Setembre és sinònim de rutina i de nou començament. S’han acabat les vacances i grans i petits hem de tornar als horaris de la feina o a l’escola. Sentir cansament, tristesa o il·lusió és normal? Com hem d’afrontar-ho? Li hem preguntat això i més a la psicòloga general sanitària Maria Tirvió, de Bayés Salut, que treballa en psicologia integradora tant en adults com infants.
Per què ens costa tornar a la rutina després de les vacances? Què ens passa psicològicament?
És un procés adaptatiu. Venim d’un ritme molt diferent. També ens passa quan comencem vacances: estem acostumats a uns horaris, rutines, tasques, extraescolars… Tornar a la rutina és passar de cop a un altre ritme completament diferent: vas de la platja fent el vermut amb els amics a una reunió a les 9 del matí. Llavors, això és un desajust en el sistema nerviós tant a nivell psicològic com fisiològic. I aquest desajust necessita un procés d’adaptació. El nostre cos i el nostre cap estan en aquest moment de transició en poder recol·locar i tornar a trobar aquest ritme interior que ens permeti adaptar-nos en el moment vital que en aquest cas seria la rutina i és completament diferent a l’estiu.
Què és normal sentir els primers dies de setembre?
No hi ha unes emocions ni normals ni correctes perquè tothom sent de forma diferent i ve de situacions diferents. També és veritat que les realitats a les quals tornem són molt diferents. Per exemple, no és el mateix per a una persona a qui li agrada la feina on treballa i que se sent còmode amb l’equip, que per a la que potser no l’hi agrada tant. És bastant habitual, però, sobretot als primers dies, experimentar nostàlgia i tristesa per acabar una etapa que ha estat plaent, perquè és una pèrdua. També pot ser que hi hagi falta de concentració o una sensació d’estar desubicat. Pot haver-hi cansament perquè el cos també s’ha d’adaptar a això i el sistema nerviós ha estat desajustat. És normal notar fatiga, falta de motivació, més irritabilitat o inclús un es pot plantejar si realmet li agrada la vida laboral que té. És un moment que et permet agafar distància i veure què se sent i quina informació està donant aquesta emoció.
També hi ha emocions bones.
Sí, com la il·lusió de trobar-se aquell company o la motivació d’un projecte que es vol emprendre. A vegades hi emocions que semblen contràries i les podem sentir alhora: sento tristesa perquè s’ha acabat l’estiu i no puc sortir tant a fer el vermut amb els amics, però alhora em fa molta il·lusió començar un projecte.
A partir de quan hauríem de començar a preocupar-nos si aquestes emocions s’enquisten i es perllonguen en el temps?
Posaria èmfasi en la intensitat, la durada i la interferència que té aquest malestar. El procés genera un reajust, però si aquest malestar es manté present en dues o tres setmanes, o inclús empitjora, o té impacte en les activitats del dia dia, com dormir, relacionar-me o connectar, llavors s’hauria de demanar ajuda. Per veure si aquest malestar és del procés d’adaptació o hi alguna cosa més darrere. No cal esperar a estar molt malament o al límit per demanar ajuda.
Adults i infants viuen la tornada a la rutina de la mateixa manera?
En els dos casos és un procés d’adaptació. És important recordar, però, que els adults i els infants no estem en el mateix moment de desenvolupament. La part cognitiva i l’emocional no està desenvolupada en els infants. Els adults, per exemple, tenen molts més recursos per poder expressar-se de forma verbal, saber què està passant i ser més conscients d’aquest moment d’adaptació. Per tant, demano això, necessito això o ho expreso d’aquesta manera. I, en canvi, els infants ho manifesten d’altres maneres que no són tan clares. Ens trobem nens que de cop els costa molt més dormir o menjar, estan més irritables i fan més rabietes, o hi ha més angoixa de separació i els costa més separar-se de la figura paterna o materna. Els adults ens podem anticipar amb informació i, en canvi, els nens necessiten que els ajudem i que puguin saber que això que està passant és previsible. Per això, l’anticipació en infants és superimportant. Sobretot en els horaris: no s’ha de despertar d’hora el dia abans de començar l’escola, sinó una setmana abans. És una forma d’anar dient al seu cos i al seu cap, anem cap aquí. Tornar a la rutina també necessita un escalfament. Si no, poden aparèixer emocions contràries com l’angoixa o la frustració per no trobar-se amb el que esperaven.
