“Junts ens hem fet grans”, apunta la coordinadora del servei d’atenció a les famílies i demandes (SAFD) de Sant Tomàs, Marta Paxau. Amb 55 anys d’història, una de les tasques més importants que ha realitzat l’entitat osonenca des dels seus orígens ha estat detectar i anticipar-se a les necessitats del col·lectiu amb discapacitat intel·lectual i les inquietuds de les seves famílies. La llavor es va plantar amb l’escola per a infants, quan es van fer grans “es va crear la borsa de treball”, recorda la treballadora social del centre ocupacional de Sant Tomàs Núria Jutglar, i després arribarien altres projectes “per donar resposta a les necessitats de lleure, d’habitatge, etc.”. Fa aproximadament 10 anys, l’entitat va detectar que la millor atenció en el vessant social i sanitari havia fet créixer l’esperança de vida del col·lectiu, “i ens calia donar resposta al repte de l’envelliment”.
Un pas cap a la tercera edat amb unes peculiaritats concretes. I és que tal com apunten estudis recents, mentre que el deteriorament de la salut en la població general sol començar entre els 65 i 70 anys, en persones amb discapacitat intel·lectual se situa entre els 45 i 50. En persones amb síndrome de Down, estudis com els que van elaborar conjuntament l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, la Fundació Catalana Síndrome de Down i la Universitat de Cambridge van determinar que a partir dels 60 anys el 90% pateixen Alzheimer, i que el deteriorament cognitiu es comença a fer present a partir de la quarantena. A Sant Tomàs, i amb l’objectiu de fer una detecció precoç d’aquestes situacions, es passa un test quan les persones arriben als 39 anys, “i aquesta és la base per veure la seva evolució”. En cas de detectar amb el pas dels anys símptomes de deteriorament cognitiu o malaltia sobrevinguda, “el que fem és buscar un context més adequat per a aquella persona”, apunta Paxau. Això, en el cas de les que es troben en un centre especial de treball, vol dir “plantejar una sortida del món laboral”. És en aquest punt on la normativa establerta no s’ajusta “amb la realitat i necessitats”.
I és que actualment l’edat de jubilació de les persones amb discapacitat intel·lectual és la mateixa que la de la població en general, i només s’apliquen uns “coeficients reductors en cas de deteriorament cognitiu o discapacitat”, que la situen com a molt d’hora als 56 anys. Des de Sant Tomàs lamenten que l’administració “no tingui més cintura”, i no consideri d’entrada un envelliment prematur que hauria de comportar “una edat de jubilació diferent”. Aquest escenari fa que davant la impossibilitat de seguir treballant per motius de salut, les famílies –amb l’acompanyament d’entitats com Sant Tomàs– hagin de demanar la situació d’invalidesa permanent, “amb l’objectiu que no quedin fora del sistema de la Seguretat Social”.
En paral·lel, aquestes persones que han hagut de deixar el món laboral però poden i necessiten mantenir una activitat en les seves vides passen a un centre d’atenció diürna. L’objectiu, tal com passa en la població general jubilada, és potenciar “un envelliment actiu”, amb rutines destinades “a la rehabilitació i el manteniment de les habilitats físiques i psíquiques”. En aquesta fase, l’encaix entre les necessitats i la realitat torna a grinyolar, ja que les llistes d’espera per accedir a una plaça al centre ocupacional “són llargues”, i per no deixar desatès ningú “Sant Tomàs hi posa bona voluntat per oferir el servei encara que no hi hagi plaça”. Això vol dir carregar més aquest recurs assistencial, perquè la Generalitat no crea més llocs.
En aquest acompanyament cap a la vellesa, Sant Tomàs proposa un seguit de fórmules per donar resposta a cada perfil. Al centre ocupacional, per exemple, on es barregen moltes franges d’edat, “intentem adaptar-nos al ritme de cada persona”, i si una persona gran “necessita fer la migdiada havent dinat, la pot fer”. Aquesta idea també és present al centre residencial Riudeperes, on la mitjana d’edat és d’uns 47 anys i hi tenen persones de “68, 75 i 85 anys, el més gran de l’entitat”, apunta la treballadora social de la residència i centre de dia Laura Mayenco. Amb un gruix important de residents “amb un alt risc de patir caigudes”, Mayenco comenta que es fa un treball intens en l’àrea de la salut, “fent treball específic amb els fisioterapeutes i adaptant l’entorn”, per exemple posant grues de sostre.
En l’atenció mèdica, Mayenco també remarca la importància que els professionals sanitaris s’interessin i coneguin les particularitats de l’envelliment precoç, ja que s’han trobat casos “en què no hi havia una mirada de qualitat, o qüestionaven la necessitat d’operar una persona gran amb discapacitat intel·lectual”. S’hi van trobar en un cas d’una persona d’edat avançada que tenia cataractes: després d’insistir, es va fer la intervenció “i la persona va millorar la seva conducta i situació”.
Des de fa uns anys, també s’ha creat un grup d’envelliment format per famílies i professionals del centre, amb l’objectiu de pensar idees i fer projectes per acompanyar de la millor manera possible la gent gran. Un dels projectes inclusius que s’està a punt de materialitzar és l’acord amb el Casal Mossèn Guiteras de Vic. Les persones grans o jubilades que no els calgui anar a un centre ocupacional podran participar –amb el suport d’un professional de Sant Tomàs– de les activitats que es fan en aquest equipament comunitari. Tal com ha fet al llarg de la seva història Sant Tomàs, un dels reptes del projecte és que la societat “s’adoni de les capacitats que tenim totes les persones”. Paxau remarca que iniciatives similars com les que es porten a terme al centre cívic de Santa Anna de Vic “han canviat les mirades de molta gent, i és el que volem aconseguir”.
