Gemma Permanyer
Quan els preguntes què els ha dut a Castellcir, el César Fernández i la Laura García riuen i responen alhora “una casualitat”. La parella i el seus dos fills, el Diego i el l’Arnau, de 10 i 6 anys, viuen al Moianès des del desembre de 2020. Feia 10 anys que vivien a Barcelona i, abans, havien viscut a Girona.
De tant en tant miraven opcions per comprar una casa, sobretot cap al Maresme, perquè el César és un apassionat del mar. “Però aquella zona era molt cara”, diu. I així va ser com, durant el confinament, en un web van topar amb un anunci d’una casa en venda a Castellcir, que van anar a veure. “A la primera visita, la casa no ens va agradar però ens va agradar l’ambient del poble”, apunta la Laura.
Una de les coses que, inicialment, els feia enrere era la carretera perquè la seva idea era que els nens seguissin a l’escola de Barcelona. Saber que al poble hi havia escola va ser clau. “Ens vam entrevistar amb la direcció abans de signar la compra de la casa i va ser quan vam fer el pas. Era ideal per oblidar-nos del cotxe”, explica la Laura.
Coincideixen a dir que el canvi de vida no ha estat dramàtic perquè ha estat volgut. El César teletreballa, des de 2010, per una empresa de l’Empordà, viatja força i riu tot dient “abans agafava l’AP-7 i ara, la carretera de Collsuspina”. La Laura sí que ha fet un canvi més radical. És professora de ioga i tenia un centre a Barcelona que va tancar com a conseqüència de la pandèmia. En un primer moment va continuar fent classes a la ciutat però les restriccions i el fet d’haver de fer la C-59 quan és glaçada van fer que acabés de fer el tomb i impulsés classes on line. “La gent que m’arriba ja no es vol desplaçar i això ho puc fer des d’aquí”, explica.
A Castellcir s’hi han sentit acollits des del primer dia. “Hem arribat a un poble on molta gent són nouvinguts”, diu la Laura. “És com si el poble s’hagués repoblat amb gent de la perifèria, de fora el Moianès”, afegeix el César.
Valoren la tranquil·litat, el fet de tenir el bosc a la vora i enyoren poques coses més enllà dels amics. També troben que la comarca té l’espai geogràfic però no el burocràtic perquè, diuen, “encara hi ha moltes coses que acaben a Manresa o a Vic”. “Vivim en una zona meravellosa però falta consolidar-ho”, diuen la Laura i el César.