Quins consells pràctics donaria per acompanyar els infants a la rutina?
Ho faria de forma molt visual perquè tenen una manera diferent d’aprendre. Tot el que sigui, per exemple, calendaris visuals amb colors i el que passarà, anar a visitar l’escola, comprar el material escolar i fer la motxilla junts… També s’ha de parlar de com se senten, de donar espai a aquesta part més emocional i validar les emocions: si alguna cosa els preocupa, què els fa il·lusió… I sobretot regular molt el son, que això en adults també és molt important. Els horaris del dormir és superimportant regular-los uns dies abans perquè el cos es pugui anar acostumant a aquesta nova rutina. La rutina en infants no és omplir, és donar una estructura. Això els proporciona molta seguretat i regulació. I el descans és un dels pilars principals en aquesta estructura.
I per als adults?
A part del son i de regular aquests hàbits de forma progressiva, és molt important, primer, ser coneixedors del moment en què estem: he acabat vacances, entenc que és un moment d’adaptar-me i pot ser que em costi. Aquest primer pas ja fa que internament puguis permetre’t certes emocions. Per exemple, avui estic més cansada i té un sentit perquè vinc d’aquí. Hem de tenir autocompassió i autocura, i permetre’ns aquesta transició. Les emocions que vinguin són benvingudes perquè totes ens donen una informació. És important escoltar-nos. A part d’això, no hem d’estar al límit per parar i permetre’ns fer petites pauses del dia a dia per baixar una mica el nou ritme, com un cafè a mig matí. Els infants també necessiten moments lúdics. Et diria que s’han d’introduir petits moments d’estiu. Hi ha coses que poden ser compatibles: no cal deixar de fer esport si durant tot l’estiu n’he fet o anar a sopar amb els amics…Van molt bé aquests moments.
Entre adaptar-se a la rutina progressivament o de cop, és partidària de fer-ho de mica en mica.
Depèn de la persona, i a vegades el canvi radical no vol dir que sigui dolent. Hi ha situacions que ens porten a començar ja perquè és urgent. En general, però, penso que és millor començar de forma progressiva per donar temps al cos i al cap a poder ajustar-se. És important tenir present que al setembre es volen fer moltes coses i de forma radical. Això també pot generar saturació. El més important per mi és regular el descans, i a partir d’aquí puc anar construint els hàbits i els objectius que em proposo i m’agradaria aconseguir aquest curs.
Setembre sovint es presenta com un “nou començament”. Aquesta idea pot generar més pressió?
Lligat amb sentir dues emocions contradictòries alhora, el setembre té una cosa molt positiva de començar noves rutines, objectius… que generen motivació. Però sí que és veritat que anem tots bastant amb el pilot automàtic i és molt fàcil caure en: vull fer esport, vull llegir, vull començar pilates, vull meditar… I si no agafem distància i analitzem com ens està fent sentir això, en quin moment estic, el vull pot anar-se’n molt fàcilment cap a l’he de…. Això és exigència, passa a ser una obligació i es pot viure amb certa pressió. El límit és una mica complicat de trobar. Ara que venim de l’estiu, cal preguntar-se: què m’ha agradat?, quines coses m’agradaria mantenir?, de quines m’està costant d’agafar la rutina?… Això ens permet plantejar objectius molt més realistes, ajustats i coherents amb qui soc i els valors que tinc.
Si hagués de resumir en una frase com hauríem d’afrontar el setembre, quina seria?
Per poder agafar el ritme de la rutina, primer hem de trobar el nostre ritme. I això necessita temps, escolta interna, cura i autocura.
