els més rics acaben per ser conscients que la pulsió acumuladora no hauria d’acabar per destruir el teatre d’operacions

La muntanya màgica