El so de caminar | L’heroi en vaga

En diversos estudis científics, d’aquells que s’observen detingudament individus d’altres espècies, han demostrat que les formigues quan actuen en grup són més intel·ligents; per a elles el tot és més gran que la suma de les seves parts. Quan una sola s’enfronta al problema no té gaires possibilitats. Tot el contrari quan actuen en grup, es transformen en un multiorganisme on es diferencien les parts. De l’aparent moviment caòtic que es pot observar en un formiguer hi ha una sincronització de moviments, cada pas d’un individu agafa un sentit comú, tots busquen una finalitat concreta per complementar la jornada. Ningú es mou del seu rol, encara que hi establim, des de fora, categories i importància dins el grup per les seves funcions, totes ballen a la mateixa música. Si es compara amb els humans, podem adonar-nos que funcionem de manera molt semblant a les formigues, que cadascú té un rol establert. Encara que el canviï, acaba actuant en un sentit global a la comunitat on actua. Però resulta que en un d’aquests estudis, concretament un fet per investigadors de l’Institut Weizmann de Ciència, van concloure que el fet de formar grups humans no amplia les capacitats cognitives d’aquests, com sí que passa amb les formigues. Potser és per l’excés de soroll, massa parlar per organitzar i poc per desenvolupar cadascú les seves virtuts. I alhora, i potser parlo per mi només, un excés d’heroïcitat egoista. Així que a partir d’ara he decidit no ser més un heroi, ni pels altres, ni molt menys per mi. Ja que és molt cansat això de fer el que no soc. Resulta que sempre estic en posat d’atenció per salvar-me de tot allò que m’envolta, he de criticar l’altre per sentir-me més que ell, més que ningú, en definitiva, és molt costós ser un heroi com aquells de les pel·lícules. Vull passar desapercebut, vull deixar de sentir-me dins d’un conflicte permanent, amb no sé qui, allunyat de la pau interior. Estic fart de sentir-me vulnerable i susceptible de ser atacat, que sols una paraula, un lleu xiuxiueig que no m’agradi, una circumstància adversa o un esdeveniment que no hagi previst trastorni tot el meu món i em precipiti al caos. No vull que la frustració de no assolir els objectius col·lectius, per culpa de principis que apunten a pujar l’autoestima, a l’espera de ser aclamat i glorificat per l’eternitat no es duguin a terme, perquè el conjunt no ha anat a l’una. És a dir, culpabilitzar els altres perquè no han fet com jo o si més no, no hi ha tant esforç com un creia que s’hi havia de posar. Cosa que només vol dir que amb aquesta excusa jo he perdut més temps criticant que actuant. Deixo l’heroi en vaga, per alliberar-me de la necessitat d’elevar el meu ego. Humilment, em poso a caminar al costat dels altres, alineo el meu pas per connectar-me al grup i simplement deixar que tota l’alegria interior brolli de dins per participar de la vida.

El so de caminar | L’heroi en vaga

‘Asesinato para principiantes (T2)’

‘The History of Sound’, d’Oliver Hermanu

Tornar a la rutina, tornar al verd

“L’amazic és probablement la tercera llengua més parlada a Catalunya”

LA PREGUNTA

Aprova la dimissió de Trapero?

“L’amazic és probablement la tercera llengua més parlada a Catalunya”

“Escollir l’Amor” en el dol

“Tinc la sort de poder explicar-ho, i ho penso explicar fins a la sacietat”

L'alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, es crema en un incendi a la cuina de casa seva

Condueixen sense carnet i a tota velocitat un cotxe llogat a Alemanya que acaba en una bassa de Manlleu

Mor un home mentre pujava el Taga

Frigorífics Ferrer trasllada part de l’activitat a Centelles per descongestionar la planta de Vic

“L’última abraçada que ens vam fer m’ha perseguit sempre”

Elisenda Carrera serà la candidata d'Aliança Catalana a Vic

Mercè Generó es jubila d'Osonament