Dionís Guiteras i Rubio (1970) és des del 2011 l’alcalde de Moià, el municipi més gran de la comarca (6.500 habitants). Compagina el lideratge de l’Ajuntament amb la Diputació de Barcelona, on exerceix de cap de l’oposició. Abans havia sigut diputat al Parlament.
Quan i per què va entrar en política?
He sigut votant d’ERC tota la vida. Vaig començar a implicar-m’hi a nivell de militant amb un grup d’amics, i recordo que va ser quan el president Pasqual Maragall ens va fer fora del primer tripartit. En política municipal hi vaig entrar el 2011, quan també en parlàvem amb una colla d’amics i vam decidir que, en comptes de parlar, calia actuar.
Fa 11 anys que és al capdavant de l’Ajuntament, sempre amb un coixí ampli de vots o majoria absoluta. Quina és la clau de l’èxit?
Dir la veritat des del primer dia, entomar la problemàtica de cara i no generar falses expectatives. Quan ens vam presentar el 2011 sabíem que la situació era molt difícil i ens vam comprometre a buscar una solució. L’hem anat trobant. Soc dels que penso que la sort té un paper molt important a la vida, però perquè passi el tren hi has de ser. Sort, feina, dedicació i treballar amb un equip molt potent han permès que el projecte polític tirés endavant, juntament amb la complicitat del poble i els treballadors públics.
Quan va substituir Josep Montràs (CiU) es va posar al capdavant d’un ajuntament amb un deute municipal que havia arribat al 395%. El 2021 van aprovar el pressupost que qualificaven “del canvi”, havent aconseguit eixugar vuit milions d’euros d’aquest deute. Al principi esperaven que la gestió fos menys llarga i complexa?
Va ser una barreja de confiança i inconsciència. Confiança perquè sabíem de les nostres capacitats i inconsciència perquè no ens hi havíem trobat mai i, per tant, era una aventura. No coneixíem ni el percentatge d’endeutament, perquè no s’aprovaven els comptes, però intuíem que la cosa seria greu. Per arribar a aquests percentatges cal una “tempesta perfecta”: un alcalde que anava a la seva i no el fiscalitzava ni el seu propi equip polític i tècnic ni l’oposició, que ho tenia molt difícil; un poble al qual ja li estava bé i donava majories absolutes tot i la rumorologia; les entitats financeres concessionàries de crèdit i unes administracions supramunicipals que també passaven de tot, perquè si no no s’entén haver arribat a una situació tan extrema. Es va conjurar la “tempesta perfecta” i no en podíem sortir a l’ús. Necessitàvem una solució extraordinària.
Quins passos han hagut de seguir per sanejar les arques municipals?
Primer es va fer una auditoria a través d’una empresa externa. Penseu que la comptabilitat es portava en un full d’Excel i no hi havia documentació complementària! Era dramàtic… En paral·lel a això, vam explicar la situació tant al poble com als treballadors públics de l’Ajuntament, institucions com la Generalitat i els creditors (industrials, proveïdors i les mateixes entitats financeres). Si dius les coses clares i vas de cara, tota solució que pugui arribar després és comprensible per a tothom.
El fet d’haver eixugat el deute els dona cintura per tirar endavant projectes aturats?
Correcte. En 10 anys l’únic que he fet és dir “no” a tot. Ha sigut difícil i dur, però alhora durant aquest temps hem pogut palpar les necessitats del poble. Hem tingut pressa a saldar el deute, una decisió que alguns han criticat legítimament, però si no l’haguéssim tancat l’única alternativa era agonitzar, a part de pagar més interessos sumats als vuit milions d’euros. Ens vam esforçar i discutir amb el Ministeri d’Hisenda, que volia replantejar la prestació dels serveis de l’Ajuntament. La seva idea era tancar tots els que no fossin obligatoris, com llars d’infants, la policia local, atenció a la gent gran, promoció econòmica, festes majors, joventut… Vam haver de lluitar, presentant un pla de viabilitat econòmica que demostrés que érem capaços de mantenir els serveis i retornar el deute. També vam haver de ser rigorosos amb el que havíem promès. I vam mantenir el compromís d’informar tothom de com anàvem evolucionant i els passos a seguir. Per nosaltres era imprescindible eixugar el deute com més aviat millor i, d’aquesta manera, entomar projectes tan interessants com la nova depuradora, la recepció dels polígons industrials, l’obertura del pàrquing del CAP o el manteniment d’infraestructures.
Optarà a la reelecció?
