Sovint es presenta l’Aràbia Saudita com un país que aprofita l’esport per maquillar la seva imatge. La realitat deu ser més complexa.
Has fet un bon resum de la imatge que en té gran part del món. Hi ha una part de veritat: és un país immensament ric gràcies a un recurs que és essencial per a tots nosaltres. Però també és un país molt desconegut. Potser ara no tant, perquè els últims dos o tres anys cada vegada en sabem més coses: hi ha molts futbolistes que hi van a jugar, festivals de cinema, turisme… Ara també el coneixem pels conflictes a banda i banda del país, tant al mar Roig com al golf Pèrsic. És cert que sovint només en sabem els tòpics. Ells segurament també tenen una certa responsabilitat en aquests tòpics, que no els afavoreixen gaire.
Explica que hi va arribar amb molt d’entusiasme, però també diu que arribar a l’Aràbia Saudita amb la motxilla plena d’experiència no serveix de res. Va trigar gaire a canviar d’opinió?
Vaig adonar-me de seguida que els codis amb què estava jutjant aquella societat eren equivocats. Això m’havia passat en algun altre lloc, però mai d’una manera tan intensa. D’una banda, havia de descarregar prejudicis i, de l’altra, entendre quina era l’ambició dels líders del país.
Venia d’una experiència com a consultor i li van oferir participar en Neom. Què és aquest projecte?
En primer lloc, Neom forma part de la Visió 2030 del govern saudita i del príncep Mohammed en particular. És una regió de la mida de Bèlgica, al nord-oest del país, que fa frontera amb Jordània, al golf d’Àqaba i al mar Roig, i té a tocar Israel i Egipte. Hi ha un lloc, Haql, al capdamunt del golf d’Àqaba, que relaciono amb les escenes de la pel·lícula Lawrence d’Aràbia. És el més semblant al que podríem anomenar una zona econòmica especial, com les que van crear els xinesos a Guangzhou o Shenzhen, però encara de més abast. Són molt a prop d’Europa: al capdavall, a tres hores i mitja o quatre de Barcelona en avió. La seva intenció és aproximar-se al món europeu i veure com poden tenir-hi una relació també de tipus econòmic i social, perquè el consideren molt proper.
L’estrella de Neom és The Line, una ciutat que s’estructura com una gran línia al llarg de molts quilòmetres, amb la sostenibilitat com a principi. No és una idea una mica boja, fer això enmig del desert?
Home, és una idea original. Estem en un moment en què, si no som capaços d’imaginar i de fer un pas endavant quan tenim els recursos intel·lectuals i financers, perdem una gran oportunitat. Això és el que pretenia fer Neom mentre jo era allà. Ara ha canviat una mica, perquè, pel que sé, el projecte va a un altre ritme.
Es podia fer realitat?
Segur. A la nostra època vam excavar els 170 quilòmetres per fer els fonaments. La infraestructura anava endavant. Els moments polítics i la geopolítica internacional van canviant, com sabem, però és totalment factible. L’altre dia veia un reportatge d’una ciutat xinesa, Chongqing, que està construïda exactament amb els mateixos paràmetres de The Line. No és tan bonica com havia de ser o com està dissenyada The Line, ni tan eficient, però tothom està intentant trencar aquest paradigma que ens obliga a destruir natura i a tenir una petjada ecològica brutal perquè hi puguem viure els humans.La intenció era tenir la mínima petjada ecològica possible i construir en un lloc tan únic com el desert, en un moment, a més, de canvi climàtic. El desert és una mena d’avançament d’allà on poden anar a parar moltes regions d’aquí a no gaire.
En la situació geopolítica mundial, com afecten la guerra de l’Iran i les seves derivades el futur de l’Aràbia Saudita?
Aquí hi ha un canvi de paradigma, segurament. Crec que el conflicte actual demostra que el pensament del príncep Mohammed bin Salman és correcte. L’Aràbia Saudita i els països del Golf en general van entendre que només era possible prosperar estabilitzant aquella part del món. I hi ha gent que té interès que això no passi. El control del petroli i del gas és essencial, i tot això també ve amanit per la qüestió de qui vol controlar la zona. I l’Iran i la Guàrdia Revolucionària són un jugador important. També hi té un paper Israel. Hi ha actors que es retroalimenten i d’altres que voldrien dir prou i veure si podem conviure plegats per fer prosperar una població que ens ho demana: la saudita, en aquest cas.
