La cultura de l’estigma cap a ells no els ajuda, i encara menys ens ajuda com a societat.

Ningú no es pregunta per què fugen, estem parlant d’uns 10.000 joves en aquesta situació Aquest acrònim està essent molt important en la política espanyola i catalana. Serveix perquè aquells que fan del discurs xenòfob i antiimmigració el seu únic argument se sentin imbuïts de solemnitat tot criminalitzant uns joves que serien portadors de tots els defectes que s’atribueix als de fora: delinqüència, incivisme, abús de l’estat de benestar, excessos en l’empatia cap als pobres… S’utilitza l’acrònim per evitar que el que hi ha al darrere tingui cap connotació d’humanitat, com una manera neutre de parlar. Però la realitat és que amb aquesta paraulota es posa una etiqueta condemnatòria a menors estrangers no acompanyats, és a dir, noies i nois menors de 18 anys que no tenen cap adult que els aculli o cuidi i que són els serveis socials de les comunitats autònomes els que se’n fan càrrec, els tutelen, i els proporcionen un sostre i educació. Infants que han fugit de la misèria, que s’han embarcat sols o han perdut la família pel camí, pensant que al món occidental tenen alguna possibilitat més que no pas quedant-se al seu país. Hi ha qui creu que al proporcionar-los acollida es fomenta l’efecte crida perquè en vinguin molts més. Ningú no es pregunta per què fugen. A dia d’avui, estem parlant d’uns 10.000 joves en aquesta situació. El problema no resolt és que quan compleixen 18 anys se’ls posa a la porta i que s’espavilin. Aquí comença l’autèntica marginació. La veritat és que l’acollida que se’ls proporciona deixa força que desitjar. Les instal·lacions sovint són insuficients i amb males condicions. Els processos de tutorització i seguiment no són els que caldrien –estem parlant de nens sols– i no es gestionen els aspectes o mancances emocionals que se’n deriven. Hi ha molts casos d’abusos i episodis de prostitució infantil al seu entorn. En lloc de proporcionar-los educació i perspectives de futur, se’ls indueix a desenvolupar l’instint de supervivència en condicions miserables. Veuen com en el terreny polític s’han convertit en tema de discòrdia, on moltes comunitats autònomes es resisteixen a oferir una quota d’acollida proporcionada. Sembla obvi que no es poden quedar tots allà on arriben, que és fonamentalment Canàries. Fins ara, el repartiment a l’Estat evidencia no tant la desigual cultural d’acollida dels territoris, sinó la falta de moralitat d’algunes opcions polítiques. Per l’extrema dreta d’allà i d’aquí, un tema per reafirmar el seu relat sobre una immigració, diuen que induïda, que ens estaria colonitzant i promovent la gran substitució. El Partit Popular intenta llimar el discurs reaccionari, però la Comunitat de Madrid és on hi ha proporcionalment menys joves en aquesta condició. Per a Vox, la gran excusa per fer un pols al seu soci de les dretes. Tot i que les dades no ho avalen, es tracta d’associar de manera correlacionada els augments de la delinqüència amb el nombre de menas que hi ha radicats al nostre país. El govern espanyol pretén pactar amb les comunitats autònomes un cert repartiment, ja que resulta obvi que donar atenció a grans quantitats resulta dificultós. Canàries en té 3.000 i Galícia 209, per posar exemples extrems. Es tracta de finançar-ho de manera proporcionada no tant per la càrrega que suposa sinó per fer les coses bé. Caldria evitar que aquesta condició d’avui sigui l’avantsala de la marginació del demà. Se’ls ha de proporcionar suport i acompanyament perquè puguin tenir oportunitats i desenvolupar el seu projecte de vida. S’ho mereixen i ens ho mereixem. La cultura de l’estigma cap a ells no els ajuda, i encara menys ens ajuda com a societat. Incorporar-los adequadament és el que cal humanament, però també resulta socialment i econòmicament el més intel·ligent. L’extrema dreta no fa sinó utilitzar el tema tot apel·lant a baixes passions i a la criminalització del diferent. Ho fa aquí, com també a tot Europa. Els mateixos que abusen de la mà d’obra migrant per la seva indefensió, de manera paral·lela la blasmen perquè diuen dilueix la nostra cultura i model de vida, no la volen veure pels carrers i la converteixen en el boc expiatori de les frustracions personals o col·lectives. La misèria moral, la demagògia, l’exclusió i la xenofòbia campen per la culta Europa. A França, sortosament, els electors han posat peu a la paret, i han demostrat dignitat. La mantindrem aquí?

La cultura de l’estigma cap a ells no els ajuda, i encara menys ens ajuda com a societat.

Menas