Dotze anys ja en són molts. Jo no em plantejava més que això, però sí que és veritat que fins ara he demostrat que puc ser un bon gestor amb un bon equip, i tant a mi com al grup ens agradaria ensenyar que també podem ser polítics i tirar endavant projectes. No sé si em tornaré a presentar, però sí que voldria que l’equip d’ARA Moià-ERC tingués relleu. Si no és immediatament, el proper mandat, perquè hi ha gent molt bona i molt capacitada. Eternitzar-se en el càrrec tampoc seria una bona solució.
Ara mateix el consistori el formen 6 regidors d’ARA Moià, 4 de Junts, 2 de Capgirem i 1 del PSC. Com són les relacions amb l’oposició?
Radicalment oposades al mandat anterior. Ara, dins la discrepància política legítima, les considerem bones, però és cert que hem fet un pacte tots els grups per marcar unes línies mestres que s’han respectat i treballat conjuntament. Això ha marcat un punt d’inflexió. El mandat passat les relacions per part de tots van ser horribles.
Quines són aquestes línies mestres?
Tenim diferents reptes: resoldre el deute, urbanisme i seguretat. Això és el que hem treballat conjuntament. Altres temes en què podem no compartir punts de vista procurem pactar-los abans del ple i, així, aprovar-los amb el major consens possible.
Va ser president del Consell Comarcal i un dels grans impulsors de la comarca. Quin balanç fa de tot plegat?
A dia d’avui és absolutament positiu i ja es comencen a veure les capacitats que et dona un ens d’aquest tipus. La raó per tenir un Consell Comarcal i esdevenir un subjecte polític era que la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local, l’RSAL, dissolia el Consorci i l’adscrivia a l’Ajuntament de Moià. A banda d’estar endeutat, això dinamitava el llegat de feina conjunta de 10 municipis en estratègies polítiques i de desenvolupament econòmic, perquè tot ho hauria acabat decidint l’Ajuntament. Era la mort del consorci. En el balanç cal diferenciar dues etapes. Del 2015, quan es va aprovar la llei de la comarca, al 2019 va ser un període de creació i construcció del Consell, i s’ha de tenir en compte que érem els únics en aquesta situació al país, perquè les darreres comarques havien nascut als anys 80. En la segona etapa, del 2019 a l’actualitat, hem aconseguit desenvolupar l’eina i demostrar les seves potencialitats.
Per què va decidir no repetir a la presidència del Consell Comarcal?
Vaig tenir la responsabilitat de portar el pes polític de la creació de la comarca mentre era diputat al Parlament. La sort i l’honor d’estar al lloc adequat en el moment adequat. Però això també té efectes contraris, perquè semblava que hagués de ser l’amo de la comarca. Recordo una portada del Regió 7, just en el moment de creació del Moianès, dient “La comarca del Guiterès”. Vaig entendre perfectament que el personalisme en aquest cas no tenia cap sentit i que el millor que podia fer un cop engegada la màquina era no repetir.
També va ser diputat al Parlament del 2012 al 2015. Per què només aquests anys?
No vaig ser jo qui va prendre la decisió. L’Oriol Junqueras i la Marta Rovira van considerar que, entomant l’aprovació de la llei de la comarca, ja havia culminat la meva etapa al Parlament. Jo m’estava especialitzant en el món local i els va semblar que podia ser útil amb el repte de la Diputació.
En va ser vicepresident, però aquest mandat el pacte entre Junts i el PSC els ha deixat a l’oposició i, a vostè, sense la presidència. Com ho ha viscut?
T’adones que la política és com tot a la vida, té moments divertits i d’altres que no ho són tant. Jo considero que el mandat 2015-2019 vam ser un soci lleial a CiU donant suport a dos presidents, Mercè Conesa i Marc Castells. La lògica, no només de l’experiència de quatre anys sinó també de la conjuntura política del país, feia pensar que aquest cop havia de ser el grup del PDCAT i Junts qui donés suport a ERC per assolir la presidència. Havíem tancat un preacord, juntament amb els Comuns, i va ser el PDCAT qui no es va presentar a la reunió i ens va trucar dient que pactaven amb el PSC. Ho vaig viure amb desencís. La Diputació és una institució prou important perquè la governi gent que es creu el territori, com hauria passat amb la nostra coalició. El govern actual és legítim, però sincerament són tres anys que hem perdut pel que fa al món no metropolità. Falten polítiques de reequilibri territorial.
Considera que la Diputació és una institució necessària i eficaç?