Tornem a Neom. Descriu The Line com molt més que un projecte urbanístic. Podria ser el motor d’un canvi radical al país?
Sí, és molt més que un projecte urbanístic. Primer, des d’un punt de vista polític i administratiu, era l’establiment de la primera regió autònoma de l’Aràbia Saudita, que no és poca cosa. Al llibre explico què significa tot això. Segon, era una regió autònoma que s’hauria regit pel common law en relació amb la Constitució saudita, que té la xaria com a marc de referència, de la mateixa manera que aquí tenim el dret romà. Imagini’s la revolució que això significa en un país on la monarquia saudita és la guardiana dels llocs sagrats de l’Islam, la Meca i Medina. Tercer, nosaltres teníem 16 ministeris i, per tant, 16 sectors econòmics que anaven desplegant-se. Per exemple, tinc el petit orgull personal d’haver estat el responsable del viver de corall més gran del món: cinquanta vegades més gran que el més gran que hi havia en aquell moment, a prop dels Estats Units. O de la planta d’hidrogen verd més gran de la Terra. O de la dessalinitzadora neta més gran del planeta. L’ambició era una ambició d’humanitat. No es tractava de fer una cosa per tenir un negoci. Darrere de tot això hi ha un projecte de construcció nacional. Aquests nacionalistes àrabs, els joves polítics que dirigeixen l’Aràbia Saudita, volen construir nació.
Com és Mohammed bin Salman? El defineix com un nacionalista, un “constructor de nació” que pensa en el futur del seu país més enllà del petroli. És així?
Ell no és el rei, el rei és el seu pare. I, per deixar-ho clar, això és una monarquia autoritària, un règim autoritari amb moltes ombres. Sabem que el 2018 es va produir l’assassinat del periodista Jamal Khashoggi. Aquí no intentem blanquejar res. Però al mateix temps és veritat que tota l’esperança de modernització d’aquella part del món passa a través d’ells. Aquesta és la realitat política. És gent molt intel·ligent, molt formada, que jo definiria com a veritables dèspotes il·lustrats. També entenen que en l’obertura dels costums hi ha la possibilitat d’adaptar-se als temps moderns.
Quan es va produir l’assassinat de Jamal Khashoggi al consolat saudita d’Istanbul, el 2018, vostè era allà. Com ho va viure?
Es va viure molt malament i amb grans dubtes. Jo soc català i tinc prou edat per haver viscut abans de la Transició i durant la Transició. Quan la gent fa judicis de blanc o negre, sempre explico que sembla que ja no es recordin casos com els de Lasa i Zabala o el de Guillem Agulló. Per això descarto els judicis de blanc o negre perquè vinc d’on vinc. Mentre es discutia tot això vaig veure a les cares de la gent, i parlo de gent que realment té pes al regne, una gran sensació de desolació. Per això sempre discuteixo amb la gent que diu que ell va donar l’ordre. Jo no ho sé, i qui ho diu m’ho hauria de demostrar. “És que això ho diu la CIA.” Bé, que m’ho expliquin, que surtin i que ho diguin. El que dic és que, un cop això va passar, l’evolució dels fets posteriors confirma que la voluntat d’avançar en una línia acceptable, per dir-ho així, dins el marc d’una monarquia autoritària, és certa.
Amb el príncep hereu van tenir reunions de tu a tu per parlar de Neom i de The Line. Complicitat seria una paraula adequada per descriure la seva relació?
És una molt bona paraula, sí. Molta gent et pregunta si érem amics. Home, no. Però puc dir que vaig tenir la sort d’interactuar amb ell molt sovint.
Li donava consells?
