Jordi Julià: “Mercè Rodoreda era una persona molt intel·ligent i ambiciosa a l’hora d’escriure”

Fa nou anys va publicar L’abrupta llengua sobre la poesia de Rodoreda. Ara hi torna amb L’Odissea de Mercè Rodoreda. D’on ve aquest interès per la seva poesia? Surt del meu interès per la poesia en general. M’interessa qualsevol autor que escrigui poesia. Jo també escric poesia i, per tant, m’agrada veure què han fet els altres, i sobretot si formen part de la teva tradició per si en pots aprendre alguna cosa. I després, perquè la Rodoreda ja m’agradava i m’interessava com a narradora, com a autora de novel·les i de contes. I per tant, quan el 2002 va sortir publicat Agonia de llum, que aplega la seva poesia i que ara han reeditat, me’l vaig llegir i vaig pensar que era molt interessant i que bé valia la pena explicar una autora d’aquestes que han quedat tan oblidades. Tampoc tenim tantes dones que hagin escrit poesia des de la tradició catalana i està molt bé que puguem recuperar el seu mestratge i la seva herència. Així, també es va moure per la curiositat. Sí, m’hi vaig posar bàsicament per una curiositat. Rodoreda havia fet una obra prou important perquè jo m’hi pogués dedicar. Vaig veure la possibilitat d’intentar explicar per què una narradora exiliada a París, un bon dia després de la Segona Guerra Mundial, enmig de les penúries de la postguerra, es posa a escriure poesia. I per què ho va fer? Hi va influir aquest exili? Sí i no. Són diversos els factors que fan que Rodoreda escrigui poesia a l’exili. Primer de tot, ella ha de treballar per viure, fa de cosidora i, per tant, té molt poc temps al llarg del dia per posar-se a escriure. Sempre li havia agradat escriure perquè considerava que era el que la realitzava. I quan tens una feina i t’agrada, el que tens ganes és de posar-la a la pràctica. I en aquella època, a París, en un pis petitet que compartia amb el seu company, Armand Obiols, de cop i volta se li comença a paralitzar el braç dret. Quan està molta estona escrivint es queda sense força i no pot escriure. Llavors, el que se li acudeix és que pot escriure una cosa molt més breu, fins i tot més que els contes, que són els poemes. I a més, en aquell París de 1946 coincideix amb Josep Carner. I com la va influir? Va ser decisiu? Ell li va dir que per què no escrivia poesia. I tenint en compte que el seu company, de la Colla de Sabadell, també escrivia poesia, va decidir provar-ho. A més, hi ha la curiositat que Rodoreda enviava a Carner els poemes perquè li digués què li semblaven. En Carner no jutjava mai el contingut, sempre intentava millorar-lo pel que feia a qüestions tècniques, però sempre respectava que una persona pogués explicar el que volgués i com volgués. Per tant, aquest diàleg poètic a través de cartes la va animar a continuar escrivint. Això, i també un altre factor. En Carner li va dir que si escrivia poesia podia participar en els Jocs Florals i guanyar algun premi. Al final en va guanyar uns quants. Sí, va guanyar tres anys consecutius la Flor Natural i es va convertir en mestre en Gai Saber. Era la primera vegada que passava, i a més, era una dona. Hi havia poquíssimes dones que l’haguessin guanyat. I a banda d’aportar-li quatre calerons que li anaven molt bé, també era la manera d’obtenir un públic, cosa difícil a l’exili. Això és més o menys el que vaig voler explicar a L’abrupta llengua, on em vaig dedicar a les seves primers provatures, als poemes que van de 1946 a 1948. I intentar explicar com van ser d’importants en aquell moment, a l’exili, i com hi havia una part personal important que hi va influir. Ella tenia unes inquietuds i neguits més aviat sentimentals i necessitava escriure, i a vegades, la poesia, com que és més simbòlica que no pas un conte, va bé per explicar coses sense ser tan directa. Va ser una poesia que no va publicar mai? Rodoreda va decidir, en algun moment, no publicar la poesia que tenia escrita. “Món d’Ulisses” va sortir a Agonia de llum el 2002, i van sortir alguns poemes a les revista Els marges, a primers dels anys 80. A més, si ens situem a París, als anys 50, veiem que era impossible buscar un editor de poesia i, sense tenir un gran nom, encara era més difícil. Quan es va veure amb cor de publicar-ho, ja a Catalunya, als anys 60 i 70, va veure que la poesia que es feia llavors no era la poesia que havia escrit als anys 40 i 50. Per tant, podria ser vista com una cosa passada de moda, extemporània, i no es va voler arriscar. La Rodoreda ja començava a tenir un nom, i per tant, per què havia de publicar uns versos juvenils o no del tot perfectes? En aquell moment ja havia perdut els condicionants que provocaven que escrigués poesia. Tot i això, no els va desdenyar mai i els va conservar sempre. Al Mons d’Ulisses hi ha poemes, però també alguna cançó. Sí, la majoria són sonets, i al final hi ha alguna cançó perquè s’adona que si fa només sonets pot ser monòton. Però sobretot comença escrivint sonets, que és la gran forma tradicional francesa i també catalana, tot