Les dues grans apostes del juliol eren Oppenheimer i Barbie. Aquestes dues megaproduccions són les que apareixen un cop per any i se’ls dona el paper de salvar el cinema, cosa molt honorable i lloable, però difícil de creure perquè la feina ja la tenia feta l’equip de màrqueting. Aquesta aventura de la Barbie és molt divertida i no és estrany que estigui recaptant més que un burot un dia de mercat. I és que el tenien molt ben estudiat, exageradament estudiat, diria. Els mecanismes inextricables del capitalisme continuen fent una feina molt pulcra i jo m’ho he passat molt bé durant dues hores.
Aquesta història de la Barbie comença amb la seva conscienciació de la condició humana, i llavors ja no pot fer marxa enrere. Per prevenir-se dels estralls que comet el pas del temps en els humans haurà d’anar al món real i solucionar el problema amb la propietària de la seva nina. En Ken l’acompanyarà. Òbviament, el món real és Califòrnia, United States of America. L’argument és relativament poc important, i la teca bona es troba en l’arc moral dels protagonistes –que és poca cosa més que passar de la innocència absoluta a la realització de l’estat actual de les coses– i la seva ironia.
Com la majoria de la cultura audiovisual avui en dia, la pel·lícula de Barbie és conscient de tot, i la seva ironia no té límits. Dit d’altra manera, és incriticable. Tot el que puguis dir ja ho sap. Que si la crítica que fa a l’empresa Mattel és realment publicitat, que si el feminisme no és tan simple, que si els homes no són tan ximples… Tot això ja ho sap, i el mèrit de Barbie és reconèixer totes aquestes generalitzacions que tenim en el nostre imaginari col·lectiu per convertir-se en una comèdia lúcida i eficaç. D’altra banda, però, l’estudi feminista del metratge és profund i tots els aspectes que es toquen tenen a veure amb les denúncies del moviment; des d’un punt de vista sociològic o humanista deu ser important, però artísticament ho trobo un manierisme execrable. Calia repassar punt per punt de què va la lluita feminista? Tractant-se d’un producte que arribarà a un públic ingent, potser sí.
Fins a quin punt es pren seriosament ho trobem en algunes escenes més pausades i sobretot al final, quan més o menys ens ve a dir, com la cançó dels Pets, que la vida és bonica però a vegades complicada. Tant se val.
{{ comment.text }}