| 09:58
Opinió

No es pot ignorar un horitzó racional i necessari, però tampoc no es pot pretendre ser estratègic des de la immobilitat

Un pla regional alternatiu: governar és fer política en gran (i IV)

Les actuacions que podem fer a la regió no són simples de definir, però hi ha un bon camí possible de transitar. Ho hem vist als articles anteriors [vegeu EL 9 NOU del 31 de desembre i els del 7, 14 i 21 de gener]. Ara bé, definir com governar-ho esdevé un camp totalment enverinat. Tanmateix, hi entrarem davant la paràlisi del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB) que se n’escapa per la tangent, amb solucions que defugen el problema. Aquest és un debat enverinat per diversos motius:

a) Per una situació de graduals corones de perifèria que han quedat congelades: Barcelona amb llei pròpia, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) amb 36 municipis i amb una maquinària potent en mitjans pressupostaris, humans, competencials i empresarials (TMB i altres) i, més enllà, ens queda el buit regional sense cap institució.

b) Per una esquizofrènia institucional catalana constitucionalment bloquejada: les províncies són les regions oficials, les diputacions no es poden tocar, però són inoperants, sobretot a Barcelona, que és enorme, poblada i de 120 quilòmetres de punta a punta.

c) Per por política. Cap partit no s’atreveix a fer una proposta de regió metropolitana, tot i que Pasqual Maragall va fer un valent primer pas de regionalització a escala catalana, que quedà inacabat. Ara ho podríem aprofundir, sobretot després del reconeixement de la vegueria del Penedès, però hi ha pànic.

d) Perquè ja ens va bé: els ajuntaments dins l’AMB en cobren rendes –procedents de Barcelona– i no volen ampliar perquè hi perdrien. A la perifèria es prefereix queixar-se –Ajuntaments de l’Arc Metropolità– a proposar solucions. Tot plegat resulta impresentable, però és tan real com fossilitzat.

e) I, a més, l’AMB està mal dissenyada: no segueix cap mapa defensable: arriba a un carrer de Sabadell, abandona Martorell, però conté Begues, salta Collserola, però la frena el turó de Montgat, etc.

g) Perquè res no encaixa: l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM) de Barcelona arriba al Ripollès i és despòtica a 10 comarques on mana sense cap d’elles.

h) I, finalment, els departaments de la Generalitat segueixen altres mapes, sempre sui generis.

Amb aquest panorama, predicar simplement “coordinació institucional, mecanismes flexibles” i altres subterfugis del gènere és una derrota, una renúncia a ser veritablement estratègic. És música celestial. I, no obstant això, tot i la complexitat del panorama, en podem dir algunes coses:

1. El fet metropolità s’ha d’endreçar a la regió de Barcelona, com també a la del Camp de Tarragona i si posem l’accent en el substantiu –regió– i no en l’adjectiu –metropolitana– és pràcticament tot Catalunya que caldria regionalitzar.

2. Aquest pas s’ha fet a l’Aran (1990) i a l’AMB (2010) i no continuar resulta una injustícia que només parteix del fet de sotmetre’ns a la singularitat barcelonina, un motiu indefensable, un greuge a la resta.

3. Les grans regions metropolitanes (París, Londres, Manchester…) contenen districtes. Algunes matèries es porten a escala de districte –comarca, en podríem dir– i altres, en conjunt. És obvi, no farem un únic govern amb dos terços de la població catalana i seu a la Zona Franca. Seria estúpid i inviable. Cal compartir i alhora especialitzar, res d’estrany.

4. Tot i aquest context, el PEMB ni s’ha pronunciat amb vistes a veure la regió de Barcelona com una suma de districtes. Seria un pas mínim, molt evident, però fins i tot això se silencia al PEMB.

5. Es podria començar pas a pas, en una perspectiva de regionalitzar el conjunt del país i un dia, en el futur, aquests àmbits arribaran a ser les vegueries, regions amb més pes polític. Però per a aquest pas caldria abans dissoldre les diputacions i fer d’aquestes regions circumscripcions al Parlament. Es pot caminar pas a pas, sense pressa, però cal crear un horitzó i, repetim, el pas del 2010 de Pasqual Maragall anava en la bona direcció. Hauríem, si més no, d’aplicar l’Estatut en trams que són plenament possibles.

6. I aquestes regions, a la llarga, serien com l’Aran, les diputacions basques, els consells insulars i set comunitats autònomes uniprovincials: òrgans directament electes i políticament responsables, no com ara les diputacions, que són balnearis de regidors descavalcats.

7. El PEMB vol creure –o fer-nos combregar– que 1,3 milions d’habitants poden quedar sense reconeixement, administració, ni govern? Aquesta és la dimensió del Vallès, poc menys que Barcelona ciutat. En proporció, és el mateix pes a Catalunya que aquesta dins Espanya (16%) i és superior a set comunitats autònomes. Posats a ignorar realitats, aquesta és gruixuda. Et raspallen l’esquena, tot dient: “Sou el motor industrial”, però et neguen. I és que ser perifèria és segregació civil i l’ostenten.

Tot plegat és complex, certament cal prudència. Però no es pot ignorar un horitzó racional i necessari. No es pot pretendre ser estratègic des de la immobilitat i el simple ignorar la realitat del problema. Ser conjuntural i estratègic són dues opcions contradictòries, per la qual cosa s’ha renunciat a ser estratègic. Però és aquí on som, molt sucre i embolcall que ens porta a un PEMB que amaga molt.

Governar vol dir fer possible allò necessari, transformar més enllà de la immediatesa. El PEMB de Barcelona no ha après dels camins que fa anys vàrem obrir amb imaginació i voluntat en les transformacions urbanes. Llavors era necessari i ara sembla que és totalment prescindible i que amb la simple retòrica ja passem, com si no hi hagués cap crisi a superar, cap fita a assolir, com si ja fóssim complaguts metropolitans de naixença, com si el món no es mogués.

(Continuarà amb l’epíleg)