Alguna cosa es devia fer malament quan una part del votant progressista ara ho fa fins i tot per l’extrema dreta

És la regió més gran i més poblada d’Espanya. També la que políticament és més determinant per una qüestió de pes parlamentari. Feu tradicional de l’esquerra, especialment del PSOE, la falta d’alternança política durant més de quaranta anys va portar a la pràctica d’un caciquisme d’esquerres que ara es paga, i molt. Tot apunta que es continuarà sufragant la factura i que la dreta tradicional del PP més l’extrema de Vox aconseguiran el proper diumenge una majoria folgada. Els populars apostarien per una victòria en solitari que no els obligués a carregar amb l’estigma del pacte amb la dreta més cavernària, especialment quan representa aquesta una candidata incorrecta i sobreactuada que sembla una caricatura d’ella mateixa. Les enquestes indiquen, però, que l’electorat popular no fa fàstics a aquesta suma i que més aviat l’abona. Es va normalitzant allò que és moralment injustificable. La polaritat política exagerada que s’ha estimulat tantíssim a Andalusia ha generat aquest tipus d’actituds que més que democràtiques semblen pròpies de la cultura de les bandositats. Sorprèn que una societat modernitzada i que semblava haver superat les submissions socials d’antany es torni entregar de manera alegre al predomini de les formes i el fons de l’hegemonia dels señoritos. Encara que tradicionalment Andalusia havia estat la zona més endarrerida d’Espanya, la que aportava mà d’obra a les regions més industrioses o l’exportava cap a Europa, ja fa unes dècades que les coses hi han canviat força. Per volum, és la tercera regió econòmica espanyola, tot i que el seu PIB per càpita encara sigui un 20% inferior al punt mig. Però fa temps que creix per sobre la mitjana espanyola. Després de la mecanització del camp dels seixanta i setanta i la seva marxa de població, va aconseguir per mitjà del seu clima i un bon conjunt d’atractius turístics, aixecar un sector que li ha proporcionat riquesa i ocupació, tot i que també bones dosis de destrucció del seu litoral. També s’ha convertit en un dels destins preferits per instal·lar-se per una part dels jubilats alemanys o britànics que es beneficien de la seva qualitat de vida a preus relativament baixos. Una mena de Florida al sud d’Europa. Encara que el turisme i la creació de grans zones residencials han fet de gran palanca de progrés econòmic, el cert és que no s’ha apostat només pel monocultiu d’aquestes activitats. Pols industrial han crescut a l’entorn de la badia de Cadis o en l’entorn de la Sevilla eterna, amb factories tecnològiques molt reputades, mentre que Màlaga es convertia en la mostra de la puixança de la regió fent-ne una ciutat de referència de la modernitat i entregant-li la capitalitat cultural. El pes demogràfic i el seu alineament polític van facilitar dècades d’abundoses inversions en infraestructures i comunicacions, i no només aquestes; que han portat la regió no només a millorar la seva renda, sinó també la seva autoestima. Les polítiques d’esquerres, amb totes les contradiccions, contraindicacions i fenòmens de clientelisme que es vulgui, han canviat profundament aquesta terra i la seva gent. “No la va a conocer ni la madre que la parió”, havia previst l’histriònic Alfonso Guerra. Però, si més no en les formes i les actituds, alguna cosa es devia fer malament quan una part del votant progressista ara ho fa fins i tot per l’extrema dreta. Es pot pensar que això va amb els temps que corren, que passa gairebé a tot arreu, que és la confusió imperant entre la ciutadania en moments tan estranys. A les esquerres no els queda més opció que intentar tornar a connectar amb la seva base social i fer-ho a partir de projectes intel·ligibles i centrats en el que és realment important més que no pas en qüestions identitàries que, més aviat, mobilitzen per reacció els opositors. El principal enemic del progressisme aquest diumenge és l’abstenció altíssima que es preveu entre els seus possibles electors. Les dades són clares, les classes mitjanes i acomodades estan mobilitzades i motivades, mentre que els sectors populars i més necessitats estan desactivats i apunten a la indiferència. No sembla que en pocs dies puguin canviar gaire les tornes. En política els estats d’ànims tarden un xic a mudar. L’abstenció té les seves raons encara que la “raó política” no les entengui. Amb els resultats a la mà, la dreta parlarà de l’evidència d’un canvi de cicle a Espanya, mentre que a l’esquerra li resultarà difícil restringir-ho a una dinàmica purament regional. El discurs i la cultura d’una dreta extremadament agressiva i grollera anirà avançant de manera gairebé inexorable.