Jo, consells a ell? No. Feia les reflexions que em semblaven oportunes en el marc de la nostra relació. Sí que és cert que hi havia ocasions en què tant ell com alguns dels seus ministres tenien un gran interès per la qüestió catalana. Els fascinava aquesta voluntat nostra de ser. Fins i tot dèiem: “Home, nosaltres com a mínim ens vestim d’una manera diferent.” També parlàvem dels llocs sagrats, perquè nosaltres també en tenim. Era gent molt educada, molt agradable i molt intel·ligent.
Al llibre recull un diàleg en què ell diu que, si Neom aconseguia que el món els mirés d’una altra manera, ja hauria tingut èxit, i encara més si canviava la mentalitat dels àrabs. Vostè li respon que té raó, però que ha d’aconseguir que la gent se’l senti seu, que el projecte els interpel·li. Molts pensaríem que no és fàcil dir això a una persona com ell.
S’ha d’entendre que, quan tens la sort de viure un projecte d’aquesta mena, tens la sensació que estàs fent alguna cosa que transcendeix. I nosaltres la teníem. Això també pot passar amb un alcalde de Vic o d’un poble, amb un empresari o amb el cap d’una ONG. Si actues amb lleialtat, pots dir tranquil·lament el que penses, tenint present l’entorn en què ho pots fer. En els llocs adequats és possible fer-ho. I el marc no només t’ho permetia, sinó que eres convidat a fer-ho.
Amb quines resistències es pot trobar aquesta voluntat de modernització i en quins errors pot caure? Al llibre diu que Mohammed bin Salman ha de triar si vol ser Napoleó o Deng Xiaoping. Com s’ha d’interpretar?
Això es refereix molt a ell. El príncep Mohammed és un home molt fort, amb una personalitat complexa. La seva força el podria fer caure en el que per mi seria l’error de voler ser Napoleó: un home que entra en el panorama històric, s’hi està 15 anys, ho posa tot de potes enlaire i deixa un llegat determinat i, després, això desapareix. Deng Xiaoping és diferent. Resisteix, aguanta i fa una cosa que per mi és única: aconsegueix mantenir un sistema molt més dur que el saudita, el del Partit Comunista Xinès, amb una aparença d’obertura total. Fins al punt que a ningú no li fa angúnia dir que ha estat a la Xina, que hi fa negocis o que hi té relacions polítiques. Deng va ser un gran nacionalista xinès, molt més nacionalista que comunista, com demostren els fets. Tenia l’ambició que la societat xinesa fos més pròspera i, al mateix temps, que el país pesés de debò al món. És exactament el mateix que vol el príncep Mohammed. Pel que fa a les dificultats del projecte i del canvi en general, crec que la principal és que confonguin un projecte nacional amb un projecte financer. Gran part dels assessors globals que tenen els assessoren en el món financer. Molt poca gent té una visió política nacional del que ha de passar, i això és un problema.
També esmenta el paper de les dones com a força de canvi. Vist des d’aquí, pot semblar paradoxal. Al llibre hi apareix amb nom propi la princesa Rima, de la família reial. Per què és representativa d’aquest canvi?
Primer, perquè és l’ambaixadora de l’Aràbia Saudita als Estats Units, a Washington, que no és poca cosa. Té un càrrec polític i institucional de màxima rellevància, especialment si tenim en compte la relació complicada d’aliança i, al mateix temps, de tensió entre els Estats Units i l’Aràbia Saudita. És una dona amb una formació extraordinària que torna al seu país i es posa a disposició. En un cert moment, la família li diu: “Molt bé, però tu dedica’t a fer de dona”, segons el que marca la tradició. Ella és qui fa un cop de puny damunt la taula i decideix iniciar una activitat que la porta, finalment, a ser ambaixadora. Aquest cas passa en un àmbit familiar determinat, lògicament, però és representatiu del que passa a l’Aràbia Saudita i a gran part del sud-est asiàtic. El món té cara de dona de 35 anys, en un àmbit que va d’Aràbia cap a l’Índia i les Filipines, formada segurament en una universitat anglosaxona, amb una capacitat de decisió i una consciència del seu moment que aquí no som capaços d’imaginar. Aquesta és la cara del món actual. Si no ho volem veure, estem perduts. I això és el que jo vaig viure allà.
