Quan érem bordegassos en dèiem de l’alçada d’un campanar i ens quedàvem tan amples. El més pencaire de la classe treballava com un negre. El més tafur a l’hora d’intercanviar cromos era un autèntic gitano. Quan organitzàvem una cursa, el tret de sortida consistia en un inapel·lable marica l’últim

Tenint en compte que encara em fan gràcia les pel·lícules d’Alvaro Vitali, Esteso i Pajares, que trobo totalment idiota l’exercici físic, o que no compro cap discurs bonista fins que n’he inspeccionat les costures, podeu desestimar-me com a opinador de referència