L’R3
Ha començat un tall d’aquesta via ferroviària que està previst que duri un mínim de setze mesos. No és poca cosa. Els efectes sobre la gent que necessita el servei són ingents. A Vic té efectes demolidors sobre els molts estudiants que arriben cada dia a la universitat. Sobre el paper, l’oferta supletòria de busos hauria de cobrir les necessitats dels afectats, però la concentració d’aquests justament a Vic genera problemes de col·lapse de trànsit difícils de resoldre. És obvi que grans obres d’infraestructura generen problemes que resulten suportables per assolir un bé major com és la necessària actualització d’un equipament ferroviari que havia quedat ancorat en el segle XIX i, avui en dia, de practicitat més que dubtosa. Hi ha qui diu que “economia són comunicacions”, afirmació que probablement és exagerada, però resulta força encertat vincular les possibilitats de desenvolupament econòmic, i de benestar de la ciutadania afegiria jo, amb una xarxa adequada i moderna de sistemes de transport. No és el cas de Catalunya o, més ben dit, no ho és del tot. La xarxa de transport ferroviari de rodalia deixa molt a desitjar. La seva fiabilitat és escassa, s’acumulen els retards, les avaries i tota mena d’incidències, cosa que provoca la desesperació i indignació d’uns usuaris que són, en general, d’un escalafó social i econòmic que ho necessita i no té alternativa.
El retard ferroviari a Catalunya és endèmic i poc presentable. Sens dubte el millor mitjà de desplaçament en distàncies curtes i mitjanes, però convertit en un suplici per als usuaris que pateixen de manera contínua el seu deteriorament. El problema és que posar al dia el conjunt de la xarxa requereix molts diners i també de molt temps, ja que són obres llargues, complexes i costoses. Però ens hi hauríem de posar. Probablement, el precari i mal funcionament d’aquest servei és d’aquelles coses que desgasten el govern de la Generalitat. Podrà dir que s’ha trobat tot el sistema ferroviari de rodalia en un estat de deixadesa lamentable. Però en política, els problemes, per més històrics que siguin, es carreguen sobre qui té el govern en un moment determinat. És el preu de la falta de memòria inherent tant a la pràctica com al posicionament polític. L’oposició ho sap i ha fet del protagonisme de les incidències als mitjans un dels seus principals cavalls de batalla. Obvien, lògicament, que quan ells governaven, i va ser durant moltes dècades, no van fer res per resoldre-ho o bé millorar-ho. Bé fa, doncs, el govern de Salvador Illa a prioritzar i ser eficient en la modernització i normalització del servei ferroviari. Hi poden anar unes eleccions.
Un tema en què les possibilitats de fer-hi demagògia són moltes. És bo recordar que l’autonomia de Catalunya es va posar a rodar el 1980. Han passat 45 anys, la meitat dels quals el president de la Generalitat va ser Jordi Pujol. No es va fer res en matèria ferroviària, més enllà de la inversió de l’AVE cap a Madrid a instàncies del govern espanyol. Rodalies mai va interessar, potser perquè de manera simplista es considerava que els seus usuaris no se significaven gaire com a votants convergents. L’R3 de què parlem es va plantejar de tancar-la fa trenta anys perquè no era rendible. Certament que en la gestió ferroviària Renfe-Adif ha tingut especial paper la decisió de l’Estat, que, generalment, ha estat tèbia i desmotivada. Però des d’aquí, mai s’ha posat la qüestió com a preferent, fins i tot quan s’ha estat clau en la governabilitat de l’Estat. Les prioritats han estat unes altres: policia, radiotelevisió, llengua, i en cap cas comunicacions. En aquest àmbit, a més, s’ha optat per posar al davant la construcció de carreteres i autopistes més que no pas trens que articulessin realment el país. En l’eufòria de la darrera dècada i mitja a crear “estructures d’Estat” tampoc els trens de rodalia hi figuraven, es preferia el que és simbòlic en lloc del ferro i la maquinària. La Catalunya-ciutat a la qual aspirava el noucentisme només serà una realitat en la mesura que estigui ben articulada i comunicada d’una manera eficient i moderna. La profusió de busos a carreteres i autopistes com a alternativa ens apropa a formes més aviat tercermundistes de desplaçar-nos.