El 23 de juny de 2016, quan un 51,9% de la població del Regne Unit va votar a favor de divorciar-se de la Unió Europea, Jack Sibley tenia 17 anys i no va poder dipositar la papereta del remain a dins de l’urna. Tot i això, la data li ha quedat gravada a la memòria i admet amb recança que esperava que el resultat del referèndum fos diferent: “Crec que als joves el Brexit ens dificultarà la vida a l’hora d’estudiar o treballar en un altre país. No dic que no podrem fer-ho, sinó que serà més complicat”. Nascut a Londres, on la permanència a la Unió Europea es va imposar amb tres quartes parts dels vots, ara mateix ell és un exemple de cooperació internacional, ja que en el marc d’un programa de pràctiques universitàries des del setembre ensenya anglès a l’escola Els Castanyers de Viladrau i El Gurri de Taradell. Tornarà al Regne Unit pel juny, sis mesos abans que es consumi el divorci ja oficialitzat, i amb un punt de vista completament diferent del de Jeremy Poole, un gal·lès instal·lat a Torelló des de fa més d’una dècada i molt escèptic respecte als polítics: “Crec més en els petits països independents que en un superestat centralista europeu controlat per buròcrates des de Brussel·les, perquè l’únic que volen és assegurar-se el sou i el seient”. Recordant que els britànics mai han votat a favor de formar part de la Unió Europea, defensa que el Brexit els reportarà avantatges tant econòmicament com a l’hora de decidir els temes que han de marcar l’agenda.
L’argument que divorciar-se serà sinònim de recuperar sobirania també el comparteix Alison Partington, filla de pares escocesos i veïna de Vic des de fa més de 20 anys: “En comptes de seguir contínuament unes directrius imposades per Europa, les decisions que ens afecten les ha de prendre el nostre govern”. Reforça la seva tesi evocant records de joventut que passen per pujades sobtades de “la mantega o el xai a causa de la regulació del mercat interior”, o episodis en què “els grangers es veien obligats a llençar la llet per sobreproducció”.
Les divergències entre Sibley, Poole i Partington són un calc de les que els últims temps han arrossegat milers de ciutadans del Regne Unit, ja que el leave es va imposar al remain per només un 3% de diferència i en una campanya molt controvertida pel paper de polítics i mitjans de comunicació. Tal com recullen els testimonis d’osonencs i ripollesos que ara mateix viuen al país, que el moment d’oficialitzar la sortida de la Unió Europea s’hagi anat emboirant tampoc ha contribuït a dissipar dubtes.
La necessitat de tancar un debat que continua cremant capítols també la comparteixen Poole, Partington i Sibley: coincideixen que la societat britànica “està cansada” i que, sigui com sigui, cal avançar en conseqüència amb els resultats de la votació. “La nit del 31 de gener, quan es va oficialitzar el Brexit, vaig estar content”, explica Sibley, “era partidari de continuar a la Unió Europea, però per damunt de tot el que no volia era un segon referèndum”.
Què passarà a partir del 31 de desembre de 2020, quan el Brexit s’ha de convertir en una realitat, no s’atreveixen a predir-ho. Poole i Partington confien que el país agafi velocitat de creuer –ella apunta que les prediccions del Fons Monetari Internacional són millors pel Regne Unit que la resta del continent– i també esperen que es puguin teixir noves aliances amb els Estats Units, el Canadà, Austràlia o l’Índia. Sibley, per contra, té dubtes de si malgrat estendre la mirada a nous horitzons serà possible incrementar l’actual qualitat de vida: “Treballant junts hi ha més opcions d’arribar lluny que fent-ho per separat”.
Des de Taradell, l’escocès John McKissock també té una visió pessimista sobre el Brexit: “Abandonar la unitat econòmica més important del món no pot tenir sentit per a ningú. Deixar la Unió Europea afectarà els estudiants, crearà molts problemes a l’hora de viatjar… Serà un malson”. Convençut que el Regne Unit està fent “un ridícul internacional” i molt decebut amb un referèndum que inicialment era no vinculant, no accepta que les regles del joc “canviessin a mig fer”, i tampoc dona suport a l’argument de més sobirania: “Ara mateix cada país ja articula les seves pròpies lleis sota el paraigua de seguretat que representa Europa. Marxem perquè el Regne Unit vol recuperar un control suposadament perdut, però a Escòcia més del 60% de la població va votar remain i ens obliguen a sortir de la Unió, és a dir que actuen igual que el que critiquen de Brussel·les”.
Els temors de Sibley, les expectatives de Partington… Incògnites que s’aniran resolent a mesura que caiguin els fulls d’un calendari que té marcat en vermell el 31 de desembre, el dia en què el Regne Unit i la Unió Europea oficialitzaran definitivament el divorci deixant de compartir casa.
Més testimonis d’osonencs i ripollesos al Regne Unit a l’edició en paper d’EL 9 NOU