i que a la meitat del segle XX va començar a entrar en crisi. Ella fa sonets. Ho fa amb alexandrins, sis més sis; després ho fa amb decasíl·labs, amb rima, i per tant, són poemes que podríem dir clàssics, tradicionals, però no en el sentit de populars, no en la idea de mossèn Cinto Verdaguer, sinó que entronca directament amb la tradició de Josep Carner i Carles Riba. Com són aquests poemes? Són molt diferents perquè ella va provant coses, és molt inquieta. Això ho podem veure també en les seves novel·les i en els contes, no n’hi ha cap d’igual. En cada conte experimentava alguna cosa, ella era molt intel·ligent i quan escrivia volia aprendre i experimentar. I en la poesia fa el mateix. Uns poemes són molt més simbòlics, molt més críptics, s’assemblarien més a la poesia postsimbolista de Riba; uns altres són més descriptius; hi ha uns poemes que són mitològics i per tant que parlen de L’Odissea, com el cas d’aquest Món d’Ulisses, i hi ha uns poemes en què dona veu a personatges de la literatura i la tradició, personatges de la Bíblia. I això és una de les característiques més típiques de Rodoreda. Fa el que en diem monòlegs dramàtics. Destacaria algun poema? N’hi ha un que trobo que és magnífic, sobretot per l’època en què va ser escrit, en què parla un fetus des de dins la panxa de la seva mare. Estem parlant de 1946, 47, 48, i això és molt trencador, diferent, però ella ho fa, amb un sonet, que és una forma més o menys clàssica. L’autora està donant vida a un fetus i fa el que en diríem un cant espiritual, parla a Déu, i li diu que si ha de patir gaire, que si de cas no el faci néixer, en el que és en una mena d’apologia de l’avortament. Això és molt fort i molt arriscat. I aquest interès pel món clàssic d’on li venia? Hi ha algunes hipòtesis. El 1922, fa 100 anys, James Joyce escriu Ulisses, una novel·la que, volent ser el màxim de moderna, s’inspira en el món clàssic. Per tant, els grans clàssics sempre serviran als autors posteriors per dialogar-hi, per aprendre coses o, fins i tot, per validar la seva proposta d’escriptura, per prestigiar-la. Però a més, després de la Segona Guerra Mundial, Carles Riba estava revisant la seva primera traducció de L’Odissea. I a més, Ulisses, en el món dels exiliats és vist com un símbol, perquè és el personatge que a causa d’una guerra no pot tornar a la seva pàtria. Però, a més, en aquell moment, en què Europa s’ha destruït completament, amb una crisi de referents, torna el món clàssic, el que cal és poder tornar a les bases d’Europa, de la pròpia civilització. I això és la seguretat que et dona sempre un clàssic. Rodoreda dona veu a les dones i a la gent de classe baixa, i no tant a la figura d’Ulisses. Jo crec que el que més interessava a Rodoreda és tornar a explicar aquelles històries des del seu punt de vista. Ella intentava agafar els personatges de la tradició literària i donar-los veu. Ho va fer, per exemple, amb un poema dedicat a Calipso, l’amant abandonada per Ulisses. I ho fa amb un altre poema dedicat a Penèlope. Per tant, ella ja havia començat a donar veu a personatges de la tradició literària, i crec que s’adona que aquí té un filó, que pot continuar escrivint. La història que explica Rodoreda no és la d’Ulisses, la del retorn, crec que la història que vol explicar és la història del món mitològic que viu Ulisses, perquè crec que hi troba un reflex molt directe amb el món d’aquell moment, amb les penúries, edificis enderrocats... Ulisses no va poder tornar després de la guerra de Troia, i retrata aquell món postbèl·lic. I Rodoreda està escrivint això després de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, a París, en un món absolutament transformat. I també té el seu sentit en el moment actual. Rodoreda ens proposa una altra manera de veure les complexitats d’aquest món en el qual no és important el rei que no pot tornar, sinó tothom qui està patint. Llavors, amb aquesta mirada més democràtica a tots els personatges fa que molts d’ells, que no havien tingut veu, surtin i puguin parlar. I si ho volem fer avui dia, és exactament el mateix. Si en un món postbèl·lic, de crisi globalitzada veiem que no són important els estats ni els grans dirigents, sinó la gent que pateix, la mirada de Rodoreda ens serveix per entendre el món d’avui. També és una mirada molt contemporània i moderna, diferent de la que havia tingut sempre de L’Odissea. Ella dona veu a les dones que generalment va abandonar Ulisses i també als personatges que mata o a qui els provoca la mort. La història de L’Odissea és una història de molta crueltat. Per tant, no són uns poemes d’amor. El que passa és que si vas pensant en la vida de la gent, no tot són flors i violes. I el que fa Rodoreda en les seves novel·les, en els contes i en la poesia és explicar una petita alegria, però també allò que et fa més mal i que et queda a dins, que és la insatisfacció. Fixa’t que a part de fer parlar personatges de la classe baixa i dones, també fa parlar morts. És una innovació molt gran. Hi ha poemes que