Alba Jaumandreu. Vic
Són quarts d’onze del matí, fa fred. Començo a caminar cap a la Plaça, tant emblemàtica com preciosa i acompanyada de tanta història… Si cada un dels arcs que conformen la plaça del Mercadal de Vic poguéssin explicar tot el que han vist en aquests últims mesos, i el que han escoltat dia rere dia…
Comença el Nadal, i Vic és il·luminada amb el seu mític i reconegut arbre de color blau, però enguany l’acompanyada un adorno diferent. Al capdamunt hi trobem un llaç groc. Un arbre de nadal reivindicatiu, un Nadal amb clam polític. La plaça ja té una pàgina més per escriure en la seva llarga història.
Avui el cel està gris, un dia plujós a la plana de Vic, que com cada matí d’hivern ha estat acompanyat de la boira, humida i freda tan característica de la ciutat. Però sembla que el cel sàpiga què clama la terra, què vol i què reivindica.
Des de sota un arc, per protegir-me del fred i de les quatre gotes que cauen, observo la plaça, la gent que hi camina i el que la plaça per sí sola m’explica. Fa pocs dies podíem trobar al costat de l’arbre una petita presó per reclamar la llibertat dels presos polítics, algun d’ells de terra osonenca; encara hi podem veure, però, la gran pancarta, avui recollida cap a un cantó per seguretat per l’avisament de fred i pluja, que reclamava, també, la llibertat dels presos.
Començo el meu camí cap als carrers del nucli antic, conservats perfectament i amb un encant especial; encara amb llambordes inestables com quan i passaven carros carregats tirats per animals, avui no hi ha mercat i puc sentir la calma que els carrers desprenen. Respiro i l’ambient es nota expectant, tens però amb il·lusió nadalenca. Encara amb ressaca del Mercat Medieval, la ciutat va agafant ambient.
Com totes o pràcticament totes les ciutats mediterrànies, Vic té i conserva les seves restes romanes endinsades en el nucli antic de la ciutat. Caminant arribem al Temple Romà. Gent que passa i ni se’l mira; acostumats a la seva presència, però jo em disposo a fer-hi una fotografia, igual que tots aquells que visiten la ciutat impregnats de restes romanes.
Em sorprèn i m’entristeix que el nucli antic no està especialment il·luminat amb motius nadalencs. Paro i pregunto, la Carme, vigatana de tota la vida em diu que mai s’ha il·luminat gaire, però que li faria il·lusió que es cuidés més perquè és la història de la ciutat.
Segueixo i més endavant topo amb algú que també fa fotografies al Temple Romà, li demano per les llums de nadal, i sorprès em diu que no se n’havia adonat però que tinc raó. Què passa amb els vigatans del centre històric? No viuen el Nadal? O es queda simplement a la plaça?
Em fixo amb les botiguetes que es conserven, aquelles de tota la vida i que estan igual que quan van néixer. Fosques, petites i amb cert encant. Llibreries plenes de piles de llibres, plenes de lletres i de records. També, poc decorades. Em fixo en concret amb una. Una botiga petita molt antiga però que quan entres pots trobar-hi des d’una peça antiga fins a un quadre amb un missatge motivador, que ara està tan de moda. Pregunto i em diu que vol seguir conservant l’essència de la botiga que amb tant d’esforç van construir els seus pares.
Segueixo pel nucli antic i arribo al famós Museu Episcopal, i la plaça sense decorar. Què passa amb el Nadal a Vic? M’endinso per més carrers i on circula poca gent, un divendres a mig matí, arribo al carrer del nucli antic, segurament, més transitat per les seves botigues, i aquí sí, ple de llums de Nadal. Em fixo en especial amb una botiga. Em sorprèn, any 1850,i encara conserva el seu encant. De fusta massissa, fosca i al mig del centre històric. Entro i sento aquella olor de botiga antiga, barrejada amb totes les especies, fruits secs, i ara com no, torrons. Pregunto per la vida de la gent de Vic, i em respon orgullosa, que són gent de bé, bons i orgullosos de les seves arrels. Decideixo sortir.
Camino i torno a arribar a la plaça i sí, entenc que els vigatans i les vigatanes es puguin sentir orgullosos de la seva terra, de les seves arrels i sobretot de la petita ciutat que tenen. Els arcs, la gran plaça, l’arbre, el campanar, la història, els carrers, la boira… Cada detall forma Vic i entenc que la gent se senti orgullosa.
Enyoro més Nadal i menys política. Enyoro les reivindicacions lliures, però entenc el moment que viu el país, i sobretot una ciutat que hi està tan arrelada.
El gener Vic torna a tancar les seves portes per tots els forasters, fins a l’any que ve, junts per Nadal de nou.
{{ comment.text }}