Hauria de desaparèixer i hauríem de tenir una alternativa perquè tot i que compta amb unes capacitats enormes, tant econòmiques com tècniques i materials, imprescindibles pel món local, no deixa de ser una institució de fa 200 anys pensada per a un moment polític concret. El món local, sense el suport de la Diputació, estaria molt pitjor que ara, però sí que és veritat que convindria més coordinació amb la resta d’administracions.
Pel que fa a l’Ajuntament de Moià, estan treballant en l’adequació del pàrquing soterrat al CAP, la millora de les urbanitzacions i els polígons, la depuradora nova… El municipi és ja al lloc on volien que arribés?
Ens falten encara més coses. Un exemple és la urbanització de Montví, on viuen més de 270 persones. Considerem importantíssim acabar-la i abans de tancar el mandat haurem començat les obres. Tenim els polígons industrials (Pla Romaní i Del Prat) en fase de recepció per poder-los adequar. També hem adjudicat l’actuació del pàrquing del CAP i abans de festa major en tindrem una part oberta. Ha de ser el pulmó que permeti posar el vianant per davant del vehicle. Alhora estem treballant amb l’Incasol per analitzar les possibilitats de rehabilitar la caserna i oferir habitatge social i per a joves. Al final d’aquest mandat no haurem aconseguit encara el poble que volem, però sí que el tindrem en marxa. Si em torno a presentar serà justament per consolidar tots aquests projectes.
L’ampliació de la comissaria ha suposat un salt endavant en seguretat. Quins passos han seguit?
El 2011, a través de l’RSAL, el Ministeri ens obligava a desmantellar la Policia Local, ja que no és un servei obligatori per a un municipi de 6.000 habitants. Va ser una aposta molt criticada, però nosaltres estàvem decidits a mantenir-ne com a mínim la flama. Sabíem que si tancava no la tornaríem a obrir. El cos de mossos d’esquadra sí que estava desplegat a la comarca i tots els responsables, coincidint amb la meva etapa com a diputat, van entendre que havíem de treballar conjuntament amb la policia. Un cop feta la comissaria compartida aquí a l’Ajuntament, estem ampliant els espais amb l’objectiu que a primers de l’any vinent hi hagi agents de seguretat les 24 hores del dia i els 365 dies de l’any. Donaran servei a tots els municipis del Moianès.
Com valora el projecte de millora de la C-59?
És necessari i imprescindible per augmentar la seguretat de la via. A més a més, ara està en fase d’estudi un altre projecte que inclourà el tram de Moià a Oló. És una altra demanda important del territori.
Territori acaba de licitar les obres. Creu que s’acabaran allargant respecte al calendari previst inicialment?
Primer ens van dir que començarien a partir de l’agost i ara ens han assegurat que serà al desembre o al gener. No ens ve de tres mesos, però caldria no demorar-ho més enllà.
Tot i que encara és imprescindible tenir cotxe per moure’s per la comarca, van impulsant noves línies d’autobús, com la de la Universitat Autònoma. Ho considera una victòria?
Segur que s’ha de millorar més, però jo –com que sempre veig el got mig ple– si comparo com estàvem fa quatre anys amb ara no hi ha color. Les línies i freqüències han millorat molt.
La capital està musculada per assumir l’augment de població derivat de la covid?
L’increment de població és evident, no tant per la covid, sinó que és un creixement sostingut. Pel que fa a oportunitats de treball hi ha camp per córrer, amb una taxa d’atur molt baixa i una alta demanda de les empreses. El 80% de llocs de treball del Moianès els ocupa, de fet, gent de la mateixa comarca. En habitatge sí que tenim un problema. Un 8% del parc està desocupat i una part, en molt mal estat. L’augment dels preus de lloguer i de compra també és cada cop més insostenible. Estem treballant per sectors concrets amb l’objectiu de resoldre-ho. Hem començat per on hi ha més demanda.
Quin paper tindrà l’Ajuntament en el projecte Les Faixes, de Moianès Cultura?
Els últims anys, veient que ja teníem un horitzó clar de quan acabaria el deute, vam intentar fer inversions pensant en el futur. Una va ser comprar l’espai de les Faixes II, que era de titularitat privada. Que hi hagi un col·lectiu d’artistes interessats a fer propostes i ser proactius ens sembla el millor regal per a la societat civil al poble. Els hem escoltat i també volem sentir altres veus. Ho farem a través d’un pla d’equipaments del qual iniciarem aviat els tràmits administratius.