realment són durs, i que parlen d’una visió desenganyada de l’existència. En els fons sí que és una visió una mica amarga, però hem de pensar una cosa: és una exiliada que ha hagut de deixar la seva família, que ha patit una Guerra Civil i una Segona Guerra Mundial, que malviu treballant 14 o 16 hores al dia, i que no pot escriure i no es pot dedicar al que vol. Per tant, suposo que el més lògic és que no faci poemes de màxima alegria. Però curiosament, aquests poemes que parlen de la nostra existència i de les penes que tenim són una manera d’entendre la complexitat humana. Són poemes que ajuden a pensar, mentre t’estan explicant una història. Com ho ha estructura tot plegat? Jo el que he volgut és agafar tots els materials que crec que poden estar relacionats amb aquest projecte, amb aquest moment d’escriptura, i intentar explicar-los i parlar de com va començar a escriure, per què es va interessar per L’Odissea, per què va fixar-se en uns personatges més que en uns altres, i com ho va anar modificant, és a dir, com va anar creixent poèticament. El que he intentat fer és unir els poemes per cicles de composició i anar-los explicant. Al llibre hi ha el comentari dels poemes, els poemes perquè el lector pugui llegir allò que estic comentant, i llavors hi aporto els passatges de L’Odissea que penso que poden lligar amb els sonets que ella fa. I poemes que poden haver influït en ella. I faig una hipòtesi de l’estructura del llibre. I també hi ha poemes inèdits, no? Sí, mirant els poemes, m’adono que n’hi ha d’inèdits. Alguns són versions de poemes que ja hi són, però que estan molt canviats, i també hi ha algun poema que no ha estat associat a Món d’Ulisses, o que l’editor va desestimar volgudament. Jo crec que es poden llegir i vincular amb aquests processos d’escriptura. Aportar un poema nou ajuda a posar vincle entre dos moments d’escriptura. Per tant, l’aportació d’aquest llibre, 20 anys després d’Agonia de llum, és major? Jo crec que L’Odissea de Mercè Rodoreda és un complement. La gràcia és que aquest ja és autònom, perquè aquí hi ha tots els poemes. És a dir, qui vulgui conèixer tot Món d’Ulisses pot trobar-lo aquí. En l’altre llibre sobre Rodoreda jo no citava els poemes, sinó que citava alguns versos pensant que feia poc que s’havia publicat Agonia de llum, on hi havia tots els seus poemes. Però és que aquest llibre s’ha passat més de 10 anys exhaurit. Per tant, ara tenia clar que havia de posar els poemes. Els poemes de Rodoreda no tenen gaire bibliografia, però els que en tenen més són aquests, perquè està considerat el millor llibre de la Rodoreda, segons els especialistes. I vostè també ho considera? Sí, sens dubte. És el millor llibre de poesia de la Rodoreda. Com a poema, com a ambició de projecte, com a versatilitat en el projecte, com a ganes d’aprendre i experimentar. Aquí hi ha alguns dels seus millors poemes. Crec que Rodoreda és una poeta important en la nostra tradició, una tradició catalana que sempre ha estat tan pobra per les seves circumstàncies històriques, polítiques i lingüístiques. Prescindir d’una poeta tan important com ella són ganes de no tenir una herència. Comenta en el llibre que tenia tanta obra com Clementina Arderiu o Rosa Leveroni. Però tothom pensa en Rodoreda com a narradora. El que passa és que Rodoreda és una narradora de primera divisió. Per tant, la imatge de la narradora ha empetitit la Rodoreda poeta. El que ha passat també és que descobrim la Rodoreda poeta el 2002. Jo no diré pas que Rodoreda sigui tan important com Carner, que no ho és, ni com Gabriel Ferrater, perquè tant l’un com l’altre van transformar la poesia. Rodoreda fa una poesia valuosa en un moment determinat, i han de passar 70 anys fins que hi hagi una edició més o menys àmplia de la seva poesia. Encara faltaria, per exemple, l’edició crítica de la seva poesia. Per tant, crec que val la pena, igual que val la pensa estudiar la poesia de Leveroni, d’Arderiu o fins i tot de Pesarrodona. Passa que a vegades tenim una mica d’autoodi als catalans. Sembla que allò que ve de fora és millor. Si fem això, malament, perquè si esperes que els altres, els veïns, et deixin herències, no ho faran. Les herències les has d’assumir tu com a pròpies. Creu que amb aquest llibre contribueix a posar en valor la poesia de Rodoreda? M’agradaria pensar que sí, però no vull ser gens presumptuós. És un exercici de lectura. Aquest llibre pot interessar a qui li agradi llegir poesia, a qui vulgui conèixer la poesia de Rodoreda... Crec que puc demostrar que era una persona molt intel·ligent i ambiciosa a l’hora d’escriure, sempre fent coses diferents. Si a algú l’interessa el món de la Rodoreda, també com a narradora, aquí ja es comença a forjar. És la Rodoreda en tota la seva salsa. No espero que a partir d’aquí Rodoreda sigui molt més important. Ja ho és. Senzillament vinc a explicar que això és interessant, i que mentre ens dediquem a estudiar l’Ulisses de Joyce, per què no podem estudiar L’Odissea de la Mercè Rodoreda? Per què no?

