Treballar d’actriu i de periodista tenen en comú dos factors: es necessita una gran vocació i cal picar pedra per fer-se un lloc en el sector, sovint encadenant feines precàries i mal pagades. Això ho saben bé les ripolleses Susanna Tapiz i Marina Prat. Mare i filla comparteixen l’afició pel teatre, però en el cas de la Susanna sempre ha estat una apassionada de la ràdio i ha passat per les cabines de les emissores de Ripoll i Badalona. Tapiz ha treballat de locutora i, durant anys, ha fet de periodista sense ser-ho. Ara es guanya la vida com a administrativa en una acadèmia. La Marina també fa de secretària en una empresa de llauneria, però ella és cantautora i actriu i amb força èxit, perquè va arribar a les semifinals del concurs musical Sona9 l’any 2017.
“A casa sempre ens ha agradat el teatre i també s’escoltava molta música”, reconeix Tapiz. Ara fa poc, la Marina ha fet d’actriu a l’obra Pigmalió al teatre Comtal de Ripoll. Una espina que la seva mare té clavada perquè quan ella l’havia de fer es va suspendre en dues ocasions “per la mort d’un actor i perquè una actriu es va quedar embarassada”. Això sí, la Susanna va fer molt teatre amateur i va guanyar el premi a la millor actriu secundària al concurs de les Corts de Barcelona. Tapiz apunta que per triomfar en aquestes professions es necessita “esforç i una empenta o cop de mà per introduir-t’hi”. Tot i que reconeix que abans els endolls eren importants, ara pensa que n’hi ha prou de moure’s i relacionar-se amb molta gent.
Prat discrepa tot assegurant que és un “cercle petit”, en què “depens de la sort i de ser espavilada”. A més de sentenciar que la “cultura està malament” i que sense les subvencions és gairebé impossible fer que una obra teatral sigui rendible. “Si conec una persona que té el perfil, per què m’arriscaré a agafar-ne una de nova que no saps com respondrà?”, qüestiona.
La fotografia que Prat va penjar a Instagram l’any passat durant la festa del Casament a Pagès, on se la veia fent-se un petó amb una noia, vestides d’època, davant del monestir, va tenir molta repercussió. La Marina està convençuda que si ara es volguessin casar una parella de lesbianes ho podrien fer, “però s’hauria de batallar”. La seva mare creu que si la situació s’hagués produït fa vint anys, no s’hauria acceptat i ara “potser no hem avançat tant i hi hauria una mica de rebombori, però amb la boca petita”.
Ambdues pensen que les tradicions han d’evolucionar i, segons Prat, si el casament és una representació, “em podrien contractar a mi d’actriu i faríem una gran obra de teatre”.
L’homosexualitat és un tema que era tabú durant la joventut de Tapiz i, de fet, no se’n parlava i s’amagava “perquè ningú no ho acceptava”. Els pocs que donaven la cara acabaven rebent garrotades de la policia o eren tancats a la presó. “No pot ser qüestionable la manera amb què algú decideix estimar una altra persona”, afirma. A l’uníson totes dues qualifiquen el repunt de l’extrema dreta a Espanya com una mala notícia.
Quan tenia 15 anys, la Marina estava feta un embolic perquè es fixava en les noies i no tenia cap referent homosexual al Ripollès. I tampoc va poder ser ella qui revelés la seva orientació sexual. Una carta que havia enviat a una amiga per agrair-li el seu suport va acabar en mans equivocades i unes companyes de classe van escampar la notícia per tot l’institut i la seva tutora, en comptes de parlar-ho amb ella, va decidir trucar als seus pares.
“Em podria haver trobat amb problemes i sort que tinc els pares que tinc”, diu Prat. De fet, la professora va quedar astorada de la reacció de la seva mare, que li va treure importància i sempre va donar-li suport. “Anirem bé el dia que una persona que surti de l’armari no sigui notícia”, afegeix la Marina, tot explicant que al sector del teatre, al ser una feina en què es treballen les emocions i els sentiments, és fàcil posar-se en la pell d’un altre i tenir empatia.
{{ comment.text }}