“Estant a cures pal·liatives entens que la mort no és un fracàs de la medicina”

Després de liderar durant anys la Fundació Hospital de la Santa Creu, Jordi Roca va tancar el setembre de l’any passat una etapa marcada per les responsabilitats, però també pel tracte amb el pacient. Amb la satisfacció de sentir que ha fet les coses bé, en aquesta entrevista repassa els canvis al sector i posa en valor la faceta més social d’una disciplina, la medicina, on l’empatia és un pilar fonamental.Què el va portar a ser metge? Sempre m’havia atret l’àmbit biosanitari. També m’interessava la tecnologia, però la medicina reunia dues coses que em semblaven molt importants: el coneixement científic i la relació amb les persones. A més, tenia un tiet metge, coneixia la professió de prop. La veia una manera d’ajudar la gent i, alhora, continuar aprenent al llarg de la vida. Ha passat més de quaranta anys vinculat a l’Hospital de la Santa Creu. Amb què es queda? Hi ha hagut dues etapes molt diferents. Primer, la d’assistència, com a oncòleg i en cures pal·liatives. Vam tenir el privilegi de participar en el naixement d’un model d’atenció que llavors era innovador i que posava la persona al centre, tenint en compte no només la malaltia, sinó també els aspectes emocionals, socials i espirituals. Després va venir la direcció, amb el repte de consolidar aquest model i fer créixer la institució. Va implicar apartar-me de la primera línia d’atenció, però també em va permetre contribuir a millorar el servei des d’una altra posició. L’Hospital de la Santa Creu és tot un tòtem en cures pal·liatives... Sí. S’hi va crear la primera unitat d’Espanya i el primer equip d’atenció domiciliària de Catalunya. Vam poder participar en la construcció d’un model que avui sembla normal, però que en aquell moment era absolutament innovador. També vam impulsar la geriatria, la recerca i la docència especialitzada en els àmbits tant de la geriatria com de les cures pal·liatives. Una etapa molt intensa i il·lusionant. Treballar cada dia amb persones que encaren el final de la vida canvia la manera d’entendre la medicina? Molt. El primer que aprens és que “ja no hi ha res a fer” és fals. I és una cosa que en medicina es diu molt. Coses a fer sempre n’hi ha. Pots alleujar el dolor, acompanyar, donar suport a la família i ajudar que la persona visqui aquesta etapa d’acord amb els seus valors. També aprens que la mort no és un fracàs de la medicina. Morir-nos ens morirem tots. El nostre paper és cuidar fins al final, tant el pacient com la seva família. Emocionalment, com es gestiona una feina d’aquest calibre? No es pot fer sol. Una de les grans evolucions que hem viscut és el treball interdisciplinari. Metges, infermeres, psicòlegs, fisioterapeutes i altres professionals compartíem les decisions i també les emocions. Quan treballes en equip, les situacions difícils s’afronten millor. Sense això, el que es viu seria realment impossible d’assimilar. De tota la transformació de la Fundació Hospital de la Santa Creu, quin llegat en destaca? Vam poder renovar l’hospital, impulsar els serveis socials, crear la Fundació Assistencial d’Osona i consolidar un model d’atenció integral i integrat amb la resta del territori. Però, sobretot, em quedo amb haver construït una cultura compartida entre els professionals. Les institucions les fan les persones. Com valora l’aliança amb el Consorci Hospitalari de Vic (CHV)? Ara la gerent és la mateixa. Aquesta unió és un instrument, no una finalitat. El ciutadà no pregunta qui gestiona cada servei; el que vol és estar ben atès. Si la integració serveix per optimitzar els recursos i millorar l’atenció, és positiva. Ara bé, també s’ha de preservar la identitat de cada institució, perquè formen part de la història i del sentiment de pertinença de la ciutadania. La gent reconeix l’Hospital de la Santa Creu i l’Hospital Universitari de Vic. Si les identitats d’aquests elements es perden, es perdria part de la ciutat. Preocupa el relleu generacional? És un moment de canvi important. S’està jubilant tota una generació de professionals i, al mateix temps, arriben persones molt preparades i amb perfils diferents. Per exemple, abans la medicina era un camp on, majoritàriament, hi havia homes. Ara, gràcies als progressos de la societat, hi ha moltes més dones. Això eixampla les visions. En general, el repte sempre és mantenir els valors de l’atenció integral i de l’empatia mentre el sector s’adapta als canvis. La tecnologia és imprescindible, però cuidar persones continua depenent sobretot de les persones. La revolució digital ha canviat molt la seva manera de treballar? En el nostre àmbit el major canvi ha estat la informatització de l’historial clínic i la possibilitat de compartir informació entre centres amb molta velocitat. Abans, es tardava un munt de temps: havies de trucar a l’altre hospital o anar a buscar l’expedient allà. Ara ho tenim tot a l’abast. Això ha millorat molt la coordinació i la qualitat assistencial. El gran repte d’avui serà veure l’impacte de la intel·ligència artificial, però això ja ho viuré com un usuari més. Com li agradaria que es recordés el seu pas per la Santa Creu? Tenint present que vaig contribuir, juntament amb moltes altres persones, a fer créixer la institució i a consolidar un model d’atenció centrat en la persona. Però també que vam crear un entorn on els professionals podien créixer, treballar en equip i sentir-se part d’un projecte compartit. Aquest és el llegat que més valoro. La jubilació com la porta? No la visc com deixar de treballar, sinó com començar una etapa diferent, nova però igual de bonica. És un procés que demana temps, perquè és complicat canviar més de 40 anys d’hàbits en pocs mesos. Ara puc dedicar més hores a la família, als meus nets, a l’esport, a la muntanya i a aprendre coses. Continuo col·laborant en alguns projectes i mantinc la curiositat intacta. El més important és llevar-se cada matí amb un propòsit. Què li queda per fer? Continuar aprenent. Dedicar temps a la família, als amics, al voluntariat, a la natura i a tot allò que durant la vida professional havia hagut d’ajornar. La jubilació no és deixar de fer coses, sinó tenir l’oportunitat de fer-ne d’altres amb més calma i més sentit. Tenint una feina tan exigent, m’he perdut moltes coses molt boniques dels meus fills. Me n’he adonat ara amb els nets. En tinc tres, i en una edat preciosa, així que estic encantat de poder-los gaudir al complet mentre també dono un cop de mà als meus fills.

“Estant a cures pal·liatives entens que la mort no és un fracàs de la medicina”

La Residència Aura i Condis s’alien per millorar el benestar de la gent gran

Reclamen mantenir per a la campanya que ve la torre de guaita del Serrat de Puigventós

Les Llosses invertirà prop de 100.000 euros per estabilitzar el camí de la Riba

Nous canals dels Mossos per denunciar tràfic d’éssers humans

LA PREGUNTA

Aprova la dimissió de Trapero?

Lamine Yamal i Inés García, a Sant Joan de les Abadesses, amb els seus dos nous “nens"

“L’amazic és probablement la tercera llengua més parlada a Catalunya”

“Tinc la sort de poder explicar-ho, i ho penso explicar fins a la sacietat”

“Escollir l’Amor” en el dol

Condueixen sense carnet i a tota velocitat un cotxe llogat a Alemanya que acaba en una bassa de Manlleu

Frigorífics Ferrer trasllada part de l’activitat a Centelles per descongestionar la planta de Vic

“L’última abraçada que ens vam fer m’ha perseguit sempre”

L'alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, es crema en un incendi a la cuina de casa seva

Mor un home mentre pujava el Taga

Ja són a Vic els Motards Independentistes