Jordi Julià: “Mercè Rodoreda era una persona molt intel·ligent i ambiciosa a l’hora d’escriure”

Les remeieres

El SEAIA d’Osona Acció Social celebra 25 anys amb una jornada a Calldetenes

Portes obertes i actes en el Dia Internacional dels Museus a Osona

La Festa Verdaguer destaca la lluita del poeta per la veritat

LA PREGUNTA

El conflicte entre el departament d’Educació i els mestres es resoldrà a curt termini?

Mor una noia de 25 anys en sortir de la carretera i bolcar amb el cotxe a la C-17 a Vic

“Vaig veure en un anunci a EL 9 NOU que buscaven professors i vaig decidir presentar currículum per provar-ho”

S’expandeix també a Osona la tendència de reconvertir baixos comercials desocupats en habitatges

Carré, de Torelló, a punt de presentar concurs de creditors

Una dotzena de ferits en l'incendi d'un bloc de pisos a Roda

Can Colom, de quilòmetre 0 a botiga 5.0

Rescaten un gat atrapat a dins dels ventiladors d'un pàrquing a Vic

Oriol Plana, de Sant Quirze, fabrica maquinària per a granges i indústria agro-ramadera

Ja són dues les persones mortes en l'accident de dimecres a la C-17 a Ripoll

Pressió per treure el parc infantil de la rambla Tarradellas de Vic