Devia ser cap a finals del segle XII –entorn de l’any 1170– quan un monjo de Ripoll va anar més enllà en la tasca que li havien encomanat a l’escriptori del monestir. Aprofitant els pergamins en blanc d’un llibre de la biblioteca –un glossari de termes, comparable als actuals diccionaris– va escriure una vintena de poemes en llatí de caire amorós, o directament eròtic.
S’acaba de presentar la primera edició d’aquests textos traduïda al català amb total fidelitat a la versió original, és a dir, respectant la mètrica i la rima dels versos. El ‘Cançoner de Ripoll’ (‘Carmina Rivipullensia’) l’ha publicat l’editorial Adesiara, amb traducció de Jordi Raventós –que a més de filòleg i romanista és el responsable de l’editorial– i pròleg del també filòleg Pere J. Quetglas, professor de la Universitat de Barcelona. Tots dos van presentar el llibre dimarts a Barcelona, al costat del filòleg Anton M. Espadaler.
La supervivència d’aquests versos escrits d’amagat és el que els converteix en excepcionals, segons Jordi Raventós. Que un monjo il·lustrat deixés córrer la imaginació no devia ser gaire excepcional, “el miracle és que això hagi arribat als nostres dies”, explica Raventós. L’atzar hi va jugar un paper. El ‘Liber glosarum et etymologiarum’ on hi havia els poemes es va convertir en el manuscrit 74 del fons de la biblioteca de Ripoll.
L’any 1820, tot el fons ingressa a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i el bibliotecari Pròsper de Bofarull comença a catalogar i relligar els volums. Més endavant, els llibres van tornar a Ripoll però el manuscrit 74 es va quedar a Barcelona perquè Bofarull no havia acabat la feina. Havia trobat els poemes? No se sap, però el fet va ser providencial: l’any 1835, amb la desamortització de Mendizábal, el monestir de Ripoll queda abandonat i es crema tot… excepte el llibre que era a Barcelona.
Havien de passar uns anys, però, abans que els poemes eròtics sortissin a la llum: això va succeir quan Lluís Nicolau d’Olwer els va descobrir i publicar, l’any 1923, en la versió original llatina i atribuïts a un anònim enamorat. Fins i tot va aventurar un possible autor, el monjo Arnau de Mont, però l’atribució no sembla prou sòlida. Des de llavors, només se n’havia publicat una traducció al castellà i una altra al català.
Aquesta última va sortir a la llum l’any 1995, a càrrec del filòleg ripollès Ramon Sargatal i en una edició patrocinada pel Consell Comarcal del Ripollès que va tenir una limitada difusió. Jordi Raventós no s’explica que un text com aquest –comparable als coneguts versos de Carmina Burana en molts sentits– no hagi tingut més difusió, “si no és per un problema de país, perquè això no interessa a les grans editorials”. En el seu cas, van decidir de publicar-ho “perquè la nostra editorial va néixer per això, perquè hi ha títols que han d’existir en català”.
El desconegut monjo poeta de Ripoll era prou conscient de la seva malifeta i per això volia quedar en l’anonimat. A més, capgirava els títols dels poemes per fer-los més il·legibles: així, per exemple, ‘De amore’ es converteix en ‘Eroma ed’ (poema XVI).
Jordi Raventós el considera un bon escriptor, “que sabia molt de llatí” i prenia com a referent la poesia amatòria clàssica. Per això no ha estat gens fàcil traduir els textos respectant l’original: rimes consonants, rimes internes, mètrica, ritme… “Ha estat difícil i complicat, però vaig començar agafant-m’ho com una distracció, fent un trosset cada dia”. Al cap de dos anys, ha pogut donar a llum versos com aquests: “Jo la cama suau li agafo, i a això no es refusa / ans em deixa de grat àdhuc les cuixes tocar…”
{{ comment